Thacher i Franco han guanyat: una societat conservadora

 Quan a l’exprimera ministra britànica Margaret Thacher li demanaven quin havia estat el major assoliment de la seva carrera política, contestava sense dubtar que Toni Blair i el nou laborisme, ja que acceptaven la doctrina neoliberal que ella havia implantat. Tanmateix, em sembla que ha estat tota la societat contemporània la que ha pres, de forma potser inconscient, una deriva conservadora. 

La tendència de fons s’observa en qüestions com l’energia. A partir del 1975  emergeix el moviment antinuclear que, si bé era coherent com a oposició a les armes de destrucció massiva, també es va estendre a la indústria elèctrica. És cert que les centrals nuclears han provocat morts i malalts greus, però, malgrat la seva espectacularitat, són poca cosa si els comparam amb els que causa, de forma silenciosa, però no per açò menys letal, la contaminació que produeixen el carbó i els derivats del petroli. Si hi afegim la contribució al canvi climàtic, és clar que l’energia nuclear comporta menys perjudicis que la basada en combustibles fòssils. Oposar-s’hi és prendre una postura reaccionària envers el progrés tècnic de la humanitat.

A Maó tenim exemples d’accions immobilistes que als nostres avantpassats els haurien posat els cabells drets. El més anecdòtic, i tal vegada per açò més revelador, són els noms dels carrers del centre. Amb la represa de la democràcia es van implantar les denominacions tradicionals, de s’Arraval a s’Arravaleta, quan històricament els partits, i no només els d’esquerra, havien propugnat el seu canvi.

Fruit d'aquesta tendència, el segle XIX va veure com l’actual carrer de la Infanta era el de la Pau i el d’Isabel II el de la Llibertat, perquè, a Espanya, Pau i Llibertat tenien un signe progressista, ja que els que la destorbaven eren els reaccionaris absolutistes. Després de la Revolució Gloriosa del 1868, que va desterrar la reina Isabel, el carrer de la Infanta passà a ser el del Progrés, la plaça del Príncep, d’Espartero i els Frares van deixar pas a Riego. Amb la Restauració, el 1875, el baró de les Arenes ordenava el retorn dels noms monàrquics i tradicionals. 

Quan el règim va deixar espai per a la vida democràtica, els ajuntaments van començar a canviar noms i així el 1916 es va substituir la plaça Vella per la de Colon (l’única innovació que ha persistit) i el 1918 es va baratar el de s’Arravaleta pel de Wilson (el president americà que amb la seva intervenció fou crucial per a la victòria aliada a la I Guerra Mundial). Durant la dictadura de Primo de Rivera, aquesta fou dedicada a Pasqual Calbó, alhora que el carrer Nou honorava a Carles III. Aquestes denominacions van perdurar fins a la II República, quan es va capgirar la majoria de carrers, entre els quals val la pena recordar que el passeig d’Isabel II passà a ser el de la Llibertat.

A la fi de la Guerra Civil, es van batejar els principals carrers amb els noms dels generals colpistes, encapçalats pel Generalísimo Franco, que li va decantar la plaça de la Constitució. A la transició es va retornar als noms tradicionals. En veure’ls, els reaccionaris deuen pensar que la seva petjada encara és present; gràcies a ells el nom de les nostres personalitats més insignes, com el doctor Orfila, Ramis o Andreu, i polítics de caire republicà, com Prieto i Caules, resten enterrats sota designacions que no tenen cap connotació cívica.

Encara que el major triomf dels franquistes és ben real. A Maó tenim en el monòlit de l’Esplanada el nostre “Valle de los Caídos”. A banda, l’hospital Verge del Toro, inaugurat el 1950 damunt l’antic parc de Bellavista és un exemple insigne d’arquitectura totalitarista. Si tinguéssim memòria història la seva clausura hagués estat celebrada amb una festa que donés inici a l’esbucament d’un monstre de ciment que, si l’hagués aixecat un promotor hoteler, hauria atret el blasme popular, com els gegants de Son Bou, amb els quals té un cert parentiu. El mateix podríem dir de l’antic garatge de Transports Menorca i la SEAT, a la Miranda, una aberració urbanística que l’Ajuntament de Maó, enlloc de rehabilitar, hauria d’esfondrar. 

Els menorquins no som únics. La espanyols han acceptat aspectes clau del franquisme. Un dels més significatius és la política d’habitatge. Mentre a Europa l’Estat construïa edificis socials que llogava a preus econòmics a les classes modestes (els HLM “habitation à loyer modéré” francesos), Espanya inventava els habitatges de protecció oficial, que eren de compra, amb la qual cosa s’impulsava una classe de petits propietaris conservadors, perquè no hi ha res que faci posar els peus a terra com tenir una casa (amb la seva hipoteca, que afavoreix els bancs).

Quan vingué la democràcia aquesta política, lluny de ser bandejada, va rebre una nova embranzida, gràcies a la generalització dels ajuts a la compra d’habitatge. Només la crisi del 2010 ha fet que aquest esquema comenci a ser qüestionat. Una cosa similar podríem dir de la política turística d’edificació en massa al litoral, que els nous governants democràtics han acceptat amb els ulls tancats, sense plantejar-se la seva sostenibilitat, de manera que la costa es va omplir més ciment entre 1990 i 2010 que els anys del desenvolupisme (1955- 1975).

Una de les paraules fetitxe de les formacions d’esquerra és “conservar”. Es volen conservar des de drets laborals a edificis emblemàtics. Aquesta obsessió pel conservacionisme amaga en no poques ocasions un conservadorisme que obstaculitza el progrés i segurament explica, entre altres coses, que des de fa trenta anys siguem el país d’Europa amb la major taxa d’atur, i és una de les causes de l’allunyament de les classes treballadores d’aquests partits polítics.