La divisió entre dreta i esquerra va arrelar arran de la Revolució Francesa, quan els jacobins republicans es van agrupar a l’esquerra de l’hemicicle, mentre els monàrquics ocupaven el cantó dret. El 1830 Stendhal titulava una cèlebre novel·la El roig i el negre, marcant la separació entre els revolucionaris i els clericals.
En els seus orígens, a un costat de la barrera es trobaven els defensors de la monarquia absoluta, d’un rei de dret diví dotat de poders il·limitats. A l’altra, els republicans advocaven per la sobirania popular: la sobirania emanava del poble i els governants tenien una potestat limitada, que deixava pas als drets dels ciutadans, que veien reconegut el seu àmbit de llibertat cívica i econòmica.
Aquesta dicotomia explica la vida política de tot el segle XIX, on els liberals disputaven la partida als monàrquics. L’eslògan dels carlins era “Dios, Patria y Rey”. Els papes exclamaven que el liberalisme era pecat. En clara oposició, l’esquerra era republicana i anticlerical.
Amb el pas dels anys, els moviments socials, anarquisme i comunisme, van posar en el centre del debat l’economia, en exigir millores laborals i la propietat pública de les fàbriques i els mitjans de producció. Al principi, la seva veu era minoritària i només tenia impacte quan els proletaris s’alçaven en armes, seguint l’estela de la Comuna de París del 1871. Aquests nous partits en ocasions pactaven amb els vells per intentar avançar en la justícia social, fins que al segle següent van anar imposant els seus postulats.
Les revoltes obreres arribaren al seu punt culminant el 1917, quan els comunistes van prendre el poder a Rússia i dugueren a terme el seu programa de màxims: l’expropiació de la propietat privada. El seu èxit desencadenà la irrupció dels partits feixistes, que propugnaven la militarització de la societat com expressió d’un nacionalisme agressiu. Ambdós constituïen les visions més extremes de l’eix dreta-esquerra i deixaren un trist balanç de milions de morts.
Passada la II Guerra Mundial, mentre l’Estat del Benestar incorpora algunes demandes dels treballadors, altres assumptes salten a escena. El primer fou el colonialisme. L’esquerra va donar suport a l’alliberament dels països dominats per les potències europees. A França, les protestes contra la guerra d’Algèria obriren la porta a la seva independència, el 1962, que seria el preludi de la de la resta de nacions africanes.
La lluita en favor de l’autodeterminació de les colònies explica l’aparició dels partits nacionalistes d’esquerres. Els nacionalismes havien emergit al segle XIX entre les classes dirigents per defensar les particularitats de cada poble i reclamar la seva independència. Així van néixer Itàlia, Alemanya i una munió d’estats, des de Polònia a Irlanda, es van segregar dels imperis (Àustria-Hongria, Rússia i Gran Bretanya). La causa de la condició nacional de diverses regions la dècada del 1960 és assumida per moviments d’esquerra, freqüentment en clau revolucionària, com a Irlanda del Nord o el País Basc.
Les transformacions socials de la postguerra van cristal·litzar en les revolucions del 1968. Pacifisme i drets sexuals, enllaçats en l’eslògan “fes l’amor i no la guerra” suposaven un trencament amb la moral tradicional. Els partits d’esquerra van estalonar el reconèixer del divorci, els anticonceptius i l’avortament. Ja al segle XXI, el matrimoni homosexual i l’acceptació social dels gais, lesbianes i transsexuals. En paral·lel, el feminisme reivindicava la plena equiparació legal i social de les dones, mentre als Estats Units, Àfrica del Sud i arreu les minories ètniques aconseguien l’eliminació de la discriminació racial.
Amb la crisi econòmica de 1973-1981, la dreta reacciona. Thacher i Reagan van ser pioners en rebutjar la intervenció pública en l’economia i assumir els postulats econòmics liberals, engegant un ampli programa de privatitzacions i desregulació dels mercats. La caiguda del mur de Berlín fou vista com la confirmació de la bondat d’aquest ideari, que es va fer dominant i ha permès que els conservadors consolidin el seu poder. Així mateix, des dels anys noranta, moviments extremistes de dreta promouen un reafermament nacional que repudia l’arribada d’immigrants i segons els països, la Unió Europa, l’euro o el lliure comerç.
L’esquerra, per la seva banda, estalona les noves iniciatives que van sorgint en l’estela del maig del 1968: col·lectiu LGTBI, acolliment d’immigrants i refugiats, animalisme, així com un impuls renovat del feminisme i determinats drets socials, en matèria d’habitatge o contra la desigualtat econòmica (renda mínima, nous impostos).
El resultat és un esclat de diversitat i desconcert. Treuen el cap nous partits, que els vells qualifiquen de populistes. Part dels antics votants d’esquerra no se senten gaire atrets per les noves demandes socials i giren envers el programa radical de la dreta, que ofereix una resposta a les seves inquietuds econòmiques. Aquest fet provoca que, a tota Europa, el vot dels cinturons rojos obrers ja no estigui tan definit i sigui substituït per segments de les classes mitjanes urbanes.
En definitiva, l’associació de la dreta amb la tradició i l’esquerra amb la modernitat es difumina o pren un significat diferent del que tenia fa vint-i-cinc anys. Els ideals del segle XXI no acaben d’enterrar els de la centúria anterior i donen peu al maremàgnum polític actual.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada