L’esmitjament definitiu de la plaça Esplanada de Maó (1944-1947)

L’erecció del monument als caiguts el 1939 fou un acte simbòlic que no resolia els problemes d’espai que tenia l’exèrcit. Així mateix, els sistemes de l’organització militar s’havia transformat durant la II Guerra Mundial. Els alemanys van ser pioners en una nova concepció més dinàmica de les accions bèl·liques, que van imitar totes les nacions, de manera que els antics plantejaments sobre la distribució dels quarters i l’entrenament de la tropa van quedar obsolets.

 

Com a resultat, l’ampliació dels quarters de l’Esplanada en principi es va limitar a la construcció de dues edificacions al peu del talús, flanquejant la part exterior de la zona on s’havia aixecat el monòlit i sense sobrepassar-la en direcció a la ciutat, i que quedava delimitada per la unió de la carretera de Sant Lluís (Avinguda Clavé) i l’Avinguda Josep Ma. Quadrado. La consolidació d’aquest segon àmbit d’ús castrense suposava l’esmitjament definitiu de la plaça Esplanada contra la qual tant havia lluitat l’Ajuntament de Maó la dècada del 1920.

En aquest cas, l’exèrcit, mercè a la seva preeminència en el nou règim militarista sortit de la Guerra, va poder sortejar l’oposició municipal sense dificultats i el 1944 ja estava alçant els dos edificis que actualment encara existeixen i els quals l’any següent l’arquitecte Claret definia com a “residència militar”, un ús que, bàsicament, ha perdurat fins als nostres dies. Recordem que els anys trenta havien estat resolts els problemes de sanejament que havien entrebancat el projecte dels quarters abans de la contesa i, si encara mancava alguna obra a realitzar, tenien el poder i els mitjans suficients per ordenar la seva execució.

Tanmateix, l’Ajuntament va seguir fent gestions per intentar salvar la plaça, ja que els dos immobles en desenvolupament no cobrien totes les necessitats dels militars, que havien projectat la construcció de pavellons per a les seves famílies. Joan Victory Manella, batle de Maó des del 1941, va maniobrar davant del general governador, Joaquín Gual Villalonga, i li va exposar “les aspiracions dels veïns”. La ciutat no tenia un altre punt de reunió que l’Esplanada per a tota casta de manifestacions multitudinàries, com les festes de Gràcia i altres ocasions per l’estil. Amb aquests arguments va aconseguir la permuta dels prop de 10.000 m² que restaven sense edificar entre l’enllaç de les dues vies esmentades i el passeig d’Isabel II. A canvi, la ciutat de Maó cedia una superfície similar situada a l’Avinguda Josep Ma. Quadrado, entre l’Escola Graduada (el nom de la qual havia estat substituït pel de Primo de Rivera) i el carrer Duc de Crillón. 

Projecte de Pastor Valbuena. 1946. Arxiu Ajuntament de Maó

Segons comentava la Revista de Menorca, d’aquesta manera es resolia satisfactòriament “un vell plet en el qual la passió ha jugat en excés”. Si bé la possessió de la plaça pel ram de la Guerra mai va ser un obstacle per a l’ús dels veïns, “quan la política enverinava totes les qüestions, va provocar l’agrejament de les relacions amb l’Ajuntament.”

Un cop arribat a l’acord es va procedir amb rapidesa, segurament per evitar que es comencessin a aixecar noves construccions a la plaça. Segons explicava la Revista de Menorca, la qual no podia estar millor informada, atès que el batle Victory era el seu vicepresident, a l’exèrcit l’Esplanada ja no li resultava útil  com a plaça d’armes, perquè els efectius i la classe de material de les unitats de l’època eren ben diferents dels d’abans.

La Junta Regional d’Aquarterament de Balears va acceptar la proposta de permuta a principis d’octubre del 1944 i el 2 de desembre se signaven les escriptures de l’operació i el municipi passava a ser el propietari dels tan desitjats terrenys. Tanmateix, en aquest pacte, l’exèrcit va posar com a condició la conservació d’una zona per a desfilades i parades militars, que tingués com a centre el monument als caiguts, en el qual se solia situar una tribuna d’honor.

Aquesta obligació va ser tinguda en compte en la reforma de la plaça que es va encarregar a l’arquitecte municipal, que exercia de forma ocasional Pastor Valbuena, tal i com fa constar en la memòria del projecte que va signar el mes de maig del 1946. Amb aquell objecte es va reservar la porció que hi havia davant del monument per aquest objecte, que tenia una sortida directa als carrers per on es realitzarien les desfilades. La fondària d’aquest espai es va calcular perquè pogués allotjar una companyia. Aquest quadrilàter estava rodejat d’un passeig per donar cabuda al major nombre possible d’espectadors de les cerimònies militars, separats de les tropes per uns parterres baixos. La part més propera a la ciutat de la plaça es destinava a passeig i jocs infantils.

Projecte de Claret. 1947. Arxiu Ajuntament de Maó

Pastor especificava que a tota la plaça, tant les voreres com la part interior, se sembraria el major nombre possible d’arbres, tot aprofitant els ja existents, ja que estava convençut que constituïen el millor ornament per a un lloc de repòs i passeig, especialment a un lloc com Menorca, en què per la força del vent eren tan difícils de fer prosperar, la qual cosa també condicionava les espècies a escollir, que havien de ser les que l’experiència assenyalava com més resistents al vent del nord.

En tot cas, l’arquitecte començava la memòria indicant que en aquells moments la plaça tenia “el gran defecte d’impedir una adequada distribució del tràfic”, la qual cosa, provocava un desordre en la circulació de la ciutat, el que s’agreujava per les vies que en ella desembocaven. La reforma es volia realitzar amb la major amplitud possible, preveient un desenvolupament del tràfic molt per damunt de l’existent. En el disseny original, la circulació de la plaça es disposava en una anella i en els dos sentits, la qual cosa no impedia que en el futur aquesta es limités a una sola. Per tant, aquí, con en altres reformes urbanístiques que es van portar a terme aquests anys, es donava la primacia al trànsit motoritzat, al qual s’havia de subordinar el dels vianants, fins al punt de sacrificar els espais d’esbargiment, funció que com hem vist havia tingut l’Esplanada des de la construcció del passeig d’Isabel II.

Pastor indica que ha delimitat la confluència de la carretera de Sant Lluís, l’Avinguda J.M. Quadrado i la carretera de Sant Climent de la manera més suau possible, adaptant la seva amplitud a la planificació general de la ciutat, per a la qual cosa es va haver d’obtenir l’autorització del Departament d’Obres Públiques. Aquesta planificació general havia estat projectada per Josep Claret, arquitecte municipal des del 1939 fins el 1956 . Claret replantejaria el projecte el 1947, sense cap alteració significativa, i dirigiria l’obra.

En definitiva, el nou disseny de la plaça atenia a dues consideracions: la creació d’amples vials per a la circulació rodada i l’establiment d’un àmbit reservat per a actes militars davant del monòlit als caiguts. Per aconseguir-ho, es desplaçava l’antic passeig d’Isabel II (que quedava un poc disminuït) cap al sud; de fet es reutilitzarien tots els seus bancs, afegint només els que calgués per completar el projecte. El paviment d’aquesta àrea continuava essent de grava i sauló apiconats, mentre que la nova zona infantil seria de grava.

 

Aspecte de la plaça Esplanada el 1958

Tanmateix, a diferència de la situació anterior, el passeig quedava segregat de la resta de la ciutat per l’esmentada via de circumval·lació i la part de la plaça que havia adquirit el municipi quedava condicionada a la funció representativa militar, que atorgava un protagonisme indubtable a l’obelisc.

Aquesta és la configuració que va adoptar l’Esplanada durant uns vint-i-cinc anys, dominada pels cotxes (cada cop més nombrosos) i els militars (que, per contra, paulatinament es van anar desinteressant del monòlit), amb l’únic canvi que provocà el progressiu creixement dels arbres plantats a la superfície que envoltava l’espai destinat a la parada de les tropes. Els anys setanta aquesta seria aprofitada per delimitar un aparcament públic que donava servei al creixent parc automobilístic de la ciutat.