El sector turístic promou la planificació territorial (1961-1977)

Durant els primers compassos dels anys seixanta, els menorquins van començar a pressentir que, sense l’aprovació d’un instrument d’ordenació que fixés criteris unificats per a tota l’illa, el seu model turístic s’esfondraria. La motivació era doble: per un costat la voluntat de concentrar els esforços i evitar que la diversificació de les iniciatives restés potència al creixement turístic, i per l’altre, defugir els errors de Mallorca i Eivissa, on l’especulació havia portat a l’aixecament de construccions que minoraven el seu atractiu, per l’excés de ciment prop de la mar.

 

Cala Galdana. 1972

En una enquesta realitzada pel diari Menorca el 1961 entre les autoritats locals i els principals agents turístics, una de les idees més repetides era la d’unificar les iniciatives inversores a través de la redacció d’un pla general d’ordenació turística. La tramitació de la Llei de zones turístiques va ser l’oportunitat que el Foment del Turisme de Menorca va utilitzar per presentar la idea al ministre d’Informació i Turisme Fraga Iribarne arran de la seva visita a l’illa a començaments del 1963.

Un cop aprovada la Llei, el març del 1964 la Junta del Foment es va entrevistar a Madrid amb el secretari d’Estat d’Informació i Turisme, Pío Cabanillas; li sol·licità que Menorca fos qualificada com “Zona de Interés Turístico Nacional”, la qual cosa, a més de diversos avantatges en inversions en infraestructures i crèdit hoteler, comportava l’obligació de redactar un pla d’ordenació. Amb aquest mateix motiu, la Junta de l’entitat es va desplaçar a Mallorca per conferenciar amb el ministre, que el mes de maig ordenà iniciar l’expedient.

El desembre, l’arquitecte Oriol Bohigas tornava a incidir en la inexistència de planificació urbanística a Menorca, general i municipal, i anunciava que si es mantenia aquesta situació es produiria un caos d’especulació com el que havia tingut lloc a Platja d’Aro o Castelldefels. En el Consell Econòmic Social de Menorca del 1965, el Foment del Turisme va plantejar la consecució de la declaració de zona d’interès turístic com la primera prioritat de l’illa, per poder planificar amb unitat de criteri. Tanmateix, malgrat les promeses oficials, la idea quedà en via morta la resta de la dècada.

La preservació del paisatge era un aspecte àmpliament assumit, i aquesta només es podia aconseguir si es realitzava una planificació del territori. El 1966 el Col·legi d’Arquitectes de Madrid va dedicar un nombre de la seva revista a Menorca, com a lloc ideal per assajar la planificació urbanística; un dels articles es titulava “El turisme com a trampolí de la industrialització”. El 1967 Vila Fradera, director de la influent revista turística Editur, defensava la planificació per fer les coses bé i l’execució d’infraestructures d’accessos i serveis públics a les urbanitzacions.

El mateix any, uns estudiants anglesos d’arquitectura indicaven que, per al desenvolupament del turisme, calia redactar un pla general de Menorca, impulsat per l’administració, per evitar un creixement anàrquic dels nuclis turístics. El 1969 Editur, parlant de Menorca, assenyalava la necessitat d’una ordenació que “rendís el degut tribut a l’insubstituïble paisatge”, tot garantit un equilibri en les superfícies de platja i el volum dels allotjaments, i prohibís l’aixecament de construccions antiestètiques, per a la qual cosa calia que es declarés l’illa com zona d’interès turístic nacional. En canvi, Gabino Sintes, el 1970, dubtava de la planificació, perquè ni el sector públic ni els particulars tenien els recursos per escometre les obres d’infraestructura necessàries. 

Punta Prima. 1973

En aquest ambient favorable a l’ordenació territorial, el 1970 es va intentar promoure de nou la declaració de Menorca com zona d’interès turístic nacional. El primer en esmentar el tema públicament fou el delegat insular d’Informació i Turisme, com un element crucial per a la defensa del paisatge i el ser de Menorca, dins de l’enfocament de controlar el creixement turístic per crear un enclavament de qualitat. Uns dies després, la Junta del Foment del Turisme va acordar plantejar l’afer en el marc de la II Assemblea Provincial de Turisme, la qual ho informà favorablement, fet que va animar l’entitat a reiterar la demanda davant del Ministeri. La petició també fou recollida en les conclusions del Consell Econòmic Social Sindical de Balears del 1971, sense que l’Administració emprengués cap acció.

A partir del 1971 les veus en favor de la planificació van augmentar. Aquell any l’Ateneu de Maó concedí el seu premi a Miquel Mesquida pel treball “El fenómeno turístico en el futuro de Menorca”, en el qual apuntava que no es podia frenar la iniciativa privada, però s’havia de posar ordre a les construccions, vetllant per la seva qualitat, i s’havien de rodejar de zones verdes. La planificació havia de tenir en compte la unitat geogràfica de l’illa, tenir cura del paisatge i adaptar l’arquitectura als seus condicionants. Els estudiants d’arquitectura Vicenç Jordi i Enric Taltavull denunciaven l’existència d’una improvisació generalitzada en la vessant urbanística del turisme: la manca d’infraestructures era un problema greu, calia supeditar els interessos particulars als de la comunitat i una mínima planificació de les inversions. Miquel Coll, president del Foment, remarcava que, per impedir que els promotors realitzessin grans construccions, l’administració havia d’intervenir.

 

Arenal d'en Castell

Tot i que el nou president de l’entitat, Carles Mir, rebutjava aquest plantejament i subordinava la planificació al joc d’oferta i demanda, el director general d’Empreses Turístiques l’any següent es pronunciava decididament a favor de la planificació. El 1974 un tècnic de Glasgow considerava que l’urbanisme de Menorca estava fatal i que alguns centres d’estiueig estaven destrossant la naturalesa, ja que no es realitzava una programació que afavorís la conservació del paisatge i la dotació de serveis. Aquell any, la premsa reproduïa un article de La Vanguardia en el qual es qüestionava la passivitat de l’administració davant de les actuacions dels particulars; aquesta actitud permetia que el benefici privat passés per damunt del l’interès públic. L’any següent, el delegat provincial de la Vivienda anunciava que la nova Llei del sòl posaria fre a la política de fets consumats, una situació àmpliament denunciada per la premsa.

El 1974, amb motiu d’una nova Assemblea Provincial de Turisme, la Junta del Foment va decidir tornar a demanar la declaració de zona d’interès turístic nacional. Per reforçar la sol·licitud va obtenir el suport de les cambres de comerç i de la propietat de Menorca. L’Assemblea va introduir la qüestió entre les seves conclusions i fins i tot es proposà que s’inclogués en l’Assemblea Nacional de Turisme del 1975. Així mateix, es pregava que es reconsiderés l’enfocament general de la planificació urbanística en les àrees costaneres de Menorca. La unitat de planejament havia de ser la zona turística, evitant la discontinuïtat dels plans d’àmbit municipal. Es reclamava que els plans generals pendents de Maó, Sant Lluís i es Castell fossin aprovats a través d’un pla comarcal, atesa la forta relació que existia entre tots ells.

 

Port d'Addaia. 1978

L’any següent, amb motiu de la visita a l’illa del subsecretari de Turisme, la zona la d’interès turístic va ser el primer tema que va plantejar el president del Foment, recordant que ja s’havia suscitat els anys 1964, 1970 i 1975. El subsecretari, preguntà si existia alguna oposició a aquest plantejament i després de rebre la resposta negativa, va indicar que estudiaria la proposta. Els anys 1976 i 1977 el Foment del Turisme seguiria intentant que es tramités aquesta declaració, advertint que era un dels objectius fonamentals de l’illa per evitar els problemes de la construcció anàrquica i salvaguardar l’entorn natural.