L’IME: trenta anys intent orientar l’evolució econòmica de Menorca

Els darrers anys Menorca ha experimentat grans canvis. A partir del 1985 es donen dos fenòmens crucials: una forta crisi industrial, que començà al calçat i ràpidament es va estendre a la bijuteria, i l’expansió d’un nou tipus d’oferta turística, protagonitzada pels apartaments de baixa categoria.

Tot d’una es va produir un intens debat dins de la societat menorquina. El recentment constituït Institut Menorquí d’Estudis no quedà al marge: una de les primeres actuacions fou la creació del Grup d’Economistes de Menorca, amb la voluntat de sumar esforços acadèmics, professionals i de tots aquells que tenien interès en debatre sobre la situació de l’illa. 

El setembre del 1986 es va produir la primera trobada del grup, que arreplegà una nombrosa assistència tant de residents a l’illa com afora. Les actes de les jornades van ser presentades el 1988. S’alertava de les transformacions en l’estructura econòmica de Menorca, i en especial d’una terciariarització que trencava l’equilibri sectorial i comprometia el nostre futur, ja que es basava en activitats de baix valor afegit que atreien visitants d’escassa capacitat de despesa. També es denunciava que l’expansió urbanística seria una càrrega per a la comunitat, que hauria d’assumir uns costos que acabarien redundant en el benefici d’uns pocs promotors immobiliaris i turístics.

Per aquest motiu es demanava una actuació decidida de l’Administració i, en especial, del Consell Insular de Menorca, en dues direccions. La primera, un suport decidit a les activitats industrials, que estalonés els sectors amb dificultats i estimulés l’aparició de noves activitats. La clau era el capital humà: disseny, qualitat i noves tecnologies. Era imprescindible un auxili tècnic i financer que permetés superar el desànim empresarial.

D’altra banda, es remarcava que l’expansió turística agreujava la crisi industrial, perquè els capitals s’estaven esmerçant en construccions de ràpida rendibilitat a curt termini, però escassa viabilitat futura. Calia frenar el desenvolupament urbanístic, impedir la creació de nou sòl urbanitzable, controlar la legalitat de les edificacions i redactar un pla d’ordenació urbanística de l’illa. La introducció d’un cànon turístic permetria que els beneficis d’aquesta activitat revertissin a la comunitat per finançar la millora de les infraestructures de les urbanitzacions.

És evident que ni els agents privats ni l’Administració estaren a l’altura i les tendències apuntades van seguir amb escasses actuacions correctores. Recentment, a l’IME hem constituït un Grup de Recerca del Turisme per aprofundir en el coneixement d’aquest sector crucial per a l’economia de l’illa i orientar l’evolució futura. Només desitjaríem que el debat, per fructificar, s’estengués a tots els àmbits ciutadans.