Els bancs centrals juguen a l’economia zombi

 A Haití un bruixot pot ressuscitar un mort, que ronda entre els vius sense voluntat pròpia. És un zombi. La política monetària que des de fa una dècada apliquen els bancs centrals suposa la resurrecció d'idees que es creien enterrades i, malgrat la seva aparença rutilant, pot tenir resultats tòxics sobre la creació de riquesa. 

La configuració actual dels bancs centrals respon a les idees de Milton Friedman, fundador de l'escola neoliberal de Chicago. Friedman rebutjava tota intervenció pública en l'economia i propugnava que els bancs centrals es limitessin a mantenir els tipus d'interès fixos per ancorar la inflació en un valor desitjable, ja que, segons la venerable teoria monetària quantitativa, l'augment de la quantitat de diners es traslladava de forma automàtica als preus. Les turbulències dels anys setanta, que van arrasar amb el patró or i conduïren l'economia a l'estagflació, una severa depressió ofegada per la inflació, semblaven donar-li la raó, per la qual cosa va rebre el premi Nobel el 1976.

Seguint aquests postulats, es va dotar els bancs centrals d'independència del Govern, per evitar que, sota el seu influx, tractessin d'alterar els cicles i financessin l'Estat. El Banc Central Europeu va marcar el seu objectiu d'inflació en el 2% i es limitava a actuar a través dels tipus d'interès. 

Miton Friedman rep la felicitació de Ronald Reagan

Aquest model va regnar fins el 2018, quan els bancs centrals de tot el món, enfrontats al col·lapse financer, van augmentar de forma espectacular la quantitat de diners, al temps que rebaixaven els tipus d'interès fins assolir el que abans es creia impossible: valors negatius. L'operació fou un èxit i va salvar els estalvis dels ciutadans. Tanmateix, els banquers centrals, davant l'atur i la caiguda del PIB, decidiren continuar amb el que es batejà com "política monetària acomodatícia" o, planerament "heterodoxa", és a dir contrària a la doctrina neoliberal.

On es va portar més enfora aquesta idea va ser a Europa, que, quan el creixement va remuntar el 2010, va mantenir i reforçar aquesta política, al principi constreta per la crisi de credibilitat de l'euro, però un cop aquesta fou conjurada el 2012 pel poder màgic de la paraula de Mario Draghi; "Faré tot el que calgui i, creguin-me, serà suficient", va persistir-hi, tot i el desmarcatge de la Reserva Federal i la majoria de bancs centrals.

Davant el desastre induït per la resposta a la Covid-19, van perseverar a utilitzar les mateixes armes del 2008: baixades de tipus d'interès i noves expansions monetàries. D'aquesta manera, per la via dels fets el Banc Central Europeu ha abandonat el seu objectiu d'estabilitzar els preus i, enmig d'un mar d'eufemismes, s'ha afanyat a impulsar el creixement i facilitar el finançament del dèficit públic, cosa que ha assenyalat de forma precisa el Tribunal Suprem alemany. Aquesta nova crisi també ha indultat les polítiques fiscals expansives keynesianes, esfondrant les restes del castell neoliberal. 

El sorprenent és que aquesta allau mundial de liquiditat no ha provocat el temut rebrot inflacionista. Al contrari, coexisteix amb una inflació baixa, que a Europa i el Japó coqueteja amb la deflació i posa en qüestió la teoria quantitativa. Fins i tot es podria plantejar la relació inversa: els interessos baixos, en reduir el cost de les empreses, fomenten la moderació dels preus. Cal concloure que l'economia es fonamenta en models en excés simplistes, que no capten l'essència de les relacions econòmiques ni ofereixen una bastida teòrica que permeti gestionar els agregats macroeconòmics amb solvència.

La teoria econòmica actual vaga per una terra de ningú o terra cremada en què no podem confiar en l'ortodòxia neoliberal ni en el keynesianisme, que mai va saber respondre de forma convincent les crítiques dels Chicago-boys. Mentrestant, només ens queden els ensenyaments que brinda la Història Econòmica sobre les crisis del passat, ni que sigui per no repetir-ne els errors.

En tot cas, serà útil analitzar les conseqüències d’una dècada de facilitats monetàries. És obvi que un crèdit abundant i barat beneficia els deutors, encara que en un entorn d'inflació baixa, açò pot no ser massa important. Més significatiu és que afavoreix l'Estat, el gran deutor, a costa dels inversors. Així mateix, alimenta l'economia financera en detriment de l'economia real. Des del 2010, la Borsa ha gaudit d'un període d'extraordinària bonança, que l'ha fet notablement immune als alts i baixos del cicle, mentre que les empreses, en especial les manufactureres, patien els embats de la conjuntura. L'èmfasi en la renda fixa en detriment de la renda variable, de retorns incerts, podria explicar aquest fenomen.

En paral·lel, el sector de la construcció i el mercat immobiliari viuen dies de vi i roses, cavalcant sobre els lloms de bombolles de preus i lloguers que les autoritats es veuen incapaces de frenar. De fet, no tenen cap interès a fer-ho, en tractar-se d'un gran nínxol fiscal que proporciona quantiosos ingressos tributaris de la mà dels diversos impostos que graven el ciment.

Finalment, les bombolles que experimenten els mercats financers i immobiliaris són una font potencial d'inestabilitat, tal com vam tenir l'ocasió de comprovar el 2008. És més, la prolongació dels tipus negatius distorsiona l'assignació del crèdit i erosiona la posició de la banca que, malgrat intentar encaixar l'embat amb una reconversió que s'està portant per davant milers de llocs de treball de qualitat, resta severament exposada als efectes catastròfics d'una nova crisi financera. Només l'existència d'un nus d'interessos creats impedeix identificar el problema; és la temerària política d’"el darrer que tanqui la porta." 

L'absència d'una teoria sòlida ha portat els bancs centrals a aferrar-se a una economia zombi, de sobreabundància monetària i tipus d'interès negatius, que no promou la creació de riquesa, afavoreix l'economia especulativa,  palanqueja l'economia de la rajola, desnaturalitza la funció de la banca i crea addicció en una classe política abstreta en les seves misèries partidistes.