Els creuers que venien a Menorca abans de la Guerra Civil

A principi de segle, un nou tipus de turista més modest estava prenent el relleu dels happy few que havien marcat la pauta les dècades anteriors. Menorca no va viure l’allau que rebia la Balear major, però notà el canvi amb l’aparició dels primers creuers turístics.

Com en el cas dels iots, la seva presència no va ser puntual. A finals de març del 1899 arribava el vapor Lusitania, amb 65 passatgers, moltes dones. Procedia de Tànger i anava cap a Vilafranca de Mar, al costat de Niça. La majoria portava càmeres fotogràfiques i alguns es van dirigir en carruatge a Sant Lluís i Sant Climent, i altres als talaiots de les rodalies de Maó. De nit van sentir un concert de l’orgue de Sant Maria. Al dia següent, van tornar a Maó, abans de partir al migdia. Uns dies mes tard, tocava terra el vapor Equateur de la companyia francesa Missatgeries Marítimes, amb 190 passatgers. Venia d’Oran, en un viatge organitzat per la Revista General de les Ciències, de París. El programa fou similar a l’anterior i també s’està dos dies a port. Es reforçà la vessant musical afegint a l’audició d’orgue un segon concert amb cor i una orquestra amb els millors músics de Maó. Després es dirigí cap a Marsella.

El 1903 un grup de turistes estrangers van noliejar el “Menorquín”, un dels vapors de La Marítima, per fer dos viatges de plaer, que els van portar a Gènova, Bàstia, Ajaccio, Capri, Palerm, Corfú, Venècia, el Pireu, Beirut, Jaffa i Alexandria. Menorca no entrava en la ruta, ja que el port base era Gènova i simplement s’havien contractat els serveis de transport marítim. L’abril del 1906 va tocar el port de Maó el paquebot francès Île de France, amb 87 turistes, en una altra visita organitzada per la Revista General de les Ciències, de París. Van recórrer els carrers de Maó adquirint postals i moneders de plata. L’Ateneu de Maó organitzà una excursió al Talaiot de Talatí i els pobles de Sant Climent, Llucmaçanes i Sant Lluís, i el president i el secretari de la institució dinaren amb el  president de la revista.

El 1908 arribaven al port de Maó més creuers. El mes de febrer entrava el transatlàntic anglès Vectis, de la casa Cook&Sons, de Londres, amb 61 creueristes que van fer una sortida en automòbil als jaciments talaiòtics de les rodalies de Maó i al poble de Sant Lluís. El mes de juny fou el torn del vapor francès Charles Roux, que menava 178 turistes, els quals es van limitar a transitar per Maó, on van fotografia la processó del Corpus i assistiren a una audició de l’orgue de Santa Maria (que els viatgers anteriors tampoc s’havien perdut).

Aquestes dades corroboren la primerenca presència de turistes a Maó i són el reflex de la importància que havia tingut el port de la població en els dos segles anteriors. Valgui indicar, com a punt de referència, que el primer creuer arribà a Mallorca el 1906. Açò no obstant, a partir d’aquest moment la trajectòria de les dues illes es va separar: a Mallorca, el nombre de passatgers d’aquestes embarcacions assoliria unes xifres impressionants per l’època abans de la Guerra Civil, mentre que Menorca no va aconseguir enlairar-se i es mantingué amb uns valors molt baixos.

Després de la I Guerra Mundial, l’Oronsay atracà a Maó el 28 de maig del 1927 provenint de Londres, via Gibraltar, Tànger i Palma de Mallorca i  tingué un ampli seguiment a la premsa local. Hi viatjaven 542 passatgers, quasi tots anglesos, que desembarcaren el matí. Van recórrer la població on visitaren l’Ateneu i el seu museu, i l’església de Santa Maria, per sentir l’orgue. Finalment, uns trenta automòbils es van dirigir als talaiots i la vila de Sant Climent. A la una, el vaixell sortia cap a Ajaccio, per prosseguir la travessia per la Mediterrània fins a Sicília. Menorca seguia més avançada en matèria turística que l’illa d’Eivissa, que no va rebre el primer creuer fins al 1931.

El juny de l’any 1928 entrà una altre embarcació al port, el "Gouverneur General Tirman", de nacionalitat francesa i procedent de Seta, si bé els seus 270 passatgers no van baixar a la ciutat. D’altra banda, la Lliga Marítima, el Club Marítim Barcelona i el Futbol Club Barcelona van organitzar una excursió a Menorca. Els turistes van venir amb un vapor i, a més, es desplaçaren iots de diverses categories. Les jornades, que tenien un caràcter festiu, es desenvoluparen del dia 29 de juny a l’1 de juliol. A més de regates i partits de futbol, així com banquets i revetlla, el darrer dia es va realitzar una excursió a Fornells, el Toro i Ciutadella.

A finals d’estiu del 1929, la premsa local informava que l’any següent arribaria un altre transatlàntic. Efectivament, Thomas Cook va programar els creuers Orient Line amb els pailebots Otranto i Orford. Partien de Southampton per explorar la Mediterrània. A Espanya, quatre van tocar Màlaga i Palma i en una ocasió els ports de Cadis, Maó, Barcelona, Tenerife, Las Palmas i Arousa.

L’Otranto entrà a Maó el dia 1 de juny, amb 383 turistes. A l’andana els esperaven uns cinquanta automòbils, que pujaren els passatgers a la ciutat, on van veure l’Ateneu de Maó i el seu museu. A continuació, sortiren de la població per acostar-se al talaiot de Talatí i Sant Climent. En tornar, van transitar pels carrers de Maó i a la una tornaven a bord per dinar. A la tarda es va disposar una segona excursió, amb deu automòbils i a les sis el vaixell partia. Al cap d’uns dies següent va aparèixer un article a la premsa local en el qual s’indicava que el principal atractiu turístic de l’illa era el port de Maó, ja que ni la ciutat de Maó ni el paisatge menorquí eren prou originals i els talaiots només podien atraure molts pocs viatgers. A mitjan mes, el representant de Thomas Cook a Barcelona va remetre una carta en la qual indicava l’alta satisfacció dels clients, que valoraven de forma especial l’audició de l’orgue de santa Maria i la càlida acollida dels menorquins; així mateix, es mostraven impressionats per la relació de Lord Nelson amb l’illa. Finalment animava els menorquins a emprendre accions de foment del turisme.

El 31 de maig del 1931 arribava l’Orontes, que va operar en unes condicions similars a l’Otranto l’any abans i amb un nombre semblant de passatgers, però l’expedició no tingué tant d’èxit, perquè el vaixell s’hagué de quedar a l’entrada del port. Dos dies abans havia tocat el port d’Eivissa. A diferència d’aquella illa, on hi tornà tres cops més, a Menorca no va regressar. De fet, la companyia l’any següent va anar a Eivissa quatre vegades, i cap a Menorca. L’illa estava perdent la batalla del turisme davant de destins nous que resultaven més atractius. En tot cas, la companyia Orient Line es dedicava bàsicament al trànsit entre Anglaterra i Austràlia, i els trajectes que acabam de ressenyar només van ser una excepció temporal que no es va repetir.

Dos anys més tard, el 18 de març del 1933, va comparèixer el creuer Alcantara, noliejat per la companyia anglesa Royal Mail, amb 438 turistes, si bé com l’anterior no pogué entrar a port. El motiu era la manca d’un remolcador que donés seguretat a la maniobra. Els visitants foren traslladats a cala Figuera en barques. Allà els esperaven automòbils amb els quals van fer diverses excursions per l’illa; els carrers de la població també es van veure molt animats. El vaixell partí a les set del capvespre. El trànsit d’aquestes embarcacions seguia un ritme bianual, ja que el 20 de setembre del 1935 estava programada la del creuer Doric, de la Cunard Start, que es va anul·lar a causa de l’accident que patí el vaixell el dia 5 davant les costes portugueses.

Les limitacions de l’allotjament de l’illa es van fer evidents quan l’estiu del 1936 es va haver de cancel·lar l’excursió d’un grup de 125 catalans, perquè els fou denegada l’autorització per allotjar-se al vapor Atlante, fondejat al port.