Una ullada a les varietats tradicionals de raïm per fer vi de Menorca

Des de la declaració del vi de la terra de Menorca, l’interès per conèixer quines eren les nostres varietats tradicionals de vinya ha anat en augment. Els estudis recents ens ofereixen una nova perspectiva del tema: ara estem en condicions de saber com eren  els raïms dels quals abans només teníem notícia pel nom. 

Premsa tradicional. Vinya d'en Borràs

Entre els blancs, el cartoixà és un sinònim del famós xarel·lo català. Encara que la varietat més prominent és la blanca, la negra, que era la de Menorca, també existeix. El cep és vigorós i de maduració tardana. És bo per menjar i per fer vi, que és consistent i una mica àcid. Curiosament, el pansal blanc, recollit en la relació del 1899, és un sinònim del xarel·lo.

El raïm d’en valent, que segons l’Arxiduc és present arreu i abundant a Maó, dona molt de raïm i proporciona un vi negre molt obscur, però de poc grau. En canvi, a la relació del 1889 s’indica que s’obté vi blanc. En l’actualitat perviu a Mallorca i a Eivissa, on tenen plantades les dues varietats. A Mallorca el valent blanc és corrent a la zona de Felanitx i Manacor. Les anàlisis genètiques  han determinat que, en realitat es tracta de dues plantes diferents:  el valent blanc és una sinonímia del callet blanc, mentre que el negre (el de Menorca) equival al tinto Velasco.

Una varietat interessant és el negre de Menorca, que el 1990 Perico Serra esmenta a Ferreries. En el treball del Consell Insular del 2003 un raïm conegut amb aquest nom fou trobat a Torralbenc nou i s’hort des Lluïser (Alaior). El que és significatiu és que la varietat existeix, amb aquest nom, al banc de germoplasma d’El Encín (i ha estat replantat al de Balears). Aquest fet ens demostra que els enviaments de ceps que es van fer a principis del segle XX per fornir el banc de varietats nacional no es van restringir a Mallorca, sinó que també incloïen varietats menorquines; aquesta segurament no és l’única. 

Negre de Menorca. Momplè

A l’àrea de Ciutadella se citen dues varietats de clar origen mallorquí: fogoneu i batista. El fogoneu és ben conegut a Mallorca i Eivissa i fa un vi abundant, però de poca qualitat, que se sol mesclar amb callet i manto negro, amb el menor percentatge dels tres; pràcticament mai s’utilitza com a monovarietal.

L’esperó de gall no és un raïm tan estès. L’Arxiduc el documenta com a blanc i el 1990 Serra va comentar que es donava a Son Bell-lloc (Ferreries). Així i tot, a l’estudi del 2003 es va localitzar la varietat negra a Can Guillem (Alaior). Es tracta d’un raïm de gra llargarut i corbat, n’hi ha de blancs i de vermells, de carn sucosa i pell aspra. Poc productiu, madura tard i fa un vi d’escàs grau alcohòlic. Actualment no és present a Mallorca, però sí al camp experimental del banc de germoplasma procedent d’El Encín. Potser és el mateix que el raïm de senyal de gall, tot i que els filòlegs els registren de forma separada, ja que les dues descripcions coincideixen. El seu nom prové de la característica forma ovoide dels grans i sembla més a propòsit pel seu consum.

Un cop repassades les varietats de les quals s’obtenia vi negre, passarem a les blanques, la més coneguda de les quals és el calop, també conegut com imperial a Ciutadella i Ferreries. A Mallorca també se li diu calop, mentre que a Eivissa, el País Valencià i el camp de Tarragona se’l coneix com a palop. De fet, és possible que sigui d’origen valencià, on ja és esmentat al segle XVI. És un raïm de gra tardà, gros i llarguer i segons el matís de coloració del gra n’hi ha de blanc, vermell o negre. És dolç, de pell gruixada, molt sucós, exquisit per menjar. El 2003 se’l va trobar a diverses finques: hort de n’Esquella, Mitjan Lloc i Momplè (varietat negra). A Mallorca recentment està essent recuperat i a Menorca el celler Morvedre també n’ha fet una plantació, que encara no ha comercialitzat el vi. 

Calop. Hort de n'Esquella

També és ben comuna la planta blanca, que és ben present al País Valencià i a Tarragona, amb alguna citació esparsa a Mallorca. És un raïm llarg de gra gros, bo, dolç, que madura pel setembre. Fa un vi fluix (de poc grau alcohòlic) i és millor per menjar, sobretot per postres. En el treball del 2003 se’l  va trobar a Mitjan Lloc, Francesc Olives, Esbert Pons (Sant Climent) i Can Guillem. Segons els autors del treball, en realitat podria tractar-se de dues varietats diferents.

El baberrès o, com indica l’Arxiduc, barba-rossa, denominació amb què se’l coneix a l’Alguer, és un cep de raïms grossos, compactes i vermells, molt dolç i bo per menjar, que fa un vi amb grau. El nom prové, de la forma piramidal del raïm, com si es tractés d’una barba vermella. A França és considerada provençal, ja que el “barbaroux” és una de les varietats incloses a la denominació d’origen cassis i a la indicació geogràfica protegida “Mediterranée”. A més, existeix a diverses denominacions d’origen de l’illa de Còrsega (on se la denomina barbarossa) i és emprat per fer vins clarets i lleugers. A la resta de regions és apreciada només per al consum. En l’estudi del 2003 fou trobada a sa Vinya del camí d’Algendar (Maó), encara que els autors opinen que el raïm no coincideix amb la varietat estrangera i s’hauria d’examinar millor.

 Pel que fa al raïm de Jerusalem, l’Arxiduc cita el negre, però en l’estudi del 2003 es va localitzar el blanc en una plantació antiga. En els repertoris lingüístics s’esmenten les dues varietats, tot i que el  més present és el blanc i les característiques coincideixen (raïm blanc, petit, de grans mitjancers, bo per menjar i no tant per fer vi). És conegut a Mallorca i el descriu el diccionari català-valencià-balear. Pot tenir un origen oriental. També està documentat a Sicília i a Sardenya, on encara perdura avui en dia.

No pot faltar el moscatell, un dels raïms més estesos per tota la Mediterrània (França, Itàlia, etc.). És un cep molt antic (se’l vol remuntar a la vitis apiana dels romans) i per aquest motiu compta amb diverses subvarietats. L’Arxiduc afirma que és un raïm dolç, que dona un vi d’un bevent molt peculiar.

Com s’observa, les varietats autòctones de Menorca són un fascinant mosaic de raïms de totes les comarques que ens envolten. Uns són d’àmplia difusió (carinyena, giró (com a possible sinònim de garnatxa) i moscatell); d’altres són comuns a les illes Balears, principalment Mallorca (d’en valent, fogoneu, batista); qualcun és català (el cartoixà o xarel·lo), tot i que realment predominen els de l’àrea catalano-valenciana-balear. Curiosament, diversos blancs són d’origen valencià (calop, planta blanca, senyal de gall). Els més peculiars i que, per aquest motiu, caldria investigar millor, ens acosten als territoris del sud de França i els italians de l’antiga corona d’Aragó (llora o marsellès, baberrès i de Jerusalem). 

Jerusalem. Momplè

Segons les fonts, la nota distintiva de la major part dels vins que es feien a Menorca era la baixa graduació i, en certa mesura, el color claret (capa baixa), cosa que encara era corrent als darrers exemples recollits fa pocs anys. Sembla que, al començament, les coses no eren així, ja que Armstrong comentava que la majoria de vins tenien força i només eren més fluixos els d’Alaior. Tanmateix, Foltz (1843) deia que el nostre vi era similar al claret. El tema es va anar decantant un cop passat l’oïdi: Bidwell (1876), després d’indicar que el vi negre de Menorca és “en tots els aspectes millor que els de l’illa gran”, assenyala que té menys grau i per açò no pot ser un article per a l’exportació. Pastor, el 1885 assenyalava que el vi de Menorca era “clar, de bon gust, tot i que de baixa graduació”. Aquestes característiques són coherents amb la major part de les varietats que hem localitzat i també consonen amb el costum de barrejar tot el raïm de la vinya, amb independència de la varietat, tant el blanc com el negre, que ja hem vist a l’Arxiduc i és una constant en les pràctiques vinícoles tradicionals de l’illa.