El Congrés ha aprovat la segona pròrroga de l’estat
d’alarma i el president del Govern va aprofitar per anunciar que pensava
demanar-ne un altre, la qual cosa significa que aquesta situació excepcional,
prevista a la Constitució, però que fins ara no s’havia emprat mai, acabarà durant
dos mesos.
Sorprèn que un període tan llarg de privació
d’alguns dels drets humans més bàsics, com els de moviment o reunió, hagi rebut
escasses crítiques. És cert que ningú pot discutir l’objectiu final de la
situació de reclusió en què ens trobam: tots volem lluitar contra l’expansió
del coronavirus. Som conscients que cal reduir-ne l’impacte per no saturar els serveis
de cures intensives i que els sanitaris puguin salvar totes les vides
possibles. Tanmateix, la fi no sempre justifica els mitjans.
Fa la impressió que en la resposta contra la malaltia
hi ha hagut improvisació i s’ha copiat el protocol xinès sense gaire reflexió.
Aquest guarda semblances amb el combat contra epidèmies d’una mena diferent,
com l’èbola, relativament poc contagiós i molt virulent i, en general, amb els
ancestrals sistemes veterinaris de control de plagues, encara que en aquest cas
solen ser més radicals i sacrifiquen les víctimes.
Un enfocament sensacionalista dels efectes de la pandèmia
ha creat un estat de pànic col·lectiu no sempre d’acord amb els seus perills
reals. Sense cap debat públic i amb una informació epidemiològica superficial
s’ha prohibit quasi tot: actes públics, activitats docents, assistència a bars
i restaurants, compres, excepte les de primera necessitat que, a més, es
recomana que es concentrin un dia a la setmana, exercici físic a l’aire lliure
i, en una volta de rosca que fa saltar pels aires la llibertat d’empresa,
qualsevol activitat productiva no essencial. Semblaria que el Govern, més que
enfrontar-se a una epidèmia, lluita contra la por de la gent a emmalaltir.
Aquesta contundència, que a la pràctica manté la
immensa majoria de la població en una situació de presó domiciliària, contrasta
amb la manca de justificació sobre l’efectivitat de cadascuna de les disposicions,
perquè no té les mateixes implicacions sobre la difusió del virus un partit de
bàsquet amb dos-mil espectadors, un sopar a un restaurant, el trasllat d’una
família a la segona residència o que una persona surti sola a córrer o a
caminar. De fet, les darreres activitats són permeses cada vegada a més països.
Tal i com ha assenyalat el president Sánchez,
Espanya és un dels països que ha anat més lluny en la limitació dels moviments
de les persones i la paralització del teixit productiu, només per darrera de la
Xina, un país amb un sistema polític autoritari en les antípodes de la nostra
democràcia i que ara, estranyament, és el punt de referència per massa gent.
La rudesa de les restriccions i la parquedat de les
explicacions em recorden la I Guerra Mundial, on l’estratègia bèl·lica es basava
en el xoc frontal dels exèrcits que se sotmetien mútuament a brutals batalles
de desgast on milers de persones i tones de material militar eren sacrificades
a diari en un intent de fer sucumbir l’adversari, intent sempre inútil, perquè els
bombardejos de l’artilleria i les carregues de batallons de soldats eren
equilibrats per la defensa aferrissada de les trinxeres i les posicions de
formigó armat.
Després de quatre anys de combats extenuants i de
cavar milions de tombes, Europa va sortir devastada i el món no va ser mai més
igual. La població va començar a perdre la fe en la guerra i en, l’àmbit
militar, les estratègies basades en la mobilitat i la concentració dels
esforços van arraconar les defenses estàtiques i les ofensives basades en grans
acumulacions de tropes que amb facilitat s’obstaculitzaven entre si.
Al segle XXI hem après la lliçó i l’aplicam a les
activitats civils. El màrqueting i la política fan ús de l’anàlisi del big data per influir en el segment de
mercat més efectiu; en medicina es fa cirurgia fina amb làser i en farmàcia se
sintetitzen medicaments de disseny gràcies a la descodificació de l’ADN. En
canvi, amb el coronavirus hem deixat de banda l’anàlisi detallada i estem actuant
com si es tractés de derrotar les tropes atrinxerades del kàiser Guillem II de
Prússia.
En una democràcia, la privació radical d’un bon
grapat de drets constitucionals exigiria que es justifiqués cadascuna de les
mesures pel seu impacte concret en la lluita contra la malaltia. El recurs
genèric de l’eslògan “Este virus lo paramos unidos” té l’aire d’un
truc de màgia que només evidencia la manca d’arguments de les autoritats.
La I Guerra Mundial es va guanyar a un preu
altíssim. Així mateix, la utilització d’una estratègia de confinament
indiscriminat pot causar un dany excessiu a la nostra salut física i mental, l’economia
i les nostres tradicions democràtiques; mai es bo acostumar el poble al
servilisme.
Convindria pensar si l’aplicació de mesures
selectives no podria aconseguir els mateixos objectius de manera més pacífica.
Fins i tot hauria estat educatiu substituir la reclusió cega per un codi de
bones pràctiques: distàncies de seguretat, ús de mascaretes i guants, higiene...
Aquestes es podrien implementar amb una anàlisi estadística de dades
desagregades i amb la generalització de les analítiques –que tan bon resultat
han donat a països com Alemanya o Corea del Sud. Així es podrien imposar
limitacions diferents segons els col·lectius i les comunitats autònomes, ja que
l’afectació no és igual a Balears i a Madrid o entre els estudiants de
magisteri i els residents a centres de persones majors.
En cas contrari, aquest estiu ens quedarem sense
poder gaudir de les festes padronals, de Sant Joan fins a Sant Nicolau, amb la
frustració de no saber si realment servirà
per a res.
Boníssimes reflexions
ResponElimina