El gran salt endavant del turisme de Menorca: 1986-1988

Encara que els primers anys vuitanta l’increment del nombre de visitants a Menorca no va ser menyspreable, i molt superior al de la resta de les illes, el gran salt endavant es va produir entre 1986 i 1988, fins al punt que el 1988 el nombre de turistes ultrapassava en un 68,4% els del 1984.

Publicitat turística de l'època

Aquesta forta empenta fou àmpliament comentada tant pel sector turístic com per la societat insular. El 1986 la premsa parlava de polèmica i rècord de visitants; el 1987, en la presentació del Llibre Blanc del Turisme de Balears, es comentava que Menorca era l’illa que durant els anteriors sis anys havia experimentat el major creixement, el que es definia com “una altra volta de rosca del turisme”. A principis de l’any següent el Diario de Mallorca indicava que el boom turístic “balearitzava” Menorca i a final d’any s’informava que era l’illa de la Mediterrània que millor es venia al World Travel Market.

Com a part d’aquesta allau, a partir del 1983 Menorca rep la visita de diversos personatges del món de la política, la cultura i els negocis. Tot i que aquest fet no era nou, ja que, sense anar més enfora, el 1978 el ministre d’Educació havia estiuejat a l’illa, sí que fou notable la seva concentració. El punt més alt potser va ser el 1986. També són els anys en què adquireixen una segona residència Joan Manuel Serrat, Ana Belén i Victor Manuel, Mercedes Milà i Iñaki Gabilondo. En tot cas, el 1987 el ministre Maravall, que duia quatre anys venint a Menorca, es queixava de la massificació. Aquest devia ser el motiu que la presència d’aquestes celebrities deixés de ser tan freqüent.

La consistència d’aquest procés es constata pel fet que, després de dotze anys en blanc, el 1986 s’inaugurés un nou hotel (el Mediterrani a Cala Blanca, de 342 llits) i posteriorment es van seguir obrint establiments, majoritàriament al terme de Ciutadella i de tres estrelles: el 1987 el Club Falcó, de Son Xoriguer, amb 927 llits i el Victoria Playa de Sant Tomàs, d’unes 500 places. L’any següent va arribar el torn del Prinsotel sa Caleta, amb 427 llits, així com el Patricia, a Ciutadella, de quatre estrelles i 90 places. El 1989 marcaria el punt àlgid amb l’hotel San Valentín de Torre Solí Nou, de més de 700 llits, el Menorca Stars de cala en Bosc i l’hotel Royal de Son Bou. El 1990 s’inaugurava l’aparthotel Mar de Menorca de Canutells i l’aparthotel Rock Oasis Park de Cales Piques i el 1991 l’Hotel Mirador des Port, a Maó, amb 150 places.

Aquest increment de la capacitat d’allotjament de l’illa va ser assimilat amb dificultats creixents. El 1988 el director de l’agència de viatges Iberia denunciava que l’oferta de places superava la demanda, la qual cosa era aprofitada pels tour operadors, immersos en una guerra de preus, per demanar rebaixes de preus als establiments de Menorca que, d’aquesta manera s’havien “balearitzat”. A començaments del 1991, altres fonts informaven que l’excés de places hoteleres s’havia convertit en un problema: els dos anys anteriors, a pesar de l’augment de llits, s’havien reduït els clients i la facturació.

Malgrat tot, l’ampliació de l’oferta no va venir protagonitzada pels hotels, sinó pels apartaments. Mentre que els primers entre el 1986 i el 1992 van afegir 5.876 places (un 40,5% més), els apartaments aportaven 11.383 nous llits, multiplicant per quatre els valors inicials (si bé una part constituïen legalitzacions de places construïdes anys enrere). La capacitat dels hotels no tornaria a pujar fins el 1996, mentre que els apartaments encara sumarien 5.423 places entre el 1992 i el 1994, i així igualaven l’oferta hotelera, una situació extraordinària i molt enfora de la realitat balear: a Mallorca només suposaven el 23% del total i a Eivissa el 32,3%.

Un estudi encarregat pel Foment del Turisme a Gabriel Cortès xifrava l’oferta total real del 1989 en 51.300 places, de les quals el 41,8% eren d’hotels, el 38,8% d’apartaments turístics i un no gens menys preable 19,4% de cases. En comparació amb les dades oficials, el valor dels hotels és similar, mentre que el nombre d’apartaments era superior en 5.200 llits. Els habitatges d’ús turístic no eren recollits en les estadístiques. A banda, el turisme residencial afegia 20.700 llits. Segons aquest treball, l’oferta que es podia anomenar amb propietat com il·legal eren com a màxim unes quinze mil places, mentre que la resta la formaven els propietaris de xalets i apartaments.

        Oferta turística real de Menorca (1989). Nombre de places             
Concepte                                 Urbanitzacions Nuclis urbans  Suma
Hotels                                        19.000                2.427 21.427
Apartaments                                19.470                   438 19.908
Oferta convencional                       38.470                2.865 41.335
Habitatges turístics vacacionals  6.642                3.323   9.965
Oferta turística                        45.112               6.188        51.300
Habitatges en propietat                19.388               1.312        20.700
Total                                        64.500               7.500        72.000
Font: Cortès (1990), pàg. 60-66

En relació a la qüestió dels habitatges vacacionals, avui en dia en vies de regulació, es documentava l’existència de 30.665 places (9.965 en règim d’arrendament i la resta en propietat), de les quals 26.030 s’ubicaven en les urbanitzacions i 4.635 als nuclis urbans.

Aquest pols dels establiments extrahotelers no era exclusiu de Menorca i responia als canvis en la demanda, especialment al Regne Unit. En efecte, des de la meitat dels anys setanta, els tour operadors van llançar amb un èxit creixent productes (principalment a Espanya), on l’allotjament s’oferia per imperatiu legal, però sense cap compromís per als clients de fer-ne ús i, en ocasions, sense que respongués a un llit existent en la realitat. Així mateix, entre els turistes anglesos es va suscitar un allunyament dels clàssics paquets hotelers i una progressiva recerca de l’autoconsum o els menjars a restaurants. Segons Lunn-Poly, si el 1987 una quarta part dels britànics optaven per xalets i apartaments, a meitat de la dècada següent, la proporció havia crescut fins quasi el 50%.