La més veterana de les iniciatives
fallides és la de cales Coves. El 1962 es va anunciar que havia estat adquirida
per una important suma una àmplia superfície de terreny per urbanitzar-la.
Potser la iniciativa realment no havia prosperat perquè el 1964 s’informava que
una empresa forastera estava molt interessada en dur a terme la urbanització
del Lloc Nou des Fasser, en aquest indret.
El projecte del vial d’accés, que
arrencava de la carretera de cala en Porter, es qualificava com una via “de
primera categoria”, per la seva amplària, traçat i ferm; tenia un ample de vuit
metres i un passeig de formigó a cada costat. L’any següent començaren les
obres; es van fer les parets a banda i banda i els treballs havien de
finalitzar l’estiu del 1966.
L’abril del 1973 s’oferien terrenys a
la urbanització Calas Covas Mediterráneo, d’uns 700 m2, i a 285
ptes/m2. Els carrers estaven pavimentats, amb l’electricitat
soterrada i abastament d’aigua. L’empresa Demarsa va editar un fullet de grans
dimensions en anglès amb el plànol del nucli, que s’estenia al llarg del camí
obert que anava a la cala i contenia uns dos-cents solars en una superfície de
quaranta hectàrees. En realitat, només es van executar uns carrers curts a la
part alta, on hi ha una cinquantena de parcel·les. Al sector més gran, situat
més avall, es van obrir els vials, però sense instal·lar els subministraments
ni asfaltar.
La urbanització de Llucalari Nou
constituïa un dels polígons de Son Bou de Baix i fou autoritzada pel Ministeri
de Defensa el 1974. La crisi va aturar aquest desenvolupament, que es reactivà
el 1977, amb l’edició d’un vistós fullet en color, en el qual s’encartava un
plànol de la parcel·lació, que partint d’un petit espai de 400 metres de
litoral, s’endinsava uns dos quilòmetres i mig cap a l’interior. Es tractava,
per tant, d’un projecte molt ambiciós amb unes cinc-centes parcel·les, d’entre
1.000 i 1.200 m2.
El 1980 l’Ajuntament va aprovar
inicialment el pla parcial, la qual cosa generà una viva polèmica, perquè
l’empresa feia un any i mig que havia emprès les obres del sector, amb
l’obertura dels vials. Els treballs estaven afectant el barranc, declarat per
l’Institut per a la Conservació de la Naturalesa (ICONA) zona protegida, que
havia estat interromput per un terraplè de catorze metres. Per aquest motiu el
batlle havia paralitzat els treballs en accedir al càrrec, l’any anterior, i
anuncià que el pla no s’autoritzaria definitivament fins que els promotors no
restituïssin la situació original dels terrenys. També s’acordà demanar un
informe a l’ICONA sobre l’interès paisatgístic del paratge i donar trasllat de
l’expedient a la Comissió Provincial d’Urbanisme perquè determinés les
indemnitzacions a pagar.
Publicitat urbanització Llucalary. 1977 |
L’actuació era polèmica. L’oposició
municipal opinava que havia arribat l’hora d’aturar la proliferació
d’urbanitzacions i volia demorar l’aprovació inicial del pla a la revisió del
Pla General municipal. En canvi, l’equip de govern valorava positivament el
projecte, que era “el millor que havia entrat a l’Ajuntament fins llavors,
perquè s’adaptava plenament a la Llei del sòl”, i en tot cas es podria revisar
durant la seva exposició pública. La zona ocupava una extensió de 129
hectàrees, de les quals 45 es declaraven parc natural protegit. El setanta per
cent de la part edificable es destinava a habitatges unifamiliar aïllats, amb
una parcel·la mínima de 1.000 m2, i la resta a cases de planta baixa
i pis. No es preveia cap zona hotelera i es plantarien vint arbres per solar.
Se cedien 32.500 m2 a l’Ajuntament.
El promotor era Jaume Gelabert, de
Ciutadella i l’urbanitzador Joaquim Ensesa, qui ja tenia altres nuclis a Sant
Lluís i Maó. El 1982 l’Ajuntament va aprovar provisionalment el pla parcial,
malgrat, com denunciava el GOB, no havia finalitzat la restitució de la zona.
El consistori acceptà el projecte presentat per l’ICONA, que havia d’executar
la urbanitzadora i desestimà les objeccions del grup ecologista. L’any següent,
la Comissió Provincial d’Urbanisme ratificava el plantejament municipal i
considerava l’informe de l’ICONA tècnicament molt bo. El pla seria
definitivament autoritzat el 1985, i també s’aprovaria el projecte
d’urbanització. Malgrat tot la zona acabaria essent desqualificada, sense que
s’hagués realitzat cap construcció.
Es va produir un segon intent d’urbanització al sector
conegut com Llucalari II. A la revisió del PGOU d’Alaior, iniciada el 1989 i
completada el 1994, es va qualificar el sòl com urbanitzable, i es va aprovar
el pla parcial, però el nou equip de govern sorgit de les eleccions de l’any
següent va desclassificar els terrenys i denegà l’aprovació del projecte
d’urbanització, per la qual cosa es va haver d’abonar una indemnització als
promotors, que havien comprat el lloc el 1994.
El sector de Torre Nova del Rei, situat
al costat de la urbanització de Sol de l’Est, al port de Maó, estava qualificat
com a reserva urbana al Pla General de l’Ajuntament des Castell del 1974, i
així es va mantenir en la revisió del 1988. El mes de febrer el consistori va
iniciar els tràmits per aprovar el pla parcial. L’equip de govern, del PSOE, va
ser criticat, perquè el partit s’oposava als centres turístics que es
proposaven a altres municipis. La zona fou exclosa de les àrees en què la
Conselleria de Turisme va decretar la suspensió provisional del planejament.
L’Ajuntament aprovà el projecte a final d’any, però la Comissió Provincial
d’Urbanisme el va desestimar per manca d’un cabdal suficient d’aigua i,
especialment, per la seva proximitat al cementiri de la població.
Uns anys més tard es va tramitar el pla
parcial del paratge conegut com Repòs
del Rei, a l’oest del poble des Castell. L’Ajuntament i la Comissió Insular
d’Urbanisme (l’abril del 1996) aprovaren el pla parcial. Tanmateix, la
corporació va canviar d’idea i tres anys més tard, quan encara no s’havia
desenvolupat, va modificar el Pla General, de manera que la major part, on
s’havia previst la construcció de xalets, es va declarar zona verda, mentre
que, a la porció més propera al nucli urbà, es permetien aixecar blocs de
pisos, convertint-la en una prolongació del poble. Els recursos dels promotors
foren desestimats i els anys següents van començar a fer-se les primers cases.
Biniparratx
Els anys seixanta es va planificar la
urbanització de cala Biniparratx. El 1965 s’informava de l’adquisició dels
terrenys per desenvolupar un centre residencial. L’any 1972 el promotor Joaquim
Ensesa va comprar els llocs de Biniparratx i Binidalí, per realitzar una
planificació urbanística. Es va redactar un pla d’ordenació, en el qual
s’urbanitzava l’espai situat als dos costats de la cala. L’est pertany a Sant
Lluís i l’oest a Maó i arriba fins a Binidalí, on també es delimitaven solars.
Finalment, el nucli es va reduir a aquesta darrera platja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada