L’aixecament del monòlit transforma l’Esplanada de Maó (1939)

 Els militars feia dècades que cobejaven la plaça de l’Esplanada de Maó, on havien planejat aixecar quarters. Quan, de resultes de la Guerra Civil, van passar a manar a l’illa, actuaren amb decisió i rapidesa, si bé les construccions executades van ser diferents de les que s’havia pensat anteriorment.

Des del primer dia, l’Esplanada va tenir un notable protagonisme. L’onze de febrer del 1939, dos dies després de la presa de Menorca per les tropes nacionals, es va oficiar una missa a la plaça. L’acte fou notable perquè, durant la Guerra, s’havien assassinat capellans, diverses esglésies de la població foren incendiades i desproveïdes dels elements litúrgics i el culte públic restà prohibit.

L’altar es va improvisar al pavelló de la música. La plaça es va omplir de gent i s’hi van poder veure mantellines i flocs amb banderes nacionals; escamots d’avions sobrevolaven l’indret. Al moment de celebrar, la banda va tocar l’Himne Nacional. Al final de la cerimònia es van succeir els crits de “Viva el Ejército” i “Viva el Caudillo” amb el braç en alt. El cap d’Infanteria pronuncià un discurs en el qual lloà l’alliberament de l’illa, que fou repetidament aplaudit, i va concloure corejant diverses consignes fins acabar amb un sonor “¡Arriba España!”.

L’abril es van desenvolupar manifestacions festives durant tres dies per celebrar la victòria que posava fi a la Guerra, durant les quals es va tenir lloc a l’Esplanada un acte d’homenatge a l’exèrcit, que es va iniciar amb una altra missa, a la qual seguí una ofrena als caiguts davant d’una creu dreçada a la plaça, després de la qual les tropes de tots els cossos militars van fer una desfilada.

Aquest aplec va ser el preludi del futur d’una part de l’Esplanada: el 24 de maig  es feia públic que, per iniciativa del general governador militar de l’illa, Eduard Recas, i d’acord al projecte realitzat pel comandant d’Enginyers Juan Cerdó, s’aixecaria a la plaça de l’Esplanada un “magnífico monumento en memoria de los Caídos por Dios y por España en la Santa Cruzada contra el comunismo”. L’anunci, publicat al diari Arriba España no constituïa cap novetat, perquè, com el mateix rotatiu indicava, ja s’havien engegat els treballs d’esplanació del pis i prest es començaria a construir el monòlit. D’aquest manera, cal deduir que fou una idea nascuda els primers dies de l’ocupació franquista i la primera obra del nou règim a la nostra illa.

Celebració de l'any marià (1954). Foto Vicente Andreu Juan

L’1 de juny s’informava de la rapidesa amb què es procedia a l’anivellament del terreny. La comissió encarregada del projecte havia aconseguit notables donatius, als quals s’animava a contribuir a tots aquells que se sentissin espanyols i per tant “compenetrados con su Causa Nacional”. Els mesos següents van seguir els actes d’homenatge als caiguts davant la creu que  s’havia erigit a la plaça i altres celebracions de l’aixecament militar i la victòria.

El mes d’agost es va exposar a Palma l’escut de bronze, encarregat per la comissió que dirigia els treballs del monument a la casa Buades, i que havia dissenyat Cerdó, el projectista del monòlit. El diari Última Hora de la ciutat va aprofitar per publicar un article que descrivia el projecte, “un Monument de gran altura (més de vint metres), que té com a base un talaiot, tan freqüent a Menorca, en el qual s’incrusta l’altar i, sobre aquest, l’Àguila Imperial que forma l’escut sosté la Creu, que es repeteix a les quatre cares de l’obelisc”.

El mes següent el comandant Cerdó visitava l’illa per comprovar l’evolució de les obres i demanava més aportacions dels veïns per a finalitzar-les. No devien faltar els recursos, perquè deu dies més tard es posava la darrera pedra del monument i s’informava que en qüestió de dies s’ultimarien els últims detalls i s’urbanitzaria la plaça de cara a la inauguració, prevista pel 12 d’octubre, “Festa de la Raça, declarada Nacional pel Caudillo”. El 27 de setembre es col·locava l’Escut Imperial de bronze.

El 10 d’octubre Arriba España informava que, “a proposta del general governador militar”, la que fins llavors es deia plaça de l’Esplanada passaria a denominar-se “Plaça de l’Exèrcit” a partir del dia de la inauguració del Monument als Caiguts, que s’ajornava fins al diumenge 29 d’octubre. Els militars passaven dels fets a les paraules i també s’apropiaven de forma simbòlica de l’espai. La premsa utilitzaria aquesta denominació uns mesos, fins l’abril del 1940 i després continuà referint-s’hi a l’indret amb el nom de sempre.

 

Val a dir que l’aprovació del canvi de denominació corresponia a l’Ajuntament i aquest no es va donar per al·ludit. De fet, el 13 de febrer la Corporació ja havia restituït els noms de tots els carrers de Maó que havien estat rebatejats durant la República i la Guerra, alhora que n’introduïa d’altres per homenatjar personalitats del bàndol revoltat, encapçalats pel Generalísimo Franco (plaça Constitució) i que no afectaven l’Esplanada.

La data anunciada va tenir lloc la inauguració del monument. El programa d’actes fou publicat el dia anterior a la premsa. Es va acordonar la plaça i els carrers que l’envoltaven i es van limitar aquells per on s’hi podia accedir. A l’Esplanada, el ferm de la qual s’havia arranjat, es van instal·lar alts pals amb banderes d’Espanya, del Moviment i dels països de l’Eix, la qual cosa vol dir que hi va onejar l’esvàstica nazi. Recordem que l’1 de setembre havia donat inici la II Guerra Mundial amb la invasió alemanya de Polònia, que va concloure de forma victoriosa el 6 d’octubre.

El reportatge que va fer Arriba España indicava que havia estat l’acte de major grandesa organitzat pel nou règim fins a la data, al qual hi va acudir una gernació: “Un desbordamiento general de las virtudes raciales ha invadido los pueblos de Menorca, que se han volcado en Mahón”. El dia abans ja havien arribat falangistes de totes les localitats de l’illa, que van ser allotjats a les cases de la població, la qual es va veure atapeïda de camises blaves i boines vermelles.

La celebració s’encetà amb el trasllat de la creu dels caiguts. A continuació, es van dirigir a la plaça pels principals carrers de Maó les unitats de la Marina i l’Exèrcit, que incloïa dues companyies de l’11è Tabor de Tetuan, amb una secció de metralladores, a les quals seguien les milícies de la Falange. Un cop formats a la plaça, el general governador revistà les tropes. Seguidament, el bisbe de Menorca procedí a beneir el monument i oficià una missa, davant de les banderes del regiment d’Infanteria i les diverses unitats de la Falange, més de cinquanta.

 

Foto del monument. Diari Menorca

Van prosseguir els discursos. En el primer s’explicà l’execució del monòlit, tot remarcant que l’exèrcit havia proporcionat el solar, el ciment, part del transport i la mà d’obra; l’Ajuntament havia aportat 5.000 pessetes i els veïns 28.243,90 pts. Els propietaris dels talaiots d’on es van extraure els megàlits que formen el conjunt els havien de cedit gratuïtament. “Y se consigna por último la colaboración desinteresada y voluntaria prestada por parte de prisioneros de guerra”. Tot seguit van prendre la paraula el cap de la Falange, el bisbe i el cap de l’exèrcit. Per finalitzar es van ofrenar al monòlit tres corones: una de la Falange, una altra dels ajuntaments i la darrera de l’exèrcit. Com a cloenda, les tropes van desfilar pels carrers de Maó, moment en el qual un hidroavió va llançar una corona de llorer, com a present de l’arma d’Aviació. Durant la resta del dia, es van organitzar torns de guardes i ofrenes al monument. També es van formar al lloc 52 detinguts i després de les paraules d’un tinent coronell, que els va anunciar que, gràcies a la magnanimitat del Caudillo, se’ls concedia la llibertat, “se les devolvió a la España que renace”.

Com es pot comprovar per la descripció anterior, el monòlit de l’Esplanada és indestriable del franquisme més militant. Es va dissenyar per commemorar els morts del bàndol nacional, alhora que exalçava la victòria de l’exèrcit, que mostrà la seva força aclaparadora com a pilar d’un règim clarament feixista, alineat amb els països totalitaris d’una Europa en guerra. Cal subratllar que es va tractar els vençuts amb tot el simbolisme dels derrotats: se’ls va fer treballar en una obra que enaltia els seus vencedors, se’ls exhibí públicament i foren alliberats, en una imitació de la pompa de la Roma imperial, tant del gust del feixisme.