Les reiterades peticions per recuperar la base naval estrangera al port de Maó (1848)

 El 1846, l’esquadra dels Estats Units es va veure obligada a evacuar la base naval que tenia al port de Maó des del 1815, en no renovar el Govern espanyol l’autorització d’ús de les seves instal·lacions i dipòsits. L’Ajuntament de Maó va ser el primer en reaccionar, amb peticions que plantejaven diverses mesures, com la rehabilitació de l’arsenal, en situació de decadència.

Vista del port de Maó. Museu de Menorca

Els mesos següents es va desplegar a Menorca una àmplia campanya en favor de la declaració d’una franquícia comercial per al port de Maó, a la qual es va adherir el consistori, que envià diversos memorials a la reina. En el de febrer del 1848, sense abandonar del tot la seva sol·licitud de franquícia, se centrava en el tema del proveïment a les esquadres navals estrangeres.

El dipòsit que es demanava no era el que preveia la legislació de duanes espanyola. Segons l’Ajuntament, aquest no beneficiaria en res a Menorca, perquè el seu comerç era insignificant i no podia fer res davant la competència dels que hi havia a Barcelona i Palma. Aquesta observació era necessària, perquè l’any anterior no havia estat possible constituir aquesta mena de dipòsits, davant la negativa dels comerciants de Maó a assumir les possibles pèrdues que es poguessin produir, que era la condició que havia posat el Ministeri per a la seva instal·lació. El dipòsit sol·licitat era una excepció que no podia tenir cap efecte negatiu sobre la riquesa nacional, no reduiria les rendes de l’estat ni tampoc perjudicaria les relacions diplomàtiques amb altres països. Aquest darrer incís intentava respondre als recels dels anys anteriors davant els avantatges que tenien francesos i americans, que havien provocat queixes d’aquestes nacions. Es tractava d’una excepció necessària per superar la situació d’abatiment en què es trobava l’illa. 

Com es comprova, la Corporació reduïa les seves expectatives i només pregava el retorn a la situació anterior a la desaparició de la flota americana. No va ser suficient: el Govern va declinar respondre a aquesta instància. Amb tot, les autoritats no van ser completament insensibles a la campanya dels menorquins. La Direcció General de Duanes es va fer ressò del malestar que li havia transmès l’any anterior el capità general de les illes Balears i va demanar a la delegació de la subdirecció de rendes de Maó que assenyalés quines disposicions es podrien prendre per millorar la situació de Menorca. Aquesta va respondre el 8 de maig amb un nou memorial, tan extens i detallat com els anteriors.

L’encapçalava una llarga introducció en què explicava la progressió i caiguda del comerç exterior de l’illa. Indicava que, quan els anglesos van conquerir Menorca al segle XVIII, van limitar el pagament d’impostos a unes poques rendes i els menorquins tampoc eren cridats a files en l’exèrcit. L’illa va canviar de mans en diverses ocasions fins al retorn definitiu a Espanya, gràcies al tractat d’Amiens del 1802. Aquestes alternances van generar una entrada enorme de fons que estimulà la marina i el comerç illenc. Durant la Guerra de la Independència del 1808 es va repetir aquest patró, amb l’afluència de les esquadres i l’armament del cors, que convertí el port de Maó en “el veritable empori de la Mediterrània”.

L’autor del dictamen indica que, amb l’arribada de la pau, el 1814, el comerç va quedar reduït al mínim, punt on situa el principi de la decadència de l’illa, obviant que, tant en aquest període com en l’anterior, la veritable font de la riquesa menorquina era la importació de blat de la mediterrània oriental. Continua assenyalant que l’arribada al port de Maó de les esquadres holandesa i dels Estats Units d'Amèrica, primer, a les quals el Govern va autoritzar a utilitzar un dipòsit per als seus queviures, vestuari i equip de vaixells, així com als francesos arran de la conquesta d'Alger, més tard, van constituir una bona alternativa econòmica, que també permeté el manteniment de la drassana i frenà l’emigració.

Tanmateix, la conquesta d’Alger va suposar que es retirés la flota holandesa i feia poc l’americana havia hagut d’abandonar el seu dipòsit, de manera que havien cessat les fonts de la prosperitat de l’illa, la qual cauria en l’abatiment més gran si la reina no acudia en el seu auxili. La situació mísera de Menorca era paradoxal si es tenien en compte els avantatges que oferia el port de Maó, que gaudia d’unes instal·lacions de primer ordre: un dels millors llatzerets d’Europa, una remarcable drassana i multitud de magatzems de comerç, mostra de la seva prosperitat passada.

El retorn d’aquesta riquesa es podria aconseguir amb l’establiment d’un port franc, perquè la llibertat de comerç atrau capitals i habitants al país que l'adopta. Com que Menorca no tenia indústria, no havia de témer la competència dels països estrangers. Aquesta situació era ben diferent de la de Mallorca i Catalunya, on hi havia una activitat i un moviment industrial dignes de la protecció i que podria menyscabar la llibertat de comerç.

L’illa no comptava amb cap altre font de riquesa que el comerç i, sense aquest, l’emigració la reduiria a un desert. Per conciliar els interessos de Menorca i els territoris espanyols propers, el més convenient seria limitar el port franc a la constitució d’un dipòsit per a tota mena de mercaderies i obert als espanyols i a totes els països estrangers. Amb aquesta actuació desapareixerien les rivalitats i gelosies entre nacions. Les circumstàncies particulars del port afavorien l’existència d’aquest establiment: la població estava en una alçada i els magatzems estaven separats de la població. Era fàcil establir disposicions sobre l’ús del dipòsit i vigilància per les forces de la Hisenda encarregades de la custòdia del moll. Així no es donaria lloc a cap abús.

L’objectiu del dipòsit seria l’abastament de les esquadres estrangeres. Aquestes consumirien moltes de les produccions del país, donarien feina als seus habitants i es reanimaria tota l’activitat econòmica, de manera que es contindria l’emigració. Aquestes determinacions no causarien cap perjudici als interessos de la Península i Mallorca sinó que, per contra, podrien contribuir al seu foment, perquè la concurrència de vaixells de guerra estrangers augmentaria els consums i fomentaria les importacions del continent. Així, la mà benèfica del rei solucionaria la trista situació econòmica de Menorca, sense comprometre els interessos de la resta del país que, al contrari, resultarien beneficiats. 

Malgrat aquests optimistes auguris, el Govern no va atorgar aquesta concessió, contrària a l’esperit proteccionista que s’havia imposat  a Espanya el 1820 i que encara s’allargaria més d’un segle. Açò no obstant, els fets posteriors demostrarien l’error de les previsions dels menorquins, ja que la salvació de la crisi va venir de la manufactura illenca, que es va desenvolupar a pesar de la manca de fe en ella que demostraven els anteriors memorials. Tampoc l’agricultura era tan eixorca i, amb el temps produiria importants excedents ramaders i formatgers. En tot cas, l’Estat va beneficiar Menorca no amb els dipòsits que s’estaven demanant, ni amb la franquícia, sinó amb un ambiciós programa d’obres públiques militars: la construcció de la fortalesa d’Isabel II a la Mola, que quan escrivien les autoritats ja havia estat aprovada i s’encetaria l’estiu d’aquell any de 1848, a la qual s’afegiria en poc temps el retorn a l’illa d’una nombrosa guarnició.

Aquestes dues darreres mesures havien estat unes de les moltes que havien demanat els maonesos, tot i que la concessió del Govern va tenir poc a veure amb les seves sol·licituds i va respondre més bé a les tensions internacionals existents entre França i el Regne Unit, que van renovar l’interès militar per Menorca, situada en la cruïlla de les línies de transport dels dos països a la Mediterrània, revitalitzades per la conquesta d’Alger pels primers i la construcció del canal de Suez, que facilitava la connexió amb les principals colònies del segon.

La sortida de la crisi econòmica de Menorca del 1846: entre el port franc i la base naval

 El 1846 l’esquadra dels Estats Units va haver d’evacuar la base naval que tenia al port de Maó des del 1815, en no renovar el govern espanyol l’autorització d’ús de les seves instal·lacions i dipòsits. L’Ajuntament va ser el primer en reaccionar, però es va limitar a demanar la rehabilitació de l’arsenal, en situació de decadència.

Els mesos següents es va desplegar a Menorca una àmplia campanya en favor de la declaració de la franquícia comercial per al port de Maó, a la qual es va adherir el consistori el desembre del 1847, en un memorial amb una línia argumental que tenia bastants punts en comú amb el que havien redactat els comerciants de la població per al diari El Español i que demanava, com ells, la franquícia del port. El dictamen fou enviat a la reina i es demanà al cap superior de les Balears que hi prestés el seu suport.

Buc de l'esquadra americana al port de Maó

En aquesta sol·licitud s’indicava que, encara que l’illa era petita i tenia un sòl pobre, havia pogut prosperat i assolir una població nombrosa gràcies al comerç i la navegació, en especial a través de la introducció de cereals a la Península. Quan el Govern va prohibir la seva importació el 1821, el comerç, a més de la pèrdua immediata que va experimentar de les expedicions que estaven de camí, es va quedar sense objecte. Malgrat que es van intentar emprendre vies alternatives, mai van poder competir amb els armadors i els comerciants forans, que tenien relacions mercantils sòlidament establertes.

La ruïna del comerç va provocar una primera emigració de menorquins, però aquesta va remetre gràcies a l’estada de nombrosos bucs de guerra al port de Maó, els quals consumien molts articles fabricats a l’illa i feien el seu manteniment, que donava feina als mestres d’aixa.

Quan el 1830 França va conquerir Alger, alguns països van retirar les  esquadres que mantenien per protegir el comerç marítim dels pirates barbarescos. Aquest buit va originar una nova onada d’emigració i d’un volum tal que va cridar l’atenció del Govern, que es començà a preocupar per l’estat de postració de Menorca. La flota americana fou l’única que va continuar visitant el port de Maó, on el rei Ferran VII li permetia mantenir un dipòsit de vestuari i queviures. Aquest recurs, malgrat que la seva modèstia, fou eficaç per mitigar la crisi. Tanmateix, el 1846 el dipòsit va ser prohibit i l’esquadra americana se’n va anar.

L’Ajuntament assenyala que, sense aquest recurs, la crisi s’havia exacerbat. L’agricultura de Menorca  era força pobra i només comptava amb la collita de cereals, que alguns anys proporcionava sobrants per exportar, els quals eren insuficients per finançar la compra dels articles que l’illa havia d’importar, de manera que s’havia produït l’enorme dèficit comercial de dos milions i mig de rals, als quals s’havien d’afegir els impostos recaptats per l’Estat ja que, com que Menorca estava sense guarnició, totes aquestes rendes sortien del país. Amb les visites de la flota americana se suplia una part important d’aquest descobert, però ara que havia desaparegut, en pocs anys s’acabaria amb la circulació metàl·lica de l’illa, s’extingiria tota la seva riquesa i els treballadors fugirien, deixant els camps sense conreu.

L’emigració ja havia expulsat de l’illa a més de dotze mil menorquins, la tercera part de la seva població, “que fecundaven amb la seva laboriositat el sòl estranger”. Per posar remei a la decadència de Menorca, l’Ajuntament demanava l’auxili de la reina Isabel II. L’illa, per la seva posició geogràfica i l’excel·lència del seu port, estava cridada a ser el centre d’un comerç actiu i brillant. Si se li concedís la franquícia dels drets fiscals, se’l convertiria en un nucli de relacions i canvis amb tota la Mediterrània i en un empori de riquesa.

La Corporació havia demanat en diversos moments la franquícia, una providència que no s’havia concedit per la voluntat del Govern de protegir a l’agricultura i la indústria nacionals, però en aquest cas els menorquins consideraven que l’interès públic sortiria guanyant. A Menorca, per ser una illa, les autoritats podrien controlar totes les extraccions sense grans dispendis, de manera que no se perjudicarien els interessos del país que, al contrari, serien beneficiats, perquè els productes del sòl i de la manufactura tindrien una sortida còmoda i fàcil i el comerç un nou camp on exercir la seva activitat.

En situar un port franc a Maó, amb unes condicions sense igual, s’arrabassaria la supremacia comercial d’altres amb una situació menys avantatjosa i s’atrauria a un punt d’Espanya tota l’opulència dels ports estrangers que més perjudicaven la indústria nacional. Com es veu, els maonesos eren molt optimistes. Continuaven en aquesta línia remarcant que, amb aquest increment de la riquesa i l’augment de la població que es produiria, la Hisenda Pública augmentaria els seus ingressos i compensaria amb escreix els escassos recursos que al dia proporcionava la duana.

La crisi que patia l’illa devia revestir una excepcional gravetat, perquè no havien transcorregut encara tres mesos des que s’havia remès l’anterior sol·licitud al Govern quan l’Ajuntament, l’un de febrer del 1848, enviava un nou memorial a la reina. En aquest, sense abandonar del tot la seva petició de franquícia, se centrava en el tema de les esquadres navals estrangeres.

La Corporació es disculpa per reclamar l’atenció del Govern de forma tan continuada, el que atribueix a l’empitjorament de la situació econòmica que fa que la misèria arribi a noves famílies i les privacions s’estenguin a totes les classes socials. Per aquest motiu, encara que continua pensant que la millor manera per assolir la prosperitat de Menorca seria la concessió de la franquícia per al port de Maó, és conscient que, en afectar “al sistema econòmic del Regne”, precisa de molts dictàmens i estudis, per la qual cosa, davant la necessitat de combatre la pobresa, planteja una alternativa.

L’Ajuntament torna a partir de la base que la producció agrícola de l’illa, per les seves reduïdes dimensions i l’esterilitat de la terra, és de poca consideració i tampoc creu que les produccions pròpies puguin progressar per molt que es fomentin. Afirma que, de fet, el benestar de Menorca sempre ha provingut dels recursos exteriors i, en particular, de l’estada de les esquadres estrangeres en el port de Maó. Com s’observa, el consistori simplifica l’exposició que havia fet en la seva anterior exposició, eliminant les referències al comerç de reexportació de blat.

Continua recordant que, en una època no gaire llunyana, es permetia als francesos disposar d’un hospital al port de Maó, mentre els Estats Units comptaven amb un dipòsit de queviures, el que feia possible que els seus bucs es reunissin cada any al port. Aquesta concurrència suposava una entrada de doblers que equilibrava la circulació monetària i estava unida a la riquesa de Menorca. La supressió d’aquest dipòsit havia estat la major calamitat que es recordava a l’illa, ja que des de llavors no es disposava de cap mitjà per cobrir el dèficit comercial, que s’avaluava en dos milions i mig de rals, la qual cosa només podia tenir com a conseqüència la desaparició de la circulació de moneda i que el país quedés sotmès a la ruïna més completa.

L’Ajuntament no demana que es retornin els dipòsits de queviures, efectes navals i carbó a les dues nacions que en disposaven abans, sinó que proposa que aquest establiment resti obert a tots els països amics d’Espanya, perquè  aquests puguin aprovisionar i reparar els bucs de guerra i disposin d’un hospital per guarir els malalts. Aquesta concessió no perjudicaria l’economia, perquè en aquell moment les esquadres estrangeres no venien a adquirir queviures i altres mercaderies, de manera que en atraure’ls novament, alhora que s’aconseguiria que Menorca progressés, augmentaria la riquesa nacional, ja que la puixança del comerç beneficiaria l’agricultura i la indústria espanyoles.

Com es comprova, la duresa de la crisi havia fet abandonar al consistori maonès la seva petició d’una franquícia i ara es conformava amb recuperar la base naval, intentant una operació diplomàtica d’alts vols i perspectives incertes.