La platja de Son Bou va ser cobejada
pel turisme des d’aviat, però fins el 1966 no es redactà el primer projecte,
acompanyat de la maqueta, de la urbanització de Sant Jaume, ubicada al coster
que queda darrera del prat, a uns centenars de metres de la costa. Els
promotors eren un grup d’homes de negocis i arquitectes menorquins, que
s’aixoplugaven darrera el constructor Simon Vidal Seguí, així com d’experts
britànics. L’empresa Vidal Seguí, SA., que va fer tots els xalets, i l’agent
comercial Gale Developments, Ltd. van estendre aquí la col·laboració que
havien iniciat a cala en Porter. Com veurem, les vendes estaven molt orientades
envers el client anglès. La tardor van començar les obres del vial, que donava
accés a la zona per la carretera militar que mena a la bateria de Llucalari,
executades per la urbanitzadora, i que van quedar finalitzades el mes de maig
del 1968.
La superfície del nucli abastava
340.000 m2. El 1967 encara no havien començat els treballs, però ho
devien fer prest, ja que l’estiu del 1970 s’havien alçat vint-i-vuit vil·les.
Cinc eren d’holandesos i la resta de britànics; quatre havien adquirit la casa
per viure-hi tot l’any. El juliol es va inaugurar el bar restaurant Club San
Jaime, el propietari del qual era un anglès, Albert Chandler, qui feia quatre
anys que residia a Menorca.
A la part alta, el centre d’estiueig
disposava d’un centenar de solars, d’entre 500 m2 i 850 m2,
per edificar xalets. La idea era que fossin tots diferents, segons les
necessitats del client, però d’estil menorquí. Es construirien de manera que
cap interferís la vista d’un altre. Es tractava d’un producte de qualitat, no
precisament econòmic, però tampoc de gran luxe. A la part baixa hi havia
diverses zones hoteleres, per apartaments i comercials. En el prat estava
previst de fer dues “marines” amb comunicació aquàtica a la platja. Els
aparthotels que es pensaven aixecar al costat estarien especialment dirigits
als aficionats a la navegació i els iots. El progrés de l’assentament va ser
ràpid: el 1974 ja s’havien fet 80 cases, 26 apartaments i un supermercat. El
representant anglès, havia passat a ser Burchell Edwards & Co.
L’amplitud
de la platja de Son Bou no s’havia exhaurit amb el nucli anterior. La
urbanització de Torre Solí Nou es desenvolupà en dues àrees en les proximitats
de Sant Jaume. El primer sector que es va construir fou el situat immediatament
a l’oest, mentre que la part nord, una mica més retirada, es va fer més
endavant. A finals del 1972 es va constituir la societat “Menorca
Swiss Investments, SL.”,
que tenia com objecte social la promoció immobiliària. La companyia inicialment
tenia la seu a la ciutat suïssa de Locarno, però la propietat i els agents de
vendes eren ciutadans italians. Les obres d’adequació del sector es devien de
realitzar immediatament, perquè el seu llançament comercial es va produir els
primers dies de l’any 1974, a través d’una immobiliària que oferia solars en el
que definia com un centre residencial exclusiu, amb carrers amples i asfaltats,
aigua, electricitat i enllumenat. L’empresa venia parcel·les
per fer cases, blocs d’apartaments i hotels. També s’oferia a gestionar
projectes clau en mà: dissenyava i supervisava l’edificació de xalets.
L’assentament avançà ràpidament. L’any següent va continuar la campanya
comercial, en la qual es presentava una urbanització amb vistes magnífiques i
infraestructures excepcionals. Es venien solars per a vil·les i apartaments i
una zona comercial amb restaurants. Com solia ser habitual, s’instava a
aprofitar els preus especials de llançament. El 1976 s’anunciava als mercats
alemany i italià, i a finals de l’any següent s’estaven aixecant cases. Els
promotors van signar contractes de garantia del complex d’apartaments
“Bienvenidos” pels anys 1977-1982 amb l’agència Airtour Suisse. A partir
d’aquest moment, el centre de gravetat del projecte es desplaça a Itàlia,
nacionalitat del coordinador de vendes i dels administradors.
La intensa activitat urbanística
desplegada aquests anys es va realitzar malgrat el mes de juny del 1974 la
Comissió Provincial d’Urbanisme havia declinat aprovar el pla parcial, si bé és
cert que el motiu era que el municipi encara no comptava amb un Pla General
d’Ordenació Urbana, l’autorització definitiva del qual no es va produir fins el
mes de desembre del 1978.
Durant els anys setanta el ritme de construcció va ser
relativament lent i tant es van fer xalets com apartaments. La segona part de
la dècada del 1980 s’edificaria una gran quantitat de pisos i més endavant
alguns hotels. L’any 1986 els promotors i l’Ajuntament van acordar la
modificació puntual del pla parcial per reduir l’aprofitament d’una parcel·la
hotelera, on es permetien alçar apartaments. L’oposició municipal i el Consell
Insular es van oposar a l’operació, ja que estaven en contra de qualsevol
desenvolupament en aquest espai, per estar situat dins del prat de Son Bou i
cobert per un pam d’aigua, però fou autoritzada, així com el projecte
d’urbanització.
El 1988 va entrar en funcionament un grup d’apartaments de
vuitanta llits i la temporada següent va obrir les seves portes l’aparthotel San
Valentín, amb prop de 700 places i quatre estrelles, propietat d’una cadena
mallorquina. Aquest any l’Ajuntament va aprovar la modificació del Pla General
d’Alaior, que incloïa la creació d’un segon polígon al nucli, el que puja el
coster cap al nord, la qual no fou ferma fins el 1994. Aquest darrer any fou
inaugurat l’aparthotel Jardín de Menorca, de 288 places, integrat en un
grup hoteler català, i el 1996 el complex Club Mar Blau, amb 43
apartaments, propietat de l’empresa INSEGSA, de Barcelona. L’any 2000 entraria
en funcionament un altre conjunt d’apartaments, de 225 places.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada