Els fruits amargs de la intolerància

Fa uns dies durant un judici, als Estats Units, un pare va demanar a la jutgessa permís per estar sol durant cinc minuts amb el violador de la seva filla, amb el clar propòsit d’apallisar-lo. Davant la reconvenció del tribunal, “la justícia d’aquest país no funciona així”, intentà agredir l’acusat cridant que no pensarien igual si la violada fos la seva filla.

Segur que molta gent pensa que el pare té raó. El Govern espanyol, apel·lant a “la demanda majoritària de la societat”, pretén augmentar els delictes sancionats amb la presó permanent revisable, una versió maquillada de la cadena perpètua, la qual és reclamada pel pare de Diana Quer, víctima d’un horrorós assassinat.

Tanmateix, els experts estan d’acord que aquest càstig no dissuadeix els malfactors i només enrareix la convivència carcerària. Al segle XXI un rosari de reformes del Codi Penal han augmentat el rigor del tractament de multitud de delictes, de manera que s’ha agreujat el seu caràcter repressiu i està cridat a ser el més sever d’Europa, tant pel que fa a l’amplitud de les conductes sancionades com per la durada de les penes. Tot i que la taxa de delictes del nostre país és un 27% inferior a la mitjana europea, el nombre de presos per habitant és un 32% superior i encapçalam aquest rànquing.

La deriva del Codi penal ha acabant debilitant un dels principis vitals del dret penal: in dubio pro reo, en cas de dubte, en favor de l’acusat. Els menorquins coneixem la trista història de Joan Cardona, condemnat per agressió sexual a una dona, malgrat declarar-se homosexual, ja que en el seu cas es va donar més crèdit a la víctima, una conseqüència directa de l’enduriment de les penes per violència de gènere.

Vivim immersos en un clima de linxament. Quan es destapa un delicte la gent exigeix que es tanqui l’inculpat a la presó i si al final la pena no està a l’altura es mostra decebuda. Tant és que parlem de la Infanta Cristina com d’un violador, un terrorista o un polític corrupte o independentista. La sentència és massa suau i la declaració d’innocència un signe de la submissió dels jutges al poder.

La natural commoció dels familiars de les víctimes és amplificada pels mitjans de comunicació per estalonar el missatge que el crim mai paga prou. Tanmateix, com deia la jutgessa americana, el nostre sistema no funciona així. Un dels primers articles de la Constitució espanyola proclama que les penes privatives de llibertat resten orientades envers la reeducació i la reinserció social. No es tracta de rescabalar les víctimes que, d’altra banda, mai podran recuperar el que han perdut. La justícia no es pot confondre amb la revenja.

Un dels escassos elements esperançadors de la violència criminal de l’ETA ha estat el perdó de les víctimes i el penediment dels terroristes. La viuda de Juan Mari Jauregui, entrevistant-se amb l’assassí del seu marit. José Luís Álvarez Santacristina, Txelis, demanant perdó a les seves víctimes. Aquesta és la única via humanament admissible, especialment en una societat que es proclama hereva de la tradició cristiana.

L’esperit de revenja és atiat per un ambient social d’intolerància. La lletania de “tolerància zero” n’és un clar símptoma. Sempre hi ha actuacions socialment rebutjables, però de cada vegada hi ha més comportaments dels quals no se’n pot fer broma, ni poden ser tractats per la literatura o l’art fora d’unes rígides normes de correcció. Activistes socials volen reescriure la història des de la perspectiva actual i antics filòsofs escriuen pamflets incendiaris.

Els contes per infants són censurats com masclistes i fruit d’una cultura patriarcal. Les novel·les on un personatge maltracta una dona expressen degeneració moral. Discutir sobre els límits a l’arribada d’immigrants suposa ser titllat de racista. Anar als toros és de salvatges. Declarar-se de dretes o espanyol significa que ets un “fatxa”. Aquesta setmana, examinant les bases del concurs de relats de l’Ajuntament de Maó per al Dia de la Dona, una jove es demanava si es tractava d’escriure un catecisme. A mi em recordaven les novel·les soviètiques que pintaven de color de rosa el règim socialista.

El fanatisme mena a la doble moral: els profanadors d’una església invoquen la llibertat d’expressió que neguen en qüestió de gènere. Els que aproven les caricatures de Mahoma no accepten que s’ironitzi sobre els immigrants. Els que estan tan contents de premiar un relat sectari s’han manifestat en contra de l’empresonament d’uns titellaires per apologia del terrorisme. Els que reclamen respecte per als gais i les lesbianes riuen amb acudits obscens sobre el rei Felip. Els que passegen l’estelada independentista pels carrers abominen que la bandera espanyola onegi als edificis públics.

Al procés català n’hi vegem de tots els colors: del boicot als productes catalans al fet que a les universitats catalanes qualsevol alumne que estigui en contra de la independència és estigmatitzat com a traïdor. Un Parlament que nega a l’oposició la capacitat de controlar el Govern i uns jutges que no donen permís a diputats en presó preventiva per acudir al Parlament i no tenen inconvenient que reclusos en ferm vagin a una comunió.

El bloqueig institucional en què estem sumits des de fa més de dos anys és el fruit d’aquest ambient de rancor. A diferència d’Europa, on els partits són capaços de pactar, perquè accepten les doloroses renúncies necessàries per arribar a un acord, aquí ningú vol cedir ni un centímetre i s’aplaudeix la intransigència, convertint en eslògan el vergonyós “no és no”, més propi d’un mafiós que d’una persona civilitzada.

La intolerància ens ha menat al Brexit i ha propiciat l’elecció de Donald Trump com president dels Estats Units. Amb aquestes actituds s’estan sembrant les llavors de la propera guerra, que esclatarà quan els ciutadans d’un estat reaccionin indignats davant del crim produït a un altre país, com a la Primera Guerra Mundial amb l’assassinat de l’Arxiduc Ferran a Sarajevo.