El final de les obres del passeig d’Isabel II: de sorpresa en sorpresa

El batle de Maó, Ignacio Méndez de Vigo, es va encarregar directament de les obres del passeig d’Isabel II des del seu inici, l’agost del 1848. Tanmateix, el 5 d’octubre de l’any següent es dirigia a la Corporació anunciant que, tot i que no estaven del tot acabades, no podria concloure la seva supervisió, perquè “la necessitat” l’obligava a abandonar-la, i sotmetia als regidors els comptes per al seu examen i censura. No sabem el motiu d’aquesta decisió. El passeig no estava finalitzat, però ja s’havia executat la part més important. Potser la tasca li exigia un temps que no podia seguir dedicant i, un cop encarrilada la feina, la deixava en mans dels seus companys.

Plànol del passeig. Ajuntament de Maó

La qüestió que crida més l’atenció d’aquest escrit és que, a continuació, el batle explica que existeix un saldo al seu favor de 8.000 rals, és a dir que les obres havien costat més que els recursos disponibles i ell havia pagat la diferència de la seva butxaca. Segons Méndez de Vigo, el forat s’ha ocasionat perquè la venda dels vint-i-cinc canons no ha produït els diners previstos, ja que “causes imprevistes han desgraciat la seva negociació”. Aquests 8.000 rals no tenen res a veure amb la quantitat idèntica que havien costat les instal·lacions d’aigua i reg, sinó que la casualitat havia volgut que el dèficit final assolís aquest import. Tal vegada hem de veure en l’existència d’aquest desfasament econòmic el motiu de la renúncia a seguir dirigint els treballs en primera fila.

El batle afegeix que ha procurat de fer en les obres les majors economies i les ha dirigit de la millor manera “compatible amb l’escassetat dels meus coneixements”, procurant aconseguir els millors preus. De fet, segons els comptes presentats, la totalitat dels cabals obtinguts pujaven a 31.640 rals. Els 5.988 rs inicials havien estat complementats amb el producte de les contribucions voluntàries, que sumaven 8.235 rals, més el donatiu de 1.823 que va fer una persona de la qual només dona les inicials (F.F.G.). Així mateix, es va realitzar una gala teatral i altres actuacions similars que van proporcionar 2.174 rals. Amb la venda dels canons, malgrat les queixes pel seu reduït import, es van guanyar 5.420 rals. A les anteriors quantitats s’ha de sumar els 8.000 rs de l’emprèstit per a les instal·lacions d’aigua. Enfront d’aquests ingressos, el cost dels treballs ascendia a un total de 39.640 rals, resultant el dèficit ja apuntat.

Méndez de Vigo, en la seva nota, remarcava el valor dels donatius rebuts per a les obres i feia notar que els més importants no constaven, ja que havien consistit en entregues en espècie, com els 3.000 rals que Narcís Mercadal i Paneda havia fet cedint de forma gratuïta les pedres de la seva cantera (la d’Alcalfar), o els tres-cents en què es podien avaluar les despeses de transport que va efectuar un criat amb cavalleries de Rafael Mercadal, servei que també va prestar alguns dies Joan Pons i Salord. Els preveres exclaustrats havien contribuït amb 240 rals, als quals s’havien de sumar més de mil rals d’artesans, en especial fusters, en feines del seu ram que no havien volgut cobrar. El batle concloïa donant les gràcies per altres actes de generositat d’aquesta mena que ell havia agraït personalment en el seu moment i demanava a la Corporació que també els tingués en compte.

Comptes presenades per Méndez de Vigo. Arxiu Històric de Menorca

En definitiva, si consideram aquestes aportacions no monetàries, la inversió va pujar a 44.200 rals de billó. La construcció del passeig no havia acabat, però hi quedava poc. L’abril del 1850 l’Ajuntament aprovaria els comptes de la resta, que van importar 3.361 rals, amb la qual cosa el total ascendia a 47.560 rals, és a dir 11.900 pessetes de l’època. Tot i que el càlcul no és senzill, tenint en compte l’augment del cost de la vida, a dia d’avui aquest import suposaria uns 11.240.000 pessetes, és a dir 67.500 euros. En l’actualitat seria una obra baratíssima, per la qual cosa els preus de la construcció deuen haver experimentat un increment superior al nivell general de preus.

En realitat, l’actuació, en aquell període de penúries, va suposar un desembossament importantíssim per a l’Ajuntament. Al respecte, convé assenyalar que el pressupost municipal del 1850 sumava 200.200 rals, amb la qual cosa el cost del passeig va equivaldre al 23,8% de tota la despesa municipal d’un any, el que ja ens dona una idea més acurada de l’esforç que va suposar per a la Corporació.

Segell de l'Ajuntament de Maó. AHM

El 8 d’octubre del 1849 la Comissió d’Obres de l’Ajuntament subscrivia un dictamen en el qual proposava de validar els comptes presentats, en un acord que és revelador del sentit dels maonesos i que ens informa sobre algunes qüestions que fins aquell moment havien quedat a l’ombra. Així s’afirma que el batle corregidor ha esmerçat en l’execució dels treballs un zel tan eficaç i els ha dirigit amb tanta intel·ligència que “contra tota esperança i l’opinió comuna” ha pogut aixecar un elegant i còmode lloc d’esbarjo en un temps curt i lluitant contra la manca d’ingressos pròpia de les estretors dels veïns. Segueix indicant que els comptes demostren que ha procurat la major economia i totes les despeses s’han fet amb les degudes formalitats, i subratlla el fet que el batle ha menat el seu despreniment fins al punt que, esgotats tots els recursos i havent obtingut a través de subscripcions voluntàries una suma superior a la que es podria haver esperat, ha avançat en les obres 8.000 rals.

Per aquest motiu l’Ajuntament hauria d’acudir amb els seus fons per cobrir el descobert en què es troba el batle, ja que “ni la gratitud que l’Ajuntament i tot el veïnatge deuen a un funcionari que s’ha distingit per una administració tan justa com il·lustrada, ni el decòrum de la Corporació, obligada a satisfer les obres d’interès públic, permeten que s’accepti el pagament d’una suma invertida en l’ornament de la població”. Per aconseguir els diners necessaris es proposa reclamar els 5.200 rals avançats el 1847 a la Junta de camins i, pel que fa a la resta, que s’utilitzin els sobrant de les consignacions per obres i empedrats.

El dia següent, la sessió del Ple aprovava els comptes, agraïa al batle les seves gestions i sol·licitava el reintegrament dels fons. És de suposar que l’Ajuntament va obtenir els cabals necessaris per tornar al batle els 8.000 rals, encara que en l’expedient aquest extrem no consta.

Morera de paper de la Xina

No va ser la darrera gestió en relació al passeig d’Isabel II: a principis del 1850, amb les obres encara en marxa, es va realitzar una nova comanda d’arbres i plantes. El mes de febrer el batle rebia carta d’una persona de la seva confiança en la qual li descrivia el material enviat i oferia una detallada explicació de com s’havia de plantar i de les atencions a esmerçar-hi per aconseguir que prosperés i com s’havien de cuidar les acàcies remeses l’any anterior. La comanda era important: costava 1.800 rals. S’especificava que hi havia deu fardells amb 151 arbres per al passeig, així com dos fardells, amb 36 arbres, de moreres de paper de la Xina. La remesa incloïa una gran diversitat d’espècies, entre elles, acàcies, catalpes, castanyers, oms empeltats de fulla ampla, oliveres de Bohèmia, plàtans i àlbers de la Carolina. Pel que fa a les plantes, entre d’altres, hi havia rosers.

El tema de l’arbrat va ser difícil de rematar i no seria el darrer encàrrec. Ja finalitzats els treballs es van tornar a importar plantes: en una carta del 26 de novembre del 1850, s’informa que en un xabec de Barcelona s’han embarcat per aquest fi una caixa amb “herbes seques”.