Històries del turisme de Menorca. Augmenta la implicació del capital local: S’Algar

El 1961, un grup local (Vicenç Ferrà, Antoni Pons Sans, Joan Vidal Bendito) va adquirir una porció de 230.000 m² de sòls rocosos al voltant de s’Algar per crear una urbanització turística. L’arquitecte català Barba Corsini, que estava construint uns apartaments a Alcalfar, va redactar un plànol de parcel·lació, a partir del qual el mes d’octubre es van posar a la venda vint solars. Ràpidament es van esgotar i es van oferir deu més, alhora que s’estudiava l’ampliació del sector. Un dels compradors era el batlle de Sant Lluís, “entusiasta i eficaç col·laborador d’aquest gran projecte”. El mes següent van arrencar els treballs del vial d’accés al nucli i el desembre es presentava el pla a l’Ajuntament, que com a novetat incloïa una àmplia piscina, un moll i un centre comercial.

A principis del 1962 l’industrial sabater Gabino Sintes, qui l’any anterior havia fet un intent de fer-se amb el lloc de Son Bou, va comprar bona part d’aquesta zona, amb la qual, i juntament amb alguns dels inversors inicials, el mes d’abril va constituir la societat San Luis Mediterráneo, que va prosseguir la comercialització de parcel·les. Es va encarregar la reelaboració del projecte a Pere Lluís Mercadal. Comptava amb subministrament d’aigua i xarxa de clavegueram amb emissari submarí, absents de la resta d’urbanitzacions de l’illa. A més, fou el primer centre turístic de les Balears amb l’estesa elèctrica soterrada. La resta de l’any van continuar les obres i l’estiu s’asfaltava la carrera d’entrada. Així mateix, el mes d’octubre la companyia va adquirir 50.000 m² addicionals de terreny. El març del 1963 es començava a edificar la primera casa. Aquest any l’Ajuntament va concedir catorze llicències d’obres, totes projectades per Pere Lluís Mercadal. L’octubre es va editar un fullet per impulsar les vendes.

A l’inici del 1964 ja s’estaven alçant uns vint-i-cinc xalets i diversos apartaments, tot “a l’estil més típicament menorquí”. El mes de juliol es va fer la inauguració oficial de la urbanització amb l’obertura de les instal·lacions del Club S’Algar: bar, piscina i pista de ball, així com del passeig marítim i amples carrers dotats d’una potent il·luminació. Immediatament es va establir un servei d’autobusos que comunicava el nucli amb Maó. L’any següent al bar se li va afegir un restaurant. A la piscina es programaven actuacions per animar la clientela.

Les primeres urbanitzacions menorquines es van concentrar en la venda de solars, però, a partir del 1965 es va produir una major atenció envers la planta hotelera. L’octubre estava en construcció la Residència S’Algar, al costat del Club i la piscina. El mes de gener del 1966 la Corporació va atorgar el permís d’obres al projecte dissenyat per Pere Lluís Mercadal; el local va obrir a principis d’estiu, amb categoria 2a i 111 places. La demanda d’allotjament devia ser forta, perquè el setembre ja s’anunciava l’erecció d’un establiment més gran, amb el qual es volia contribuir a resoldre un dels problemes més seriosos del turisme de l’illa: la manca de llits.

Malgrat tot, els promotors no renunciaven a l’activitat immobiliària, ans al contrari, el 1966 es va emprendre una activa propaganda, tant a la premsa local com al diari La Vanguardia, en la qual es combinava l’exhibició d’atractius generals, com les platges d’arena fina de Menorca, “l’illa blava i blanca”, amb els propis de la urbanització: la piscina i la qualitat dels seus subministraments. Els anys següents el centre es va anar desenvolupant amb l’obertura de bars i restaurants, com el Why-not el 1969, regentat per un anglès. Aquest any es va arribar a un acord amb la sala de festes sa Tanca per organitzar les “Nits de soirée”, actuacions musicals i de varietats, per als turistes del complex.

L’any 1967 Gabino Sintes va emprendre una campanya de captació d’inversors per a l’hotel, amb publicitat i l’exposició de la maqueta en un comerç; l’aportació mínima era de 100.000 ptes. En els anuncis es destacava l’obtenció d’un crèdit hoteler de vint milions de pessetes, per a un projecte global de cinquanta-set. En una entrevista realitzada el mes d’abril, Sintes explicava que l’hotel tindria 190 habitacions dobles, la dimensió mínima per assolir un bon rendiment, i seria de categoria 1a B, la que tenia més sortida. L’objectiu era que es pogués posar en marxa l’abril del 1969, per aprofitar l’increment de visitants que s’esperava gràcies al nou aeroport. L’empresari comentava que l’afluència turística que rebia l’illa cada any augmentava de manera espectacular i que el nombre d’hotels era insuficient.

Sintes sempre remarcaria que li havia costat molt reunir el capital, i malgrat l’aeroport finalitzà en la data prevista, no passà així amb l’establiment. En canvi el 1969 es va ampliar la Residència S’Algar, que augmentà la seva categoria a 1a B.  El mes d’agost l’Ajuntament concedí llicència per a la construcció de 25 apartaments, que segurament funcionaven de forma coordinada amb aquella. Finalment, el novembre es va rebre l’autorització per aixecar l’hotel i les instal·lacions esportives.

Quan l’Hotel San Luis Mediterráneo va obrir les seves portes pel març del 1970, Gabino Sintes declarava que havia estat “com un part de quintigèmins”. L’arquitecte era Pere Lluís Mercadal i l’edifici tenia sis plantes; la seva capacitat s’havia ampliat a 228 habitacions dobles i 456 places i era el més gran de l’illa. A la planta baixa hi havia una àrea de serveis amb botigues i espais comuns. El director era Lluís Taltavull. La inauguració oficial es va realitzar el mes de maig, per a la qual cosa l’empresa va dur l’equip Crystal Palace, de la primera divisió anglesa, que uns dies abans s’havia enfrontat a l’Atlètic de Madrid. El dia 20 va jugar un partit amistós amb la Unió Esportiva Maó. Per donar un major interès a l’esdeveniment, el servei d’honor el féu el famós cantant britànic Matt Monro. També s’organitzà una cursa ciclista per la urbanització.

L’establiment disposava de llits pels seus cent treballadors, els quals també es beneficiaven d’un menjador. Per ambientar el local s’hi projectaven pel·lícules i un grup feia concerts. L’any següent la direcció passà a Bartomeu Gili i el 1972 es va estrenar una discoteca. L’hotel funcionava de Pasqua fins a principis de novembre. El 1971 el 80% dels clients eren britànics, percentatge que el 1973 havia augmentat fins el 90%; la resta eren bàsicament alemanys. A la urbanització, en canvi predominaven els holandesos.

La crisi dels anys setanta va provocar un alentiment en el desenvolupament del projecte turístic. Amb la recuperació econòmica es van edificar els complexos d’apartaments Los Naranjos (1984) i Las Palmeras (1986). També es renovaren els hotels s’Algar i Sant Lluís, entre el 1989 i el 1998, els quals van passar de tres a quatre estrelles.

En aquest ambient de renovat optimisme, l’aprovació de la Llei de camps de golf de 1988 va donar l’oportunitat a Gabino Sintes de llançar una antiga idea: la construcció d’un camp de golf. El novembre de 1989 presentava a l’Ajuntament de Sant Lluís la sol·licitud per desplegar aquest equipament en uns terrenys d’Alcalfar Vell, relativament pròxims a s’Algar, així com un hotel apartament de cinc estrelles d’una sola planta i 450 places. Suposava una inversió de 4.240 milions de pessetes per al camp de golf i 1.800 per a la zona hotelera, amb un personal fix de 150 persones, que augmentaria en temporada alta.

Malgrat l’autorització inicial de l’Ajuntament i la Comissió Provincial d’Urbanisme, l’oposició popular va menar a què en la Llei d’Espais Naturals del 1991 s’inclogués el 70 % de la superfície projectada en una àrea natural d’especial interès. Les sentències judicials també van ser contràries, impossibilitant l’execució del complex.