Noves vies per a la urbanització de la costa de Sant Lluís: Binisafúller Roters, Binisafúller platja i Binibèquer Vell

La suma d’un conjunt de factors: comptar amb el primer nucli turístic de l’illa, Alcalfar, la proximitat de l’antic aeroport i l’existència d’uns terrenys del litoral rocosos i d’escàs valor agrícola, van fer especialment atractiva per a l’explotació turística la costa del terme de Sant Lluís, on es van crear diversos centres vacacionals. A la platja de Binissafúller els anys vint s’havien aixecat tres magatzems, als quals després es van afegir humils habitatges. Passada la Guerra Civil, s’hi van construir algunes casetes més, que el 1959 havien format una petita colònia d’estiueig. Al paratge s’arribava per un mal camí amb còdols solts. Per la banda de terra, la cala ja estava tancada per un dic d’uns tres metres d’amplària, per aturar les torrentades. Davant dels edificis, els propietaris havien anat sembrant pins, però cap que era realment vell.

Carretera de Binusafúller. Foto Werner Luntz

Els primers rumors sobre la urbanització del lloc  i l’arranjament del camí es van sentir el 1958. El 1961 s’anunciava el desplegament del projecte, que començaria precisament amb l’obertura de la carretera d’accés, de dos quilòmetres de longitud, però les obres no es van iniciar fins les primeres setmanes del 1963 i van ser ràpides: l’agost ja havien acabat.

El promotor era l’alemany Karl Roters, qui tenia un xalet a Alcalfar. El centre turístic, d’unes cinquanta hectàrees, ocupa un tros rocós a la vorera de la mar, d’uns set cents metres de longitud i situat a uns 200 m de la platja homònima. Per a la seva comercialització es va confeccionar una maqueta, que el 1963 es presentà a l’Exposició de Recursos Turístics realitzada a Madrid. La urbanització, estructurada a partir d’un passeig marítim i altres vials paral·lels, on es pensava sembrar arbres, havia de comptar amb pistes de tennis i un equipament per a embarcacions, amb magatzems, varador dotat de grua i moll per a iots, ja que es volien potenciar els esports nàutics i subaquàtics. El 1964 arrencaven les obres de l’avinguda de la mar i l’any següent es van plantar palmeres. L’Ajuntament el mes de setembre del 1963 va autoritzar la reforma d’un bouer i el desembre  la construcció del primer xalet; el 1964 en va aprovar cinc més i l’any vinent tres i una caseta de barca. No tots els edificis demanaven permís: el 1965 s’estaven fent una vintena. En una guia contemporània s’indica que hi ha “una urbanització en vies de desenvolupament”.

 

Platja de Binisafúller

El nucli va anar creixent al llarg del temps. El 1973 es va començar “La Boyera”, al principi un conjunt de vuit apartaments, bar i piscina, que entre 1981-82 va ser ampliat per convertir-lo en un complex turísticoesportiu, amb club i pistes de tennis, amb un pressupost global de més de cent milions de pessetes. A l’inici del segle XXI es van aixecar dos grups de vil·les. Una d’elles, el Predio Sa Fua, dissenyada pel fill de l’arquitecte Barba Corsini, és un original conjunt de cases bioclimàtiques, d’arquitectura verda, perfectament integrada en l’entorn, folrades amb pedres del terreny i amb sostre enjardinat.

A la zona al voltant de la platja de Binisafúller el 1969 només hi havia la petita colònia de casetes d’estiu. Poc després, el català Joaquim Ensesa, que ja havia promogut el sector veí des cap d’en Font, va encetar una nova urbanització. Batejada com “Binisafua Playa”, s’estén per la banda oest i el coster de darrera i té una superfície de 49 ha. El 1971 els carrers estaven totalment traçats i la seva expansió va ser bastant ràpida. El 1973 l’Ajuntament autoritzà provisionalment el pla parcial i el 1978, després d’adaptar-lo a les Normes Subsidiàries, el va remetre a la Comissió Provincial d’Urbanisme, la qual, però, el va rebutjar, fins a l’adaptació efectuada quatre anys més tard. El 1980 feia temps que tots els serveis estaven instal·lats i s’havien alçat 109 xalets.

Els primers nuclis turístics, la majoria fets per menorquins, van progressar a un ritme relativament lent. Aquest fou el cas de Binibèquer Vell, adjacent per l’est als anteriors. Els terrenys de la marina d’aquest lloc, que s’estenien al llarg d’un quilòmetre de costa, van ser adquirits el 1961 per quatre inversors (Vicenç Amer, Francesc Caules, el constructor Rafel Sintes i Arcadi Orfila, el propietari de la gestoria), que van constituir la societat Ordenación Binibeca Vell. L’escriptura de compra dels 600.000 m², valorats a un preu de 500.000 ptes, es va signar el novembre del 1963.

 

Platja de Binibéquer. 1968

Així i tot, el mes de març del 1962 ja s’havia redactat el projecte de la carretera que anava a aquest indret i tot d’una s’iniciaven les obres, que ja estaven prou avançades el mes de maig. L’abril es va editar un fullet de propaganda i un plànol de la urbanització i s’exposava la maqueta en el mostrador d’un comerç de Maó. L’arquitecte que havia dissenyat el nucli era Pedro Luis Mercadal. En les seves parcel·les, d’uns 1.000 m², es preveien construir edificis unifamiliars d’estil arquitectònic “tradicional menorquí”, és a dir cases emblanquinades, fins i tot les teulades, com és costum a Sant Lluís. En el prospecte figuraven les fotografies dels dos primers xalets de mostra, tot i que encara no s’havien executat els carrers de la zona.

En aquest moment es va produir un aparent impasse de quasi dos anys. El mes de març del 1964 s’inaugurava el xiringuito de la platja de Binibèquer. A finals de juny començava l’asfaltat de la carretera, que va quedar enllestida a mitjans juliol. Paral·lelament es llançava un nou imprès de propaganda del centre d’estiueig, que d’aquesta manera quedava plenament inserit en els circuits de comercialització de l’època. Per refermar-ho, el mes d’agost es va organitzar una regata a la cala des de Maó. L’estiu del 1965 s’inaugurava l’enllumenat de la urbanització que, segons informava la premsa “progressa a bon ritme dia a dia”.

Val a dir que quan es van projectar les carreteres a Binisafúller i Binibèquer, el tram que comunicava l’inici de les dues amb Sant Lluís encara era un antic camí de terra ple de revolts, sobretot al seu pas per s’Ullastrar. A finals del 1963 es va plantejar l’ampliació del vial fins als nou metres i la seva pavimentació. L’octubre del 1964 els promotors es van posar d’acord amb l’Ajuntament i el novembre es van escometre alguns treballs, però la licitació de les obres va haver d’esperar al mes de març del 1965. El juliol ja estaven molt avançades i el mes d’agost finalitzava l’asfaltatge.

Restaurant Bini Inn 1968

La urbanització de Binibèquer es va anar desenvolupant, especialment en el passeig marítim, on el mes de maig del 1967 va obrir les seves portes el restaurant Bini Inn. La primera activitat programa fou una exposició del pintor informalista Arnulf Björndal, que s’havia instal·lat l’any anterior a Menorca. L’extensió originalment planejada del nucli va créixer i el 1969 ocupava 900.000 m². Ja s’estava fent el poblat de pescadors, del qual parlarem un altre dia.