dimarts, 1 de novembre del 2016

Històries del turisme de Menorca. El terme des Castell reprèn la iniciativa: Horizonte

Al terme des Castell, després d’haver estat pioner del turisme de l’illa, tant com a lloc d’estiueig com amb la construcció d’hostals (Rocamar, Hamilton), les iniciatives van quedar aturades fins que la primera meitat dels anys seixanta es va reprendre l’erecció d’hotels. El despertar definitiu va venir de la mà d’una urbanització, batejada amb el nom d’Horizonte i construïda als terrenys dels llocs de Son Vilar i Biniatap, a mig camí entre Maó i es Castell i sense platja.
A les cases de Son Vilar es va muntar un restaurant

El mes d’abril del 1967 es va engegar el projecte d’aquest nucli, promogut per l’empresa Villas y Parcelas Menorquinas, SA. (VIPAMESA), una societat angloespanyola, presidida pel constructor Benet Campos i H.A. Hutchenson. La seva extensió era de 160.000 m2 i es presentava com un centre residencial per viure tot l’any, motiu pel qual, a més de xalets i apartaments i els serveis d’aigua i electricitat, hi hauria equipaments comercials. La part més alta, Biniatap, es destinava a residències campestres. El maig s’inicià una agressiva campanya publicitària que incloïa un descompte del 10%, al qual s’afegia un altre 10% si s’abonava al comptat, sinó es podia pagar en dos anys; l’oferta va acabar el 10 de juliol.

Durant el període promocional es van vendre 51 solars en ferm, més algunes reserves, i tot d’una van començar les obres d’obertura de carrers.
A principis de juny del 1968 les parcel·les es podien connectar amb la xarxa d’aigua i es va llançar al mercat el poblat de Biniatap Nou, on s’estaven finalitzant un grup de desset cases i també es venien parcel·les a l’anomenada zona rural; paral·lelament s’obria el bar Sa Taverna. El mes d’octubre quatre famílies vivien als habitatges. D’altra banda, a la zona residencial del nucli ja s’estaven construint xalets. Prop de l’entrada s’estaven condicionant les cases del lloc Son Vilar com a bar restaurant, i a la cova que havia baix, una discoteca. Als terrenys del costat s’aixecava un complex esportiu amb piscina, tennis i mini golf, així com un conjunt d’apartaments de més de 180 places, dissenyat per Felipe Sánchez-Cuenca.
 
Distoteca Tonic
Aquest programa es va completar en poc temps. La urbanització s’inaugurà el desembre del 1969. El mes de maig de l’any següent es va inaugurar el Club Son Vilar Residencial Horizonte, que, a més del restaurant reunia el primer bloc d’apartaments. També va obrir les seves portes un altre restaurant, Sa Posada, a la part més alta de l’assentament. El juny fou el torn del supermercat, la qual cosa evidenciava que el nombre de veïns del sector ja era alt. El 1971 quedaren acabats els apartaments, amb l’obertura del quart i cinquè grups, i el mes de juny s’estrenava la discoteca Tonic. Els anys vinents es va seguir edificant. El 1974 es venien parcel·les des de 500 m2, així com apartaments per dues o tres persones.

Un allotjament singular: El Llatzeret

Els intents de construir un parador a Menorca van acabar en un fracàs, tant abans de la Guerra Civil com després, durant el franquisme i en la democràcia. Tanmateix, l’Estat sí que es va fer càrrec d’un establiment hoteler, el que es va aixecar utilitzant les instal·lacions de l’antic Llatzeret, que havia acollit la darrera quarantena l’any 1917. Els edificis van continuar adscrits al Ministeri de Sanitat i a partir del 1950 començaren a acollir activitats estivals, com colònies infantils, així com una residència per als treballadors del departament. El 1957 l’espai va ser habilitat per als seus funcionaris, i amb aquest objecte es van anar efectuant les oportunes obres d’adequació. La data no és irrellevant, ja que coincideix amb el relatiu despertar al fet turístic que, com estem veient, es va produir a Menorca la segona part dels anys cinquanta.


L’establiment sempre va estar obert únicament durant l’estiu. Al principi només havia allotjament per seixanta turistes. Les instal·lacions estaven obertes els mesos de juny, juliol i agost, durant els quals el personal del Servei de Sanitat Nacional realitzava quatre torns de tres setmanes. Acudien funcionaris de totes les províncies, institucions i categories professionals: metges, veterinaris, farmacèutics, practicants, infermeres, administratius, etc. Disposaven d’un servei de barques comunicat amb cales Fonts i cada setmana s’arranjaven excursions en autocar per l’illa. Es van fer obres els anys 1959 i 1966. El 1967 les estades s’havien reduït a quinze dies, la qual cosa va permetre ampliar la rotació a sis torns anuals.

La capacitat dels edificis també va augmentar; el 1974 era de dos-centes persones, però el període d’obertura s’havia reduït a dos mesos, de manera que passaven per la residència estival unes mil persones. Aquell any les instal·lacions, dependents de la Direcció General de Sanitat, englobaven dos camps de tennis, un frontó, piscina infantil i sales de joc i televisió. El 1975 va tenir lloc una reunió per a la redacció del reglament de la Llei d’hospitals i, en finalitzar la temporada, un seminari de planificació familiar, amb l’assistència del catedràtic Cañada, metges, psicòlegs, sociòlegs i un teòleg. Són els precedents de les jornades científiques que s’organitzarien a partir dels anys vuitanta.

El 1969 la part nord del paratge fou subhastada, amb l’objectiu que es construís un hotel, però la licitació quedà deserta. L’any 1981 es va iniciar la visita pública a les instal·lacions, de mitjans juny fins a finals de setembre. Tres dies a la setmana una llanxa transportava a l’illa grups d’un màxim de cinquanta persones i un guia feia un recorregut pel recinte. Aquest servei es va prestar durant dues dècades. El 1984 l’establiment tenia 170 places i estava obert del 15 de juliol al 30 de setembre, en torns de devuit dies. L’allotjament, en règim de pensió completa, costava 10.000 pessetes. En la temporada d’obertura hi treballaven quaranta-sis persones, que es reduïen a vint quan estava tancat. Es programaven activitats diverses, com ara balls folklòrics, actuacions teatrals, conferències i excursions per Menorca. Els residents tenien a la seva disposició un servei de barca a terra en horari diürn.

El 1986 es va haver de renovar una les cobertes de l’hostaleria de segona, perquè durant l’hivern anterior s’havia desplomat una part. El 1993 el Consell Insular de Menorca va declarar les instal·lacions bé d’interès cultural. El 2011 les estades encara duraven quinze dies i el seu preu no havia variat: era de 300 euros. Fou polèmica la presència de la ministra de Sanitat, Leire Pajín, perquè des de feia anys es reivindicava el seu ús per al públic general, i preferentment com a parador nacional. L’any següent seria clausurat pel Ministeri i el 2015 fou transferit al Consell Insular.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada