Regreso a Berlín. Una indagació sobre l’exili i la identitat

L’exili és un tema universal que als països com el nostre, ferits per una brutal guerra civil, ens toca molt de prop. Verna Carleton, escriptora americana d’orígens angloalemanys, va publicar fa quasi seixanta anys la novel·la Back to Berlin, recentment traduïda al castellà, on hi plana des de la primera pàgina l’esquinçament moral i físic provocat per la Segona Guerra Mundial i l’expatriació dels adversaris del règim nazi.

Malgrat la llunyania temporal, el llibre, una vegada començat, no es pot abandonar i es llegeix d’una tirada. La narració està construïda a través de diàlegs, tant en forma directa com indirecta, que li confereixen una gran agilitat. La trama està plena de suspens i passa d’una incògnita a una altra. D’entrada tot és misteriós: no sabem qui és el narrador i el protagonista pateix un mal desconegut. La resolució d’aquestes qüestions només servirà per obrir-ne d’altres en una seqüència que arribarà al seu clímax moltes pàgines més endavant.

Aquests enigmes són acompanyats d’un rosari de conflictes que contribueixen a atorgar dinamisme al relat. Aquest arrenca amb l’embarcament d’una parella britànica, Eric i Nora, en un vaixell que els torna a Londres, després d’haver passat unes vacances a Jamaica. Aquí coincideixen amb persones de diverses nacionalitats: un francès, una parella d’holandesos i el narrador. L’arribada del darrer passatger Grubach, un alemany que, per la seva actitud de superioritat i racisme, provoca el rebuig de la resta i en especial el d’Eric, amb qui Grubach, de forma paradoxal intenta entaular amistat.

Els dos antagonistes amaguen la seva autèntica identitat i més de la meitat de la història consisteix en el desvetllament dels secrets que amaguen. De fet, el nervi de la novel·la és com es van desentranyant els interrogants, les ferides amagades, que només poden acabar de supurar quan es deixen respirar a la superfície.

Com a mostra de l’afició de l’autora per ocultar elements crucials, hi tenim la figura del narrador, de la qual fins que no passen algunes pàgines no sabem la nacionalitat –americana– i més tard que és una dona, de la qual mai coneixerem el nom ni cap circumstància personal, ni tan sols la seva aparença física. Tanmateix, aquesta narradora està molt lluny de ser una simple notària que pren nota de l’acció, sinó que, al contrari, és la que va traient els personatges del seu espai de confort i els força a actuar en els moments decisius de la trama. Aquest recurs la fa encara més enigmàtica.

L’exili provoca en el protagonista un greu problema d’identitat, que amb el pas dels anys li arriba a afectar la salut. El trauma provocat per la sortida de la seva pàtria l’empeny a adoptar-ne una de nova, però en aquesta mai s’acaba de trobar a gust. A mesura que avança la lectura, aquest debat és compartit per altres persones, que ens mostren els diferents caires que pot adoptar l’emigració. La gran pregunta que s’acaba suscitant és si els exiliats han de tornar o si la gent que va haver de fugir per salvar la vida i ha construït una nova llar no té tot el dret del món de restar al seu país d’adopció.

Una altra vessant d’aquesta qüestió és la relació amb els pares, que, com tot en aquesta obra, al principi està reprimida i poc a poc va emergint. La mort del pare i de la mare, el primer a mans dels nazis i la segona per malaltia, separa Eric de les seves antigues amistats i del seu país. Caldrà que emprengui una dolorosa recerca de la veritat per poder reorientar la seva vida.

En aquesta recerca Eric va recordant o li expliquen coses que havia oblidat totalment. L’oblit juga un paper important en aquest viatge interior que acompanya al viatge físic emprès pel protagonista. Es tracta d’un oblit freudià: les coses oblidades han estat amagades pel subconscient, per eliminar aspectes dolorosos o contradictoris amb la vida que mena a Anglaterra. A Berlín, recupera la memòria i reconeix i identifica tots els llocs del barri on va néixer, malgrat la destrucció causada per les bombes i els incendis.

Eric ha desenvolupat un odi intens contra els alemanys. Aquest s’originà pel seguiment massiu que tingué el nazisme, del qual en fou testimoni, s’hi enfrontà i provocà la seva fugida del país. A aquesta circumstància s’hi afegí després de la guerra la manca de penediment dels alemanys, que van deixar caure la culpa sobre els dirigents nazis, sense assumir la seva responsabilitat pels mals infligits a Europa i als jueus, alhora que es queixaven amargament de la destrucció patida en carn pròpia pels bombardejaments aliats.

Aquesta crítica a l’autocompassió germana es tornarà en contra del protagonista a mesura que vagi progressant en el coneixement de la veritat i el menarà a una transformació interior i una renovació que l’acabarà convertint en un home nou. De fet, el cor de la història és una confrontació de les nocions de revelació, responsabilitat i esperança. Al principi Eric no té cap esperança, ni per Alemanya, que creu perduda irremissiblement, ni personal, ja que es veu abocat a la desesperació, però l’acció acabarà encenent un llum que permetrà de veure les coses d’una altra manera.

Verna Carleton

Entre els exiliats i els que s’han quedat al país s’obre un gran abisme, tal i com li confessa a Eric la seva tia Rosie, un abisme fet d’incomprensió i malinterpretacions. Un jueu alemany, per respondre a les crítiques de passivitat li respon que “quan la gent paga la seva ceguesa amb la vida, els supervivents hem de pensar en ells amb compassió”. Aquest tipus de sentiments són els que ajuden als vius a sobreviure i reconciliar-se amb el passat.

Un dels aspectes més interessants és la irrupció de la nova generació de joves alemanys que veuen la vida d’una manera completament diferent als seus pares. Els fills no comprenen la manca de reacció dels seus progenitors davant del nazisme i els culpen de tot el que va passar fins al punt que Hitller, que horroritza a uns, fa riure els altres Es tracta d’un trencament radical que obre nous horitzons que només són esbossats perquè el lector en tregui les seves conclusions.

Com no podia ser menys, la reflexió sobre el nazisme hi és ben present. Els alemanys ovacionaven Hitler i el seguien incondicionalment. Per Rosie, el pitjor de tot va ser comprovar com les persones es transformaven en traïdors servils i covards per salvar la pell. L’assumpte pren un aspecte personal quan Eric es planteja si compensa el sacrifici que van fer enfrontant-s’hi i el d’aquells que van morir, un extrem transcendental si es pensa que ha determinat el curs de la seva vida. L’autora en subratlla la importància quan poques pàgines més tard Eric diu al fill del seu amic Franz: “desperdicia tu vida si quieres, pero asegúrate de que el sacrificio vale la pena.”

La qüestió jueva és encara més punyent, ja que una part de la família d’Eric ho era d’origen, tot i que no eren practicants i estaven plenament integrats en vida alemanya. La majoria dels interlocutors pensen un dels errors dels nazis va ser no distingir els “jueus fins”, com diu un personatge, dels vulgars habitants de Polònia i l’Est d’Europa, una actitud de superioritat que porta a un carreró sense sortida. Altres persones són d’acord que l’antisemitisme ha desaparegut d’Alemanya, perquè ja no queden jueus i no es pot sentir odi davant les fosses comunes. La resposta més lúcida dels jueus es la d’un d’ells, Rosen, que torna d’Israel per passar els seus últims anys al país. Per ell, negar que és alemany i afirmar que és jueu seria donar la raó a Hitler. Tanmateix, l’estat d’Israel és vist amb una certa reticència, un lloc on la vida és dura, que pertany als joves, els forts i els invencibles.

Eric visitarà el camp de concentració de Bergen-Belsen, on morí un cosí seu i Ana Frank. Aquí constata que, per un costat, els veïns de la zona ignoren de forma deliberada la seva existència, però, per l’altre, alguns joves s’acosten i s’adonen de la seva significació. Així mateix comprova que la història d’Ana Frank ha servit per obrir els ulls als alemanys, insensibles davant la freda estadística de milions de sers humans sacrificats.

Els personatges són testimonis del miracle alemany, el país va reconstruint de forma accelerada les seves ciutats i indústries. Açò no obstant, com diu Franz, “la guerra ha destruït una cosa que no es pot fabricar, com els Volswagen: la cultura”. La nova Alemanya és el paradís dels homes de negocis que guanyen més diners que mai i per la gent del carrer un símbol de la superioritat alemanya, la qual cosa pot despertar el vell nacionalisme pel qual encara somia la vella aristocràcia militarista prussiana. La por a un retorn de la gran Alemanya recorre el text.

Com a contrapunt, a mesura que passeja per Berlin, el protagonista no pot estar-se de lamentar els efectes de la guerra: la devastació dels seus principals edificis, com el palau del Káiser, i el drama de la partició de la ciutat, de manera que l’antic centre queda en una posició marginal i és reemplaçat per vies abans poc importants. Així ell i altres personatges acaben enyorant l’aire de la ciutat, la seva animació, única a Alemanya, que malgrat tot, encara conserva.

Al capdavall, la Guerra Freda obliga a passar pàgina: “el món està al caire d’un volcà a punt d’entrar en erupció”. Es pressent una nova guerra i les armes nuclears poden portar a una destrucció absoluta. Igual que Hitler atiava l’odi contra el món, els aliats encenen l’odi contra els comunistes i els russos l’odi contra Occident. Per aquest motiu, les forces d’ocupació van abandonar la política de desnazificació i els antics nazis segueixen vivint com si tal cosa, el que causa pànic als que se’ls hi van oposar.

Els ex-nazis amaguen el seu passat per temor al càstig dels americans, però segueixen considerant que Hitler els salvà de la crisi i els proporcionà un bell ideal per viure; els camps de concentració i l’assassinat de milions de persones no són més que propaganda. Una Alemanya forta aconseguirà el que volia sense haver de lluitar i, en tot cas, els alemanys no tenen cap intenció de lluitar els uns contra els altres.

Eric critica de l’ànima germana, acomodatícia i submisa davant del poder, ja que “el respecte per l’autoritat forma part de l’educació alemanya”. Així mateix, hi troba una pulsió profundament masoquista i nihilista envers la destrucció. Per açò hi va haver milions de persones que es van llançar darrera Hitler a la guerra i la mort. Aquesta és raó per la qual Nietzsche atrau tant els alemanys.

En definitiva, Carleton va confegir una brillant novel·la d’idees, utilitzant hàbilment els seus recursos narratius i movent de forma animada els personatges per l’oceà, l’Havana, la Corunya, Londres i bona part d’Alemanya. Només al final l’interès decau una mica quan els grans interrogants ja han estat resolts i només ens resta saber el destí final del protagonista.