La desigualtat social, palanca del populisme i l’extremisme

Un fantasma recorre el món. Segons els casos rep el nom de populisme o extremisme. A Grècia, una coalició d’esquerra radical, Syriza, ha guanyat dues eleccions seguides i un referèndum. A Hongria i Polònia, per contra, comanden partits ultraconservadors, que defensen una política econòmica neoliberal i restringeixen els drets individuals. A Veneçuela, setze anys d’un govern autoanomenat socialista està destruint l’economia i la vida civil.

Propaganda del Front Nacional Francès amb Joana d'Arc

Als principals estats d’Europa, formacions situats a l’extrema dreta i d’un nacionalisme excloent amb tints xenòfobs cada vegada tenen més suport. Si a França el Front Nacional ha anat creixent fins assolir als darrers comicis el 27% dels vots, a la Gran Bretanya, el Partit de la Independència del Regne Unit (UKIP), va aconseguir la tercera posició, amb el 12,6%, quadruplicant els resultats anteriors.

Situacions similars es troben a Àustria, on el Partit de la Llibertat (FPO) també va ser tercer, amb el 20,6% dels sufragis i a Holanda, on el Partit per la Llibertat (PVV) fou el tercer amb el 10%, i quatre anys abans havia arribat al 15%. Fins i tot al país paradigma de la moderació i el consens, Alemanya, l’Alternativa per Alemanya (AfD) a les darreres eleccions regionals va obtenir un percentatge al voltant del 15%. A Itàlia el Moviment 5 estrelles, de Beppo Grillo, partint del no-res arreplegava el 25,5% dels vots i a Espanya, en les darreres eleccions, Podem va ser la tercera força amb el 20,7%.

 

Nicolás Maduro, president de Veneçuela

A les eleccions primàries dels Estats Units un candidat que s’autodefineix com “socialista”, qualificatiu que per la majoria dels americans és un insult, està aconseguint uns excel·lents registres entre els demòcrates davant d’una candidata tan sòlida com Hillary Clinton. Al bàndol republicà, Donald Trump va en un primer lloc destacat i així i tot el partit no li vol donar el seu suport perquè el considera políticament incorrecte, ja que defensa l’expulsió de tots els immigrants en situació irregular (dotze milions de persones) i la construcció d’un mur que aïlli la nació de Mèxic. També és extremadament crític amb la Xina.

Per tant, veiem com pertot avancen grups nacionalistes amb missatges simples, adreçats al poble o a la gent que, apel·lant a l’enemic exterior, desvien l’atenció de les debilitats dels seus països. Aquesta marea ha fet entrar en crisi els partits que van governar després de la Segona Guerra Mundial, quan la política es va moderar i va haver una forta inclinació envers el centre. A Espanya, la UCD feia campanya amb allò de “Lo bueno de la derecha y lo bueno de la izquierda”. La desaparició el 1994 de la Democràcia Cristiana, el partit italià que havia governat quasi sense interrupció des del 1945, era el presagi d’aquest nou temps.

Totes aquestes formacions, malgrat l’entusiasme dels seus seguidors, desperten un gran rebuig. Tanmateix, l’animadversió de la majoria no ha impedit que les seves posicions avancin de manera constant. Segurament, el motiu d’aquest èxit és que són la manifestació d’una tendència general, de la qual només són els exponents més cridaners. Així la posició en contra dels estrangers del UKIP britànic no suposa més que afilar la postura euroescèptica del Partit Conservador i el missatge del Front Nacional francès té més punts en comú amb Sarkozy i Hollande dels que els seus compatriotes volen admetre.

Les visions radicals tenen un ressò de cada vegada major entre els electors. Aquest fet és conseqüència de l’augment constant de les desigualtats a les nostres societats, on la riquesa es concentra de cada vegada més en un petit col·lectiu, mentre que les classes mitjanes es depauperen. La fractura social fomenta l’extremisme polític i els nous pobres se senten amenaçats pels immigrants.

En un altre temps, la utopia comunista servia d’element aglutinador dels desencantats, però la caiguda de la Unió Soviètica va escombrar aquesta opció. A la vegada, tant els partits conservadors com els socialdemòcrates es van deixar seduir per la doctrina liberal. D’aquesta forma, un president socialista espanyol va poder dir que s’estimava més morir apunyalat al metro de Nova York que d’avorriment a Moscou. Una frase que podria subscriure Mrs. Thacher, que va imposar el seu pensament remarcant que “no hi havia cap alternativa”. Pel mateix motiu, en el fons, Trump és un alumne avantatjat de Ronald Reagan.

El mercat, actuant sense límits, accentua les divisions econòmiques. La injustícia és com el tabac: un verí que mata lentament, per açò ha tardat en ser diagnosticat. Encara avui, com passava amb el fum, n’hi ha qui neguen el seu caràcter letal per a la democràcia. L’expansió dels moviments fonamentalistes n’és el seu producte. Aquests partits ofereixen receptes, ja siguin en clau ultranacionalista o populista, de difícil posada en pràctica i que quan s’apliquen acaben causant més estralls dels que prometen solucionar, perquè com que no tenen en compte la pluralitat de la societat, provoquen la desintegració de la vida política.

Per combatre els radicalismes serveix de poc desqualificar-los, perquè les paraules han perdut el seu significat. És necessari emprendre mesures ambicioses que vagin a l’arrel del problema: el creixement de la desigualtat. L’experiència ens ensenya que és una qüestió que s’ha d’enfrontar des dos angles. Per un costat, és imprescindible crear vies que fomentin el progrés i la igualtat d’oportunitats: l’educació, la formació i la investigació són bàsiques. Per l’altre, s’han d’escometre actuacions per redistribuir la renda de forma efectiva.