La polèmica construcció dels apartaments (1985-1990)

El tret més remarcable de l’augment de l’oferta dels anys vuitanta, especialment pel que fa als apartaments, fou el seu caràcter polèmic. En part, açò s’ha d’atribuir al rebuig al fenomen urbanitzador que s’havia estès a l’illa des de l’afer de Shangri-la. A més, cal considerar que l’avenç turístic es donava en paral·lel al retrocés industrial i la major part de la població veia amb mals ulls que les activitats relacionades amb el turisme prenguessin protagonisme en l’economia de Menorca, una opinió compartida pels agents turístics més rellevants.

Així, tot i que la qüestió no era completament nova, ara prendrà major relleu i afectarà fins i tot a edificacions legals. D’aquesta manera, a Fornells, el 1985, la concessió de la llicència d’obres a un bloc d’apartaments al costat del castell de Sant Antoni va provocar que l’associació de veïns emprengués una recollida de firmes en contra del projecte i imprimís un manifest que exigia que “No deixem que ens destrossin Fornells”. Es produí un fals avís de bomba en un restaurant de la localitat, els propietaris del qual havien venut els terrenys on s’estava aixecant l’edifici de la discòrdia.

L’any 1988, l’erecció del grup d’apartaments Binibeca Club, a cent metres del refugi de pescadors i amb una estètica molt moderna, va provocar les crítiques airades dels propietaris de les cases. Estava impulsat pels promotors del refugi de pescadors, els quals afirmaven que el nou edifici no es podia fer de la mateixa forma que l’anterior, “perquè és irrepetible” i que, com totes les coses modernes, la gent s’hi acostumaria. Era el primer dels tres blocs de 78 apartaments que es preveia aixecar a l’altra banda del caló d’en Fust, de manera que tapen les vistes dels residents del poblat cap a l’oest i, al mateix temps, l’oculten als veïns de Binisafúller.

Des del principi, la construcció d’apartaments va ser considerada una activitat especulativa. En el punt central de la temporada turística del 1986, un periodista feia un paral·lelisme amb el desenvolupament de les urbanitzacions, que en molts casos s’havien limitat a edificar en la primera línia de la costa i havien deixat la resta sense acabar. Indicava que els apartaments tenien al seu favor un menor cost de personal i manteniment i una alta rendibilitat pel baix cost dels materials i la inexistència d’infraestructures, que permetria amortitzar-los ràpidament i presagiava que prest es quedarien obsolets.

Però en la major part dels conflictes van ser originats per actuacions fora de la legalitat. Al començament, van venir donats per les campanyes d’inspecció de la Conselleria de Turisme, que el 1985 va sancionar uns apartaments de Binisafúller i l’any següent establiments de Ciutadella, cala Galdana i cales Fonts. El mes d’abril, l’Ajuntament de Ciutadella va detectar l’inici de les obres d’un conjunt de cent apartaments a cala en Blanes que havien sol·licitat la llicència d’obres el mes anterior, i al qual se li va denegar els dies següents per deficiències en el projecte d’urbanització. L’any següent, després que la societat incomplís tres ordres de paralització, la Corporació va posar una demanda judicial per desacatament. El 1988 un majorista va presentar una queixa davant la Conselleria per l’agressiva campanya de comercialització d’uns apartaments en règim de multipropietat a l’Arenal d’en Castell, ja que els venedors fins i tot entraven en els hotels. En aquesta platja, uns apartaments pretenien acotar per al seu ús exclusiu l’accés a la costa i, després d’una denúncia, l’Ajuntament els va requerir perquè obrissin dos accessos públics.

Les actuacions contra els establiments irregulars van afectar algunes assenyalades personalitats. El 1986 es va fer una inspecció a uns apartaments il·legals explotats per l’agència de Bernat Gisbert, que acabava de ser nomenat president del Foment del Turisme. El vicepresident de l’entitat i diversos vocals van dimitir i la Conselleria de Turisme va mostrar la seva incomoditat en signar el conveni anual de promoció. L’abril del 1987 l’afectat presentava la dimissió quan encara no feia un any que exercia el càrrec. L’incompliment de la normativa no era patrimoni dels apartaments. El 1990 l’Ajuntament de Maó va ordenar la clausura de l’aparthotel Mar de Menorca de Canutells, perquè no comptava amb permís d’obertura, ja que no havia conclòs encara el projecte d’urbanització del sector. L’administrador de la societat era Jeroni Albertí, el president del Parlament Balear.

El 1987 es va aprovar un decret que ampliava l’exigència d’espai per plaça turística a 60 m2. Malgrat el seu caràcter general, també va ser percebut com una eina per lluitar contra els apartaments, ja que en la seva majoria eren de baixa qualitat. Tanmateix, durant la tramitació de la normativa es va presentar una multitud de sol·licituds que van esquivar aquesta restricció, amb la qual cosa a curt termini l’efecte va ser el contrari del cercat, el que fou durament criticat.

El problema no es va solucionar amb el pas del temps. A principis del 1989, la Conselleria va clausurar conjunts d’apartaments a cala en Blanes, cala Blanca, cala en Bosc i cala en Porter, després que la imposició de sancions no tingués cap efecte pràctic. Durant la temporada turística, es va multar un altre complex a cala en Bosc. L’any següent, l’Ajuntament de Ciutadella va ordenar el tancament de 263 apartaments pertanyents a cinc grups diferents, que havien construït més unitats de les autoritzades. El cas més significatiu era el d’una promoció de cales Piques que comercialitzava els 412 apartaments que tenien llicència d’obres, quan només havia tramitat la llicència d’ocupació de 104.

Açò no obstant, l’actuació municipal va ser ambivalent. El 1992, el Ple de l’Ajuntament de Ciutadella accedia a concedir l’interès públic a una sèrie d’apartaments de cala en Bosc. Es tractava d’una promoció en la qual una inspecció del 1987 havia detectat que s’estaven construint més unitats de les autoritzades en la llicència d’obres; a més, una part es trobava dins de la zona de protecció de la costa. L’oposició va presentar un recurs contra l’acord.

L’eclosió dels apartaments es va fer en contra de la voluntat de l’administració. Al principi, la Conselleria de Turisme va intentar acabar amb la nombrosa oferta d’establiments clandestins, per a la qual cosa va aprovar la Llei 2/1984, sobre allotjament extrahotelers, que fixava unes condicions mínimes d’equipaments i serveis i prohibia la comercialització dels apartaments no autoritzats. S’amenaçava els infractors amb el tancament i la imposició de sancions. El termini inicial de quatre mesos per regularitzar els immobles va ser ampliat, però a partir del 1985 es van començar a imposar multes. L’any següent, el conseller de Turisme argüia que formaven part de l’economia submergida, quasi no creaven llocs de treball, suposaven una competència deslleial i impedien l’elaboració d’una política turística conjunta.

El 1987, el conseller ampliava les seves crítiques i expressava la seva opinió que els nuclis de petits apartaments no eren el millor producte turístic i a llarga tampoc eren el millor sistema per entrar en els grans mercats, ja que els majoristes no volien una oferta atomitzada, sinó un nombre de llits important i bons serveis esportius. L’any següent es feia públic un informe de l’Institut d’Estudis Turístics que indicava que, mentre els hotels de Balears tenien els preus mitjans més alts d’Espanya, els apartaments eren els més barats de les zones turístiques de la Mediterrània. El conseller de Turisme, tot i que intentava ser diplomàtic, no podia evitar fer alguns comentaris sobre la gravetat de la situació de Menorca.

La Conselleria de Turisme va continuar amb la pressió inspectora. El 1992 va detectar que el 80% dels apartaments turístics dels termes de Ciutadella, Ferreries i es Mercadal oferien servei de menjador sense comptar amb les instal·lacions adequades. Per aquest motiu se’ls va emplaçar perquè en el termini d’un any es reconvertissin en aparthotels o deixessin d’oferir el servei. Uns dies més tard es feia públic que el 80% dels apartaments de l’illa oferien més places de les que tenien autoritzades, denunciant la confluència d’interessos entre els propietaris i els operadors turístics. La Conselleria prometia endurir els controls i atribuïa al fet anterior la contradicció entre l’augment de l’arribada de visitants i la disminució de l’ocupació hotelera. A principis de l’any següent va editar una guia amb el nombre de places de tots els apartaments oficials, amb la finalitat que els majoristes adaptessin la contractació a la legalitat.