La mediocritat del mercat laboral espanyol

En el fons, l’economia és com un ésser viu i les seves crisis són malalties que tenen un període d’incubació, empitjorament i curació. La depressió que es va iniciar el 2008 va assolir al seu punt àlgid el 2013, quan l’atur arribà a afectar més d’una quarta part dels treballadors (el 26,1%). Des de llavors, la salut del mercat laboral ha anat millorant i el 2016 es va reduir fins el 19,1%. Per tant, si bé no es pot negar que la recuperació està en marxa, aquesta encara no és completa, perquè no es pot considerar com normal el nivell de desocupació que tenim. El problema és saber què vol dir “normal” en aquest cas.

A la civilització romana, l’aurea mediocritas era el daurat punt mitjà. S’entenia que els extrems eren perniciosos i que era preferible conformar-se amb una situació intermèdia, lliure dels perills dels excessos. D’aquesta manera, si per normal entenem la mitjana, en els quaranta anys darrers, aquesta ha estat del 16,7%. És possible que el 2017 s’assoleixi aquest valor i que qualcú defensi que hem remuntat la crisi.

Evidentment, es tracta d’una postura clarament mediocre, com podem comprovar examinant el comportament dels països del nostre entorn. La taxa mitjana d’atur dels quinze estats de la Unió Europea (excloent les noves incorporacions) del 1991 al 2016 és del 9,4%. Espanya supera aquesta xifra en un 76%. El segon país més castigat per la manca d’ocupació és Grècia, que l’excedeix en un 40%. La resta de nacions amb dificultats (Irlanda, Itàlia, Finlàndia i França) freguen la mitjana.

La quantitat de gent sense feina d’Espanya és excepcional no només per la seva magnitud, sinó per la durada. Entre 1981 i 2016, ha estat el país amb la major taxa d’atur vint-i-set vegades i sis més el segon. Les males dades dels altres estats són temporals: Grècia és el primer els últims quatre anys i altres nou fou el segon; Alemanya va ser el primer el 2005, 2006 i 2007; Irlanda fou el primer el 2008 i dotze anys el segon.

Totes les comparacions són odioses. Ni els anys que donam per bons són realment acceptables: la taxa mitjana d’atur d’Espanya dels deu millors (1999-2008) és de l’11,1%, valor que sobrepassa la mitjana de la Unió Europea de tot el període i només és inferior a la de Grècia (12,9%). A principis del segle XX es va estendre la convicció que Turquia era el malalt d’Europa; a l’arrencada d’aquesta centúria, el pacient incurable és el nostre país.

Qualsevol metge diria que Espanya té una malaltia crònica. Recobrar-nos de la darrera crisi serà relativament senzill, però aquesta és com el grip, un episodi transitori. Quan ens haguem guarit continuarem patint un càncer persistent i el diagnòstic serà, fins i tot, més clar.

Els organismes internacionals des de fa molt temps apunten que el nombre de desocupats és excessiu. El Fons Monetari Internacional, la Unió Europea i la Organització Internacional del Treball demanen que es prenguin mesures. Les autoritats sempre han actuat pensant en el curt termini, el que és sinònim de postergar les decisions de calat. L’economia ha estat incapaç de generar prou llocs de treball i l’atur s’ha enquistat.

Des de la crisi dels setanta s’han engegat diverses polítiques econòmiques, però a la llarga totes han fracassat. Amb l’entrada a la Comunitat Econòmica Europea es fomentà l’establiment de multinacionals amb l’argument que millor que vinguessin les empreses estrangeres que els espanyols emigressin a Europa.  Ara tornam ha enviar treballadors a fora. Amb la implantació de l’euro va arrancar la bimbolla immobiliària. Es van sentir algunes veus crítiques, però no es féu res per aturar-la i, per contra, es donaren facilitats perquè vinguessin milions d’estrangers per servir de la imprescindible mà d’obra barata. Ara tenim els immigrants i no hi ha feina. 

S’ha impulsat el turisme, que crea bàsicament llocs de feina low-cost i, així i tot, encara són insuficients. També s’ha reformat el mercat laboral nombroses vegades sense aconseguir resultats sòlids.

El manteniment d’amplis sectors de la població en atur té un elevat cost social. D’una banda es minora el potencial de creixement; de l’altra, Espanya s’ha consolidat com un dels països occidentals amb una major desigualtat. Actualment som el tercer estat amb més diferències de renda, només avantatjats per Letònia i Bulgària;  en aquesta trista classificació guanyam a nacions netament més pobres com ara Lituània, Grècia, Portugal i Romania.

Els estudiosos del mercat de treball han presentat diferents alternatives, unes des de postulats neoliberals i altres de caràcter institucional. La profunditat del repte segurament exigeix una dosi combinada de política industrial i facilitats a la contractació que proporcionin un entorn on sigui possible un major dinamisme empresarial per crear els milions de col·locacions necessaris.

Ens hem acostumat a una economia mediocre que no crea prou llocs de feina, ja que és més còmode conviure amb la malaltia que enfrontar-s’hi. Tanmateix només podrem acabar amb la xacra de l’atur intens i de llarga durada si tots, empresaris, treballadors, educadors, polítics i ciutadans abandonam la nostra zona de confort, trenquen les línies vermelles i contribuïm a la seva superació amb nous plantejaments que rompin les inèrcies del passat.