dimarts, 13 de setembre de 2016

El paraíso perdido de John Milton, segons Pablo Auladell: La força salvatge de la llibertat

El còmic evoluciona a un ritme imparable. Pablo Auladell ha fet una versió de Paradise Lost, de John Milton. Tot i que és cert que fa dècades que es fan adaptacions amb vinyetes d’obres literàries i molts recordam les de Bruguera, aquestes se solien cenyir als llibres per infants: Juli Verne, Salgari, Dickens. Abordar una obra major de la poesia britànica és un salt considerable que mostra com aquest gènere s’ha fet major d’edat i s’atreveix amb temàtiques pròpies dels adults.


El Paradís perdut és un clàssic de les lletres angleses, amb un fort impacte en l’àmbit anglosaxó i alemany (és la inspiració directe de l’oratori de Haydn La creació del món, que d’altra banda el menorquí Febrer i Cardona traduí el 1807), però ha arribat amb sordina al nostre entorn: la primera traducció catalana és del 1951 i la castellana del 1812, un segle i mig més tard de la seva publicació el 1667.

La potència de l’obra ha inspirat diverses edicions il·lustrades, entre les quals destaca la del francès Gustave Doré, del 1874 (onze anys més tard de la del Quixot), per tant Auladell transita per un camí conegut. El seu treball ens acosta a l’original, en alliberar-nos del pes dels seus 10.000 versos; de fet el text és mínim i domina l’energia de les seves imatges. Així i tot, aquest Milton condensat no perd gens de força i manté una tensió dramàtica indubtable.

El dibuix m’ha recordat les pintures del Greco, el Goya més fosc i les escultures de Botero. És una línia fosca, tenebrosa, on els volums i les ombres dominen el panorama. Per aquest motiu s’allunya bastant de la claredat del còmic, el regne de la línia i el color llampant, que aquí és eliminat completament. Tot plegat ens remet més a les arts majors: pintura i escultura, la qual cosa remarca la qualitat literària del projecte i la seva empremta èpica.


L’ascendència de Milton sobre la literatura anglesa és indubtable. La seva empremta en la poesia fou duradora, però la seva influència és més persistent. Sense anar molt lluny, el seu eco és perceptible en El Senyor dels anells, que fa una transposició entre el món dels elfs i el cel i la terra mitjana i la terra. La batalla entre els àngels revoltats i els divins és font d’inspiració de les lluites entre Sauron i els esser de la terra mitjana i particularment el setge de la fortalesa de Bàrad-dur. El fet que cel miltonià poui dels estatges dels déus grecs i germànics accentua els paral·lelismes.

El Paradís Perdut se’ns ofereix com una obra rabiosament moderna, amb una estructura encavalcada que sembla sortida de la millor tradició novel·lística contemporània. Així comença pel mig, amb Satanàs caigut després de la seva desfeta i anirà avançant oferint-nos porcions de la història cap endavant i enrere. A més, es tracta de dues històries entrellaçades: la del dimoni i la d’Adam i Eva que, malgrat sigui una tècnica ja present a Shakespeare, aquí se li treu un fruit excel·lent i també serà presa com a sant i senya de la millor novel·lística moderna.

El protagonista del poema és Satanàs, l’àngel caigut i al voltant de les seves accions pivoten la resta de personatges, tant el seu cercle de dimonis (Belzebu, Lucifer,...), com els arcàngels Miquel, Gabriel, Rafael, Déu i el seu fill Jesucrist, Adam, Eva. Aquest plantejament ja fou polèmic des de la seva publicació i l’allunya prou d’altres peces capitals, com La Divina Comèdia de Dant, que no deixa de ser la celebració de la creació divina mostrada amb adoració per un home. Aquí pel contrari, el dimoni intenta fer trontollar l’obra de Déu.

Un dels episodis més subjugadors és la relació entre el pecat i Satanàs. Abans de la seva rebel·lió, el dimoni és pres pels dubtes, dels quals neix el pecat. El diable s’apassiona de la seva filla i de les relacions secretes amb ella és concebuda la mort. La derrota de les legions amotinades causa la caiguda de tots i al pecat se li encomana que mantengui tancades les portes de l’infern. La mort neix llavors i fa estremir l’avern amb tan horrible nom. Quan Satanàs vol retornar a la terra, la mort li surt al pas, però la seva mare li recorda la seva estirp i fa que el deixi passar. En justa correspondència, quan el dimoni provoca la ruïna de l’home, la mort (i el pecat al seu darrera) sent créixer un poder nou, ja que se li concedeix un vast domini més enllà de l’abisme, on hi ha innumerables preses.

La visió que Milton ofereix de Satanàs no és la simple personificació del mal i el senyor dels inferns. Molt al contrari, el dimoni defensa la seva llibertat i s’oposa a la tirania de l’obediència deguda a Déu, amb la qual justifica la seva insurecció. En aquesta línia trobam un dels versos més coneguts: “Millor regnar a l'infern, que servir al cel”, el qual fou parafrasejat per Emiliano Zapata, “Es mejor morir de pie que vivir de rodillas”, i esdevingué la consigna de revolucionaris, com el Che Guevara o Dolores Ibarruri.

Aquesta recerca de les facetes favorables del que és dolent i l’exaltació de la revolta fa que sigui un precedent del moviment romàntic, com el Corsari i el Prometeu de Byron o el Pirata d’Espronceda. Aquesta qualitat seminal de Milton, que el fa el precedent de tantes coses, és una de les seves majors qualitats; els que l’hem llegit ja grans ens fa preguntar-nos com hem pogut estar tants anys sense conèixer aquesta obra cabdal.


El gran tema del poema és la llibertat, els seus límits i la responsabilitat que implica. Satanàs es presenta com un defensor del lliure albir que purga el seu afany de portar-lo més enllà de les seves fronteres. En canvi, Déu, el Creador de tot, emancipa les seves criatures, tant si són àngels com homes, però a canvi els exigeix obediència, amb una llei de ferro: “deus la felicitat a Déu, però la seva durada la deus a tu mateix, és a dir, a la teva obediència”. En el cas dels homes la submissió cristal·litza en la prohibició de menjar de l’arbre de la ciència. Déu amenaça que si proven el seu fruit, moriran, un concepte que no acaben d’entendre perquè són immortals.

El dimoni se rebel·la contra la imposició d’aquesta servitud en el doble àmbit celeste i terrenal. En el primer, arenga els esperits anunciant-los que “el nostre estat s’ha fet per governar i no per servir”; més tard retreu als àngels que és més fàcil servir al Senyor cantant himnes de lloança que ser lliures. Durant la batalla, un dels seus generals el proclama “Libertador, tú que nos emancipaste del yugo de nuevos señores”. A la terra tempta els homes a no fer cas del tabú diví i menjar de l’arbre de la saviesa per fer-se iguals a Déu.

El dimoni presenta un curiós aspecte lluminós, ja que obre la porta de la veritat als homes. Així es demana si “és potser un crim saber? La seva felicitat està fonamentada en la ignorància”. Quan es presenta en somnis a Eva li fa veure com és de bella la nit, quan la lluna espargeix la claredat i fa que les enramades siguin de plata, “espectacle va sinó hi ha qui el contempli”.


En canvi, Déu es reticent a l’aspiració al coneixement dels homes. Per boca de Gabriel dubta de la capacitat de la intel·ligència humana per comprendre les obres del Totpoderós i li adverteix que no alimenti l’esperança d’arribar a les coses ocultes que el Creador conserva inaccessibles i que només li mostrarà les que puguin ensenyar-li a glorificar-lo i augmentar la seva felicitat. Quan s’ha consumat la desfeta dels homes es burla dient: “L’home ja és com un de nosaltres, coneix a la vegada el bé i el mal, però només es pot vantar de conèixer el mal guanyat i el bé perdut”.

En la defensa de la llibertat, el dimoni utilitza tots els mitjans i no dubta en fer-se servir dels enganys. Als àngels revoltats els afalaga dient-los que no foren concebuts per Déu, ja que ningú recorda haver estat creat, sinó van ser “engendrats per nosaltres mateixos, per la nostra pròpia força vital. El nostre poder procedeix de nosaltres!”, la qual cosa no deixa de ser una magnífica proclama, malgrat la seva dubtosa veracitat.

A Eva li explica que el fruit de l’arbre prohibit serveix per a convertir els homes en déus i gaudir així d’una vida com la seva tant al cel com a la terra.  Més tard, per convèncer-la, li raona sobre l’arbre de la ciència i suggereix que la prohibició de no menjar de l’arbre no és sinó un mitjà per mantenir els homes en la foscor, “ja que el dia que provin el seu fruit seran com déus i coneixeran com ells el bé del mal i “si el bé no es coneix, no es posseeix i coneixent el mal es pot evitar més fàcilment”. Arguments subtils i persuasius.

I és que en els dos casos Satanàs sap desvetllar els nostres desitjos més profunds i les seves al·legacions són plenes de sentit comú. No és l’esser unidireccional que simplement tracta d’ensarronar els altres i portar-los cap al mal. Té les seves raons que, poden ser discutibles, però presenten una vessant autèntica.

De fet, la primera part del poema, en presentar-lo com un desvalgut esperit rondant tristament per l’infern, desperta la nostra compassió i aquest primer sentiment es manté en tot el text. Així, quan el dimoni veu per primera vegada els homes exclama: “Quin turment. Mentre aquestes dues criatures viuen aquí plenes de goig, jo em veig sepultat a l’infern, on no existeix ni el plaer ni l’amor”.

L’autor juga amb l’atracció que sentim pels desvalguts i ens fa el diable un ser proper, que comparteix algunes de les nostres debilitats. Davant l’home no deixa de reconèixer que en ell resplendeix la semblança amb Déu, la qual cosa el fa pensar que el podria amar i fins i tot se’n podria compadir del seu destí. Quan és capturat per Gabriel li diu que ha fugit de l’infern per allunyar-se del dolor i canviar la pena pel goig, cosa que qualsevol faria, de manera que s’accentua la crida a la nostra simpatia envers el personatge.

La manera d’actuar del dimoni és subtil. És freqüent que es valgui de la ironia. Aquesta es desplega de forma magnífica durant la segona part de la seva rebel·lió, quan, amb la seguretat que li proporcionen les armes que ha adquirit a l’abisme crida: “Que puguin veure bé cóm sol·licitam la pau i la conciliació! Manifestau breument el que proposam i ben alt perquè tots el puguin oir!”. Quan planeja la derrota dels homes, els insta a acceptar la seva residència, perquè també és producte del Creador,...”

Així mateix, a l’infern presenta les seves decisions davant l’assemblea dels àngels caiguts, per deliberar entre tots la decisió a prendre. D’aquesta manera, Satanàs actua de manera democràtica, la qual cosa contrasta amb l’autocràcia divina. Aquest plantejament, en l’Anglaterra que acabava de sorgir de la revolució del 1648, que suposà la derrota de la monarquia absoluta i la institució del parlamentarisme, havia de ser extremadament inquietant, com ho és encara avui en dia, per poc que hi reflexionem.

Tanmateix, l’autèntica motivació de Satanàs és la venjança, la qual no deixa de ser una flaquesa humana que és una passa més en la humanització del personatge. La revenja com a mòbil de l’acció apareix ja en el primer cant quan es declara que atraure els homes al partit dels essers de inframón ofendria Déu i “de su turbación nacería nuestro gozo cuando viera que sus hijos queridos se precipitan aquí para sufrir con nosotros”. Més endavant, quan el dimoni contempla per primera vegada els homes al paradís afirma que si al final el sojorn no els agrada demanin comptes al Creador, qui l’ha obligat a venjar en ells l’ultratge que li va infringir.

El quadre del dimoni no pot estar complet sense un altre tret ben terrenal: la supèrbia, que expressa de forma sublim en indicar que fou creat per Déu com un esser superior, però aquesta bondat només produïa en ell malícia, perquè “Cóm suportar aquell infinit deute d’immensa gratitud; pagar i pagar i encara seguir devent?” i finalitza queixant-se de no haver estat configurat com un àngel inferior, ja que potser així no hauria nascut en ell l’ambició de superar-lo. La condemnació de l’home també té un vessant d’arrogància, perquè li permetrà “regnar sobre més de la meitat de l’univers”.

Eva comparteix aquesta fatuïtat quan assenyala que aconseguirà avergonyir al dimoni en veure’s derrotat per ella i creu que pot superar l’astúcia satànica. Fins i tot caiguda demana que tota còlera de Déu recaigui damunt de les seves espatlles i Adam li fa veure la imprudència de desitjar el que no coneix, “tant ara com abans”. Es pot traçar un cert paral·lelisme entre l’activa dona que es qüestiona sobre el sentit del cosmos i vol treballar de forma independent i el dimoni, per un costat i l’home passiu que tot ho redueix a seguir els dictats divins, i Déu creador que exigeix acatament a les seus fills.

1 comentari: