Històries del turisme de Menorca. Sant Lluís, un municipi orientat cap al turisme: Biniancolla, Son Ganxo i Son Remei

La cala de Biniancolla figura a la guia de Menorca del 1932 i és possible que ja existís qualque construcció, però la colònia d’estiueig realment es va desenvolupar després de la Guerra Civil. Joan Josep Villalonga, el propietari del lloc de Biniancolla de Baix, va començar a vendre parcel·les a la cala, i a diferència d’altres no cobrava cap peatge al camí. El 1942 l’arquitecte Claret va signar un projecte d’ampliació de caseta, tot i que allò més habitual era edificar sense llicència. La següent sol·licitud a l’Ajuntament és del 1956 quan dos veïns de Sant Lluís demanen permís, un per ampliar una caseta i l’altre per fer un coberxo; en els dos casos l’arquitecte tècnic era Serafí Alsina. El 1957 hi ha una petició per ampliar un altre coberxo, segurament una caseta de barca.

Segons Cortès aquest nucli els anys cinquanta formava un petita colònia tradicional. El 1959 hi havia dotzenes de casetes i era una “aldea veraniega de pescadores aficionados”. Totes les edificacions tenien a la planta baixa un magatzem on es resguardava la barca i a la planta pis hi vivia l’estiuejant. Altres detalls mariners eren els llenegalls, el tenyidor de xarxes picat a la roca, un argue o cabrestant per varar embarcacions, un viver fermat prop de la vorera i diversos ormejos de pesca. S’hi arribava per un camí particular de terra que surt de les cases del lloc de Biniancolla de Baix, avui en desús. La via estava ben conservada i la circulació en vehicle era còmoda. El primer tram passa per un alzinar i les branques dels arbres que sobresortien de la paret seca donaven encant al passeig. Cap al final s’hi veien bones vistes de la propera platja de Punta Prima “com una perla a la seva copinya” i la seva zona residencial.

El 1960 s’informa que el pas pel camí és lliure, malgrat les barreres que hi ha al principi. La cala és estreta i fonda i no té platja; la vorera és recta i baixa, potser és el punt de la costa sud on és més baixa. A prop hi ha molt bones pesqueres, el que ha atret a dotzenes de pescadors aficionats i qualque professional a construir alegres casetes als dos costats de la cala. El batle de Sant Lluís aquell any l’incloïa (amb Alcalfar i Punta Prima) entre els tres centres costaners del terme on s’hauria de constituir una comissió de veïns per resoldre els seus problemes. Els diumenges de l’estiu del 1961 l’afluència de gent era important. L’estètica de l’indret no va canviar gaire els anys seixanta, però a començament del 1971 se censurava la construcció d’un bar “totalment inadequat al paisatge i l’estil menorquí, una aberració que s’hauria de prohibir”.

Fotografia Pedro Pons. Fotos Antiguas de Menorca

L’existència d’un potent nucli turístic en ple desenvolupament, Punta Prima, que a poca distància tenia un altre punt residencial, Biniancolla, va fer sorgir l’interès per urbanitzar la porció de costa entre els dos paratges, seguint l’exemple de s’Algar, que tampoc té platja. Fou una idea que es va coure lentament: el 1962 els propietaris de Son Orfila van vendre al promotor turístic Joaquim Ensesa els terrenys de la marina de Son Ganxo, una franja rocosa de litoral d’un poc més d’un quilòmetre, des del costat de la torre anglesa fins a la part est de cala Biniancolla. El projecte del nucli turístic estava redactat el març del 1963; seria la primera de les nombroses urbanitzacions del català.

Al mateix temps, l’empresari maonès Vicens Rotger Lliña va procedir a parcel·lar una porció del lloc de Son Remei, que encaixa de forma perpendicular en l’anterior urbanització. Quan l’agost del 1964 es va acabar d’asfaltar la carretera de Punta Prima, es va obrir un vial que arranca uns tres-cents metres més amunt de la platja, transcorre paral·lel a la costa, arriba a l’entrada de Son Remei i continua fins Biniancolla. Així es proporcionava un nou accés a la cala, independent del camí emprat fins llavors.

Fot. David Fiol Junyent. Fotos del passat de l'illa de Menorca

Les obres es van desenvolupar durant la resta del 1964 i el mes de març de l’any següent es procedia a pavimentar el vial, que a principis d’abril quedava finalitzat. Era considerada una nova via esplèndida pel seu traçat i construcció i la panoràmica que oferia; el primer tram d’una carretera de cornisa que acabaria enllaçant totes las urbanitzacions turístiques del terme de Sant Lluís. Ja s’havien iniciat les obres de “la incipient urbanització de Son Remei” que, segons el plànol del 1965, tenia 205 porcions d’entre 700 i 850 m²; els terrenys es venien sense els serveis d’abastament aigua i electricitat.

Pocs mesos després es va començar a obrir una nova carretera que connecta els dos nuclis amb la de Punta prima, a l’alçada de l’estació de comunicacions, és a dir paral·lela a l’antic camí de Biniancolla i que també acaba a l’entrada de Son Remei. Aquest nou vial va quedar enllestit els primers dies del 1967, quan encara s’estaven construint els carrers de la urbanització “Marina de Son Ganxo”. En un plànol de parcel·lació del 1970 figuren 140 solars, la majoria de 500 m², més de la meitat dels quals estaven venuts.

Encara es va intentar escometre un altre centre turístic. A finals del 1966, Urbanizaciones isleñas, SA. de Maó (representada per Josep Cardona Orfila) llançava la parcel·lació de “Las Lomas”, situada a la dreta de la nova carretera de Biniancolla, uns centenars de metres abans de la colònia. En el suplement turístic editat el 1967 pel diari Menorca se li dedicava un ampli reportatge en el qual se la qualificava de “futura ciutat de vacances” on només es construirien “cases estil camp menorquí”. Els solars eren d’un mínim de 300 m² a un preu a partir de 100 pts/m². Un any més tard, l’empresa anunciava que, per facilitar l’adquisició als menorquins, als primers vint-i-cinc terrenys només s’hauria de pagar el 20% en el moment de la compra i la resta en 36 mensualitats, sense interessos. Es van obrir els carrers i el 1966 es demanà permís per aixecar quatre cases, i es van fer dos xalets prototipus; així com dues estacions transformadores, el 1970. Tanmateix, l’oposició del Ministeri de Defensa, que havia d’autoritzar tots els projecte a la costa, frustrà el projecte, per mor de la proximitat amb la bateria de Biniancolla.

En els encontorns d’aquesta zona, a tres cents metres al nord de la cala de Biniancolla es va construir un hotel. Els germans Joan i Josep Casals, amb les famílies Reus, de Mallorca i Miret, de Barcelona, el 1969 van constituir la societat Sur Menorca, SA (SURMENSA), que el mes de maig va iniciar les obres. El juny del 1970 l’establiment obria les seves portes. Tenia una estrella i comptava amb 173 habitacions dobles, 12 suites i 21 individuals (391 places), distribuïdes en planta i tres pisos. Així mateix, integraven el complex trenta-un apartaments. Formava part dels establiments de gran capacitat que es construïen aquests anys. El 1972 va rebre un crèdit hoteler de quatre milions i mig de pessetes, un 20% dels més de vint-i-un del pressupost d’obres. Els anys següents s’hi van anar afegint diverses instal·lacions esportives, com pistes de tennis; el 1972 obria el Bowling Club.

Uns metres al sud-oest de l’hotel, el 1974, dues famílies catalanes associades amb un grup de menorquins van adquirir uns terrenys de 200.000 m² de la finca de Biniancollet per quaranta milions de pessetes. El 1975 es van demanar els permisos de l’Exèrcit i la potència elèctrica a GESA i se sol·licità a l’Ajuntament que qualifiqués els terrenys com sòl urbanitzable, a la qual cosa la Corporació es mostrà favorable. El 1978, quan era imminent l’aprovació de les Normes Subsidiàries de Sant Lluís que donaria llum verda a l’operació, els socis menorquins posaren a la venda la seva participació del 30% al preu de compra, per no acumular més despeses i concentrar-se en altres operacions immobiliàries. El 1990 la companyia Biniancollet Mar, SA. va redactar el projecte bàsic de cinc habitatges. Aquesta dècada s’executà la promoció amb la construcció d’un conjunt de vint-i-tres edificis amb piscina, una petita part del projecte original.