Les obres del passeig d’Isabel II: la improvisació al poder

El mes de maig del 1848 el batle Méndez de Vigo sol·licitava a les autoritats la seva conformitat amb el projecte del passeig d’Isabel II a construir a l’Esplanada de Maó, així com el permís per destinar uns romanents municipals de 6.200 rals de billó al seu finançament. El mes de juliol el ple de l’Ajuntament secundava la proposta.

El 31 de juliol el cap polític comunicava que havia traslladat els anteriors escrits al Consell de la Província, el qual acabava de dictaminar la petició de forma favorable, però havia reduït l’import disponible a 5.988 rals, ja que els 221 restants pertanyien a la Contribució d’Immobles i havien estat reclamats a l’Ajuntament. Així mateix, aprovava que la Corporació realitzés una subscripció popular per recaptar fons, però denegava que s’arrendessin els bancs i seients del passeig amb aquest fi, ja que eren un bé públic.

Un cop aconseguit el beneplàcit dels seus superiors, les obres es devien de començar immediatament i es van executar amb promptitud. La part millor documentada és la de l’arbrat, ja que es va encarregar fora de l’illa.

El 18 de setembre es feia una comanda de cent cinquanta arbres a Barcelona a un preu unitari d’entre 8 i 9 rals, que s’havien de dur “perfectament condicionats”, perquè arribessin el mes de novembre. Es tractava de cinquanta castanyers de les índies de deu a onze peus de tronc, cinquanta acàcies flor de nou a dotze peus, així com cinquanta plàtans d’idèntica mida. Els arbres havien de ser perfectament rectes i presentar ulls a la part superior i es pregava que s’extremés molt l’operació d’embarcament perquè l’aigua de mar no els espatllés. En el preu s’havia d’incloure l’arrabassat amb bona arrel, l’empaquetat i el transport fins al vaixell. S’acceptava que els arbres fossin més alts i de major gruixa de l’estipulada si no s’alterava el preu i es demanaven garanties perquè fossin a bord en la data assenyalada. A més, el venedor s’havia de comprometre a remetre gratis al cap d’un any els exemplars que calgués per reemplaçar els que es morissin.

Castanyer de les Índies

Malgrat les estrictes condicions, el carregament va arribar i el 24 de desembre l’obra ja estava feta: el mestre de cases Antoni Hernández declarava haver rebut 530 rals per la feina de plantar els cent cinquanta arbres, que incloïa l’obertura dels forats necessaris, “al nou passeig d’Isabel II, que s’està construint a la plaça de l’Esplanada”.

Pel que fa a la resta, a l’expedient consten detallades relacions de despeses, de carretons pel transport i les quantitats abonades als llocs de procedència del material. El 9 de novembre ja es nomenava el guarda del passeig, amb una assignació de dos rals diaris i habitació a una casa que tenia l’Ajuntament a l’Esplanada, que li permetria d’abastir-se de l’aigua que es precisava per regar la zona enjardinada. Com es comprova, en aquella època s’extremava la vigilància i no es dubtava a contractar un home per tenir cura de la conservació del passeig, la qual cosa, d’altra banda, també és indicativa de la importància que se li atorgava.

Pel que sembla, la recaptació de les subscripcions voluntàries s’anava fent sobre la marxa. El 29 de setembre els regidors de l’Ajuntament havien fet una donació de 816 rals i el diputat de la Província 490 rs. Quant a la col·lecta popular, al casino Maonès s’havien arreplegat 647 rs, al casino Menorquí 70 rs i a la Secretaria de l’Ajuntament 302. La suma total són 2.324 rs, una quantia considerable respecte als 5.988 amb què comptava l’Ajuntament.

Ignacio Méndez de Vigo

Quan les obres eren ben encarrilades va sortir un problema, al qual Méndez de Vigo es va enfrontar amb la decisió i empenta característiques. El 9 de gener del 1849 enviava una comunicació a l’Ajuntament en la qual indicava que, quan va projectar la construcció del passeig, s’havia compromès a no destinar-hi més recursos que els cinc mil rals i escaig de tots coneguts i que la resta s’obtindria de forma extraordinària, bé a través de contribucions voluntàries, o bé els que proporcionés la generositat de “propios y extraños”.

Tanmateix, “el desig que l’obra correspongués, per la seva perfecció i grandesa a la ciutat que l’executava” havien estat la causa de majors despeses. Les més peremptòries eren les del reg dels arbres i, al respecte, havia decidit construir un dipòsit d’aigua i les canalitzacions corresponents. Així s’evitaria la càrrega que aquesta tasca constant hauria de suposar per als fons públics.

Per tant, i vista la necessitat de no interrompre els treballs per manca de capital, la qual cosa comportava el risc de perdre un temps preciós i potser malmetre alguna de les feines ja efectuades, el batle explica que s’ha vist en la necessitat d’acceptar, “no sense repugnància”, un préstec de 8.000 rals, ofert generosament sense interessos sota la doble garantia de l’Ajuntament i de la Junta auxiliar del passeig, i que pensa reintegrar a partir de recursos extraordinaris, en particular els que ha sol·licitat a la reina. Entretant, prega que la Corporació i els majors contribuents aprovin la constitució d’un emprèstit. El batle conclou afirmant que el vot favorable a aquesta operació li proporcionaria un prova de què no els eren indiferents “sus desvelos y pábulo para el que constantemente los emplea a favor de un pueblo que ama y cuya inmediata administración y mejora le está confiada.”

Carta manuscrita de Méndez de Vigo (Arxiu Històric de Menorca)

Definitivament eren altres temps. El batle havia decidit emprendre, al seu compte i risc, unes obres no recollides al projecte, i havia aconseguit que alguns veïns li avancessin els diners, ja que llavors els terminis de pagament eren molt curs (els jornalers cobraven per setmanes). Per aquest motiu demanava a l’Ajuntament, per restituir el préstec pont, la constitució d’un crèdit, el qual també havien d’autoritzar, com llavors era preceptiu, les persones més acabalades de la població. Per encoratjar els regidors, els fa xantatge emocional i els indica que la seva aprovació serà el reconeixement de la feinada que ha fet...

El dia 12 es van reunir els membres de l’Ajuntament i els majors contribuents i, en una votació paritària, van acceptar la proposta de Méndez de Vigo i li remeteren còpia de l’acord perquè l’elevés al cap superior polític de la província, que era el que tenia la darrera paraula sobre la concertació de l’operació de crèdit. Aquesta tutela financera dels ajuntaments era normal. D’una manera o altra i, amb alguna interrupció i la moderació de les formes d’intervenció, estaria vigent fins al nou règim municipal instaurat a partir de la Constitució del 1978.

En aquella època a Espanya no existien bancs, de manera que, per captar finançament s’havia d’apel·lar directament als inversors, sense la intervenció de cap intermediari financer. El més habitual era de fer un emprèstit: la quantitat es dividia en participacions independents que subscrivien els particulars, als quals se’ls anava tornant l’import en les condicions de terminis, interès, etc. que aprovava l’Ajuntament. En aquest cas, les participacions, que s’anomenaven “accions”, eren de 500 rals i no produirien interessos durant els cinc anys que duraria l’operació. Per amortitzar l’emprèstit, l’Ajuntament es comprometia a destinar una partida anual de 1.600 rals, amb la qual cosa quedaria liquidat en cinc anys. Així mateix, s’autoritzava la Junta auxiliar del passeig a destinar els fons extraordinaris que disposés a la seva redempció.

Títol de l'emprestit del dipòsit d'aigües (AHM)

El batle va remetre l’acord al cap de la província, amb el prec que l’aprovés el més prest possible, perquè les obres del dipòsit d’aigua es poguessin dur a terme tot d’una. La diligència no pogué ser major: el 6 de febrer s’obtenia l’autorització i el dia 12 ja s’emetien les “accions”. Al final el seu nominal es va subdividir i va quedar en 250 rals. Els documents, redactats a mà, feien constar a l’encapçalament “Empréstito voluntario de 8.000 r. por las obras de agua y riego del nuevo paseo de Isabel 2ª – Ayuntamiento de Mahón – Media acción nº…. - Valor efectivo 250 rs. vn.” En el document, l’Ajuntament de Maó reconeixia el seu deute al portador (és a dir que eren títols sense nom que podien circular lliurement), que es reintegrarien per parts iguals durant cinc anys. Malgrat que no s’indicava expressament, el costum era que, per determinar quins títols eren amortitzats cada any, es fes un sorteig.

El dia 17 de febrer es va redactar un estat per fer el seguiment de l’operació, en el qual s’havien d’apuntar les dates en què s’anava pagant les accions i l’import reemborsat; l’operació no es va tancar fins el dia 20 de setembre, en què es va ingressar l’import efectiu de les participacions.