Trump i els nous reptes del segle XXI

Donald Trump, el pròxim president dels Estats Units, té un clar ideari d’extrema dreta. La seva elecció ha suscitat el rebuig de la major part dels líders europeus i l’adhesió de Marine Lepen, del Front Nacional Francès i altres formacions afins. Ja durant la campanya electoral s’ha enfrontat a l’aparell del Partit Republicà, al qual representa, pel seu discurs proteccionista i xenòfob, amb declaracions sexistes i plenes de tics antidemocràtics.

La preocupació s’ha aguditzat pel brexit: el mes de juny, els anglesos van votar que la Gran Bretanya abandoni la Unió Europea, opció defensada per l’ultranacionalista UKIP. Farage, el seu cap, s’ha entrevistat amb Trump en un ambient de cordialitat. La sortida de les institucions europees s’ha plantejat com una barrera a l’arribada dels treballadors forans.

La consolidació d’aquestes noves forces ha immers la política en el desconcert. És freqüent titllar-les de populistes i atribuir la seva ascensió al fet que planten cara als poders establerts i capitalitzen els temors dels ciutadans envers la globalització. Açò no obstant, el vot de la por té unes arrels profundes.

La denúncia de les èlits les converteix en un moviment antisistema, que posa damunt de la taula dues qüestions que són una font d’ansietat per molta gent: l’emigració i la llibertat de comerç. Per aquest motiu, el seu avanç sembla imparable. Les receptes que propugna la ultradreta escandalitzen els partits tradicionals, però si volen conservar el poder hauran d’oferir respostes als nous reptes del segle XXI, que fins ara han exclòs de l’agenda de prioritats.

Trump trobarà enormes resistències al seu programa proteccionista, perquè els Estats Units són el major defensor del planeta de l’eliminació de les traves a les exportacions, que constituïa el cor del “Consens de Washington” dels anys noranta, per promoure el desenvolupament dels països pobres. Tanmateix, l’experiència britànica prova que l’oposició popular al desmantellament de fronteres comercials és enèrgica.

La rebel·lia de Valònia, la regió francòfona de Bèlgica, que va estar a punt de frustrar el CETA, l’acord de la Unió Europea amb Canadà, ens demostra que també a Europa sonen tambors en contra del lliurecanvisme. Diverses regions industrials europees estan en crisi i es veuen perillar per la competència. Menorca n’és una. Malgrat açò qüestiona un dels principis fonamentals de la Unió Europea: el comerç com a eina d’integració econòmica, sinó rectifica corre el risc d’esdevenir una institució odiada.

La teoria convencional explica que amb la disminució dels aranzels baixen els preus de les importacions i beneficia els consumidors, sobre tot els més pobres, ja que els articles barats són els que tenen més pes en els intercanvis internacionals. En canvi, perjudica les empreses que tanquen i els treballadors que perden la seva ocupació.

Al llarg de la història ha existit un agre debat sobre la liberalització. Després de la II Guerra Mundial fou acceptada per conservadors i socialdemòcrates, que abans n’eren reticents. Aquesta postura es va afermar amb la fallida del comunisme. Durant dècades fou la doctrina dominant, perquè l’economia creixia i els obrers es recol·locaven.

L’ingrés de la Xina a l’Organització Mundial de Comerç, el 2001, va suposar el major procés d’obertura de mercats de la història. Els preus han caigut dràsticament i la indústria dels països occidentals pateix una erosió considerable. Milions de xinesos estan sortint de la pobresa, però multitud d’operaris europeus i americans han perdut la feina i estan alarmats pel seu futur. El canvi tecnològic i Internet són aprofitats per determinades multinacionals que, amb la coartada de la llibertat i la reducció de costos, incompleixen les lleis i no paguen impostos. Així han emergit els nous rics i la desigualtat escala a cotes alarmants

Al cap de poc, la Unió Europea va engegar la gran operació d’incorporar-hi els països de l’est. El còctel resulta explosiu i ha estat el ferment de la decisió britànica de fugir de la Unió, perquè no volen tants forasters. És cert que el Regne Unit és un dels territoris amb menys taxa d’atur; ara bé, la immigració no és només una qüestió de càlcul racional. L’entrada de col·lectius importants d’estrangers amb una cultura pròpia transforma el país. Els paisans senten que la nació està perdent la identitat i poden reaccionar de forma virulenta.

Coneixem aquesta inquietud, ja que era viva a Menorca els anys de forta afluència de nouvinguts. Els intensos corrents migratoris del darrer segle i mig eren controlats pels governs. Les pel·lícules que mostren les barreres policials al peu de l’Estàtua de la Llibertat són la imatge d’aquest estat de coses. Al segle XXI, l’emigració irregular, que sempre havia estat residual, s’ha desbordat i, sumada a la desindustrialització, genera una impressió d’inseguretat.

Encara que la llibertat comercial a la llarga és una bona opció, perquè crea economies competitives, no pot ser una carrera desenfrenada: s’ha de fer a un ritme que permeti a la societat reconvertir el seu teixit productiu, amb polítiques industrials adients. Cal extreure recursos dels guanyadors per ajudar els sectors en crisi. Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. L’emigració és positiva per al país; amb tot, s’ha de regular a fi que encaixi amb les seves necessitats econòmiques i socials; els il·legals fan que la gent se senti amenaçada.

Els nous radicals, envoltats de l’èpica populista, ofereixen solucions equivocades, però els partits convencionals han donat l’esquena a les autèntiques inquietuds de les persones.