Una democràcia de baixa qualitat: La judicialització de la política

Els successos de Catalunya són tristíssims. Ciutadans processats per fer política; governants incomplint la llei per fer política. La missió dels tribunals és solucionar els conflictes suscitats entre les persones, no intervenir en la política, que és el que de cada vegada més es veuen obligats a fer.

La societat catalana està tan crispada, amb punts de vista tan oposats, que no és possible debatre de manera racional. Tanmateix, els problemes de fons són els mateixos en molts més àmbits i trasllueixen un mal profund del nostre sistema institucional: la substitució de la política pel dret.

Un exemple il·lustratiu és el de les plusvàlues municipals. Aquest impost, sobre el paper, grava l’increment de valor dels terrenys producte d’una transmissió, però la seva configuració real no tenia en compte si s’havia obtingut un guany. Mentre el mercat immobiliari anava a l’alça no hi va haver problemes, però arran de la darrera crisi es donava la paradoxa que qui es veia forçat a vendre una propietat incorrent en pèrdues també estava condemnat a pagar.

Es tractava d’una situació a totes llums injusta. Van passar els anys i el tema arribà als jutges, que hi donaven respostes divergents, fins que el Tribunal Constitucional fa uns mesos va anul·lar el precepte per permetre justificar la pèrdua de valor. Com que el Govern encara no l’ha adaptat, la inseguretat jurídica és total i cada ajuntament aplica la solució que li sembla millor.

És evident que els qui han fallat són els governants que no van reaccionar a temps enfront una mancança clara de la normativa, ja que és de sentit comú que no es pot fer tributar qui perd en una venda. La feina dels polítics és adaptar les lleis a la realitat social, no emprar les lleis per posar barreres als canvis econòmics i socials del món.

Amb la corrupció s’ha esdevingut altre tant. Davant cada investigació judicial, el primer reflex dels polítics ha estat posar com escut la seva elecció popular i deixar el tema en mans de la justícia, quan la lògica dels dos és ben diferent. Els tribunals estan sotmesos al principi de la presumpció d’innocència i en cas de dubte, l’encausat és innocent; els requisits de les proves són escrupolosos i els delictes prescriuen amb el temps.

És ben raonable que sigui així: ningú pot ser enviat a la presó amb declaracions sense control judicial. Tanmateix, res d’açò és aplicable en la gestió pública. Si s’arriba a saber que una persona ha desviat doblers públics, no pot seguir ostentant càrrecs dins de l’administració, per molt que els testimonis no comptin amb l’aval d’un jutge o hagin caducat. Els aspectes formals no exculpen un comportament immoral.

La corrupció ha tacat tots els partits que han manat, però les investigacions i algunes condemnes han estat especialment severes amb el Partit Popular i Convergència i Unió. Autoritats de l’Estat estan acusades de malversar fons públics, en alguns casos en benefici propi i sempre en el del partit. Els màxims dirigents de la formació del Govern tenien l’obligació d’estar al cas de l’existència d’aquesta trama. Si més no, es van beneficiar d’uns fons captats per procediments il·legals per millorar els seus resultats electorals. Açò sol ja bastaria perquè, si fossin autèntics demòcrates, presentessin la dimissió.

Els extremistes perverteixen la paraula democràcia. No és anar a votar: fins i tot les pitjors dictadures, com la de Franco, convoquen els ciutadans a les urnes. No és complir les lleis: tirans com Pinochet exigeixen el seu acatament de manera implacable. El fonament de la democràcia és el respecte a la voluntat popular i per açò s’han de complir una sèrie de principis elementals: la participació, la responsabilitat, la tolerància i la divisió de poders.

A Espanya es confonen els valors amb les normes. La transparència en la gestió pública és un principi i no una llei. La llei té les seves llacunes i insuficiències; el principi hauria d’inspirar l’acció de tots els òrgans de l’Estat.

En la situació actual, el conflicte català és pràcticament insoluble. S’hi ha arribat perquè en la política els temps són vitals. Passat l’1 d’octubre, amb les posicions cristal·litzades després d’un llarguíssim rosari d’afronts mutus, la negociació és una quimera. Els problemes són com les epidèmies, que s’han de tallar quan comencen i no s’han estès gaire. Censurar el victimisme dels sobiranistes és una actitud cínica quan els que ho fan sabien que el seu immobilisme acabaria creant víctimes.

És cert que la Generalitat, emanada de la Constitució, ha actuat de forma deslleial en impulsar lleis i declaracions d’independència. Tanmateix, en impugnar l’Estatut català, que havia estat aprovat pels parlaments de Catalunya i l’Estat i validat en referèndum, el Partit Popular traslladà a la justícia una qüestió que mai havia d’haver sortit de l’esfera política. També va ser un acte deslleial. Per la mateixa regla de tres, el 1980 la UCD podria haver recorregut el resultat del referèndum d’autonomia d’Andalusia, ja que a Almeria i Jaén el sí no va assolir la majoria. La responsabilitat dels partits impedí que la paralització del procés frustrés les aspiracions ciutadanes, com ha succeït a Catalunya.

Per agreujar les coses, la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 no va merèixer cap resposta política, ni tan sols després de la massiva manifestació de l’11 de setembre del 2012. Quan els historiadors substitueixin els tertulians, repartiran culpes entre els que trenquen les lleis per promoure objectius polítics i els que van dinamitar la voluntat popular i s’han negat a dialogar durant anys.

Quina diferència amb Suïssa! Allà, els polítics pacten de forma constant i el poble vota sobre els temes més diversos. Allà, incomplir la llei és un acte pecaminós. Al revés que aquí.