Intolerància

Una filleta de dotze anys acaba de morir de coma etílic. Estava en un descampat amb els seus companys, es va enfadar i s’envelà un bòtil de rom sencer. Acostumava a anar de botellada els caps de setmana, però, llevat d’açò, era una al·lota normal.

Aquests fets han passat a un poble del sud de Madrid, però com que el costum de beure sense mesura a carrers, places i parcs públics és compartit, i l’edat d’introducció a l’alcohol davalla sense aturall, podria passar qualsevol dia a Menorca, si és que no ha succeït ja i els familiars, les autoritats o els mitjans de comunicació ho han ocultat a l’opinió pública. S’informa de qualsevol acte de violència de gènere, però d’aquesta violència contra els infants es procura no parlar.

La venda d’alcohol a menors d’edat és una infracció greu que pot comportar sancions de fins a 15.000 euros que, si es reincideix, arriben als 600.000. Tanmateix, malgrat l’extensió a què ha arribat aquesta pràctica, les autoritats miren cap a una altra banda. Seria bastant senzill que la policia esbrinés on han comprat els adolescents els elixirs que trascolen els dissabtes i a festivitats com el Halloween o el Carnaval. Sembla que la Llei 11/2010, de prevenció del consum de begudes alcohòliques en menors de d’edat és una altra d’aquelles normes fetes per a la galeria, sense intenció d’aplicar-la.

A Menorca, les festes padronals són la universitat de la gatera, on els joves aprenen a xumar de forma desenfrenada. Cada generació inventa les seves tradicions. No fa falta ser molt vell per saber que açò no sempre ha estat així i que fins els anys setanta, la presència dels licors era moderada, de fet la pomada ni existia. L’hàbit de traspassar grans quantitats de begudes fortes és propi dels països del nord, anglosaxons, nòrdics i eslaus. A la Mediterrània, ens acontentàvem amb el vi i la cervesa i estava mal vist embriagar-se. El hard drinking és una moda recent que, de la mà del cinema i el turisme ha canviat la manera autòctona de relacionar-se amb l’alcohol.

Els pares som els responsables legals de l’educació dels nostres fills. Si els menors beuen és perquè els seus pares els ho consenten; els més precoços solen ser esperonats pels seus progenitors que els animen a edats infantils que provin una cerveseta o una pomadeta. Sobta que persones que són intolerants amb els independentistes catalans, amb el Govern del PP o amb l’abstenció traïdora del PSOE, s’arronssin d’espatlles davant de les disbauxes etíliques dels seus fills. És més fàcil pontificar respecte de la salvació del món que sobre destí dels nostres hereus.

L’alcohol és una droga, una substància tòxica que perjudica el nostre organisme. Crea dependència psicològica (necessitat de prendre’n per realitzar certes activitats, com divertir-se), tolerància (ànsia d’endrapar quantitats creixents per obtenir el mateix estímul) i addicció (resistència a abandonar el consum i símptomes desagradables quan es fa). Causa més mal als adolescents que als adults, perquè el seu cervell no està acabat de formar. Durant el creixement la beguda pot ocasionar un dany permanent al cervell, principalment a la memòria, la coordinació i la mobilitat. Els joves que comencen a beure abans dels quinze anys tenen quatre vegades més possibilitats de desenvolupar una dependència que els que ho fan després dels vint-i-un.

Així i tot, a les escoles molts professors són comprensius respecte a la xacra de les botilades i força gent, quan es comenta el tema de l’abús alcohòlic, aixequen les celles i diuen que l’autèntic problema són les pastilles i el haixix. En canvi, els estudis indiquen que és al revés: el contacte prematur amb les begudes espirituoses és el principal factor de risc en la introducció a les drogues.

La passivitat enfront al consum d’alcohol juvenil és un dels resultats de la renúncia a educar. Per a la majoria, els fills tenen dret a fer el que vulguin i els pares no se senten responsables, perquè “ho fa tothom”.

Aquesta actitud em sembla una recaiguda en el servilisme feudal. La Il·lustració ens va portar l’emancipació del ser humà, que trencava amb les cadenes de la ignorància, la tradició i l’autoritat, religiosa o civil, i s’atrevia a planejar la seva vida amb autonomia. La raó era capaç d’assolir la veritat i el coneixement acostava la felicitat. La llibertat de l’individu significa fer el que es vol i respondre del que es fa. Aquesta filosofia abeurà els moviments polítics dels segles següents.

Serà per la fi de les ideologies, però el cert és que l’educació per assolir la felicitat i la responsabilitat envers les conseqüències de les nostres accions han deixat pas a l’actitud còmoda de deixar-se dur per la comunitat i els mitjans de comunicació, com abans s’abdicava en l’església, la pàtria i el rei. Fins i tot les persones que es diuen d’esquerres s’ensorren en un conservadorisme que els mena a acceptar resignadament el que diu la gent.

Permetre que els nostres fills s’embriaguin i minusvalorar els efectes nocius de l’alcohol són actituds que ens retrotrauen a èpoques pretèrites on el costum dictava els actes i ningú se sentia culpable, perquè el que passava era voluntat de Déu. Hem baratat la divinitat per la societat i l’església pels mitjans de comunicació.

En una escena memorable, Lawrence d’Arabia contestava a un beduí sorrut que no hi ha res escrit, sinó que cadascú escriu el seu destí. Posar punt final a les ominoses botellades està en les mans de tots: autoritats, mestres i pares.