Perú més enllà dels tòpics: Lima i Trujillo

 Perú és un país molt gran i divers, que no es pot reduir al Machu Picchu. La capital i el nord són també ben atractius.

LIMA

MIRAFLORES és un tranquil barri residencial. Al capdamunt es pot visitar la Huaca Pucllana,  una impressionant piràmide d'adobs construïda pels antics habitants de la població, segles abans de l'arribada dels inques

La barriada va baixant fins arribar a un passeig, el Malecón, que transcorre per damunt del penya-segat que cau sobre l'Oceà Pacífic. La vista de les platges i la costa és impressionant.

Un dels punts més coneguts del passeig és el Parc de l'Amor, freqüentat per parelles d'enamorats i amb estètica una mica kisch.

El barri de BARRANCO, contigu a Miraflores pel sud, és ben pintoresc. Un lloc ideal per passejar.

El seu passeig també ofereix bones vistes i és el millor lloc per baixar a la platja, sempre prou animada.

Al CENTRE DE LIMA, destaca la plaça d'Armes, dominada per la Catedral.

Al voltant de la plaça, els edificis són molt senyorials i formen un conjunt harmònic.

Pels carrers del centre es troben esglésies amb el característic estil barroc colonial, ornat amb exuberància tropical.

El museu Larco té una fascinant col·lecció de peces prehispàniques. Les peces de ceràmica són espectaculars.

Els ornaments d'or, plata i altres matèries precioses són la part més preuada de la col·lecció.

PACHACAMAC es troba a uns pocs quilometres de Lima. És un antic centre cerimonial. Els inques van afegir algunes construccions, com l'Acllahuasi, el temple de les verges del Sol

El conjunt forma un gran centre amb grans calçades i places, dominades per piràmides esglaonades d'adobs.

TRUJILLO

Trujillo, a 500 km. al nord de Lima és la tercera ciutat més gran de Perú. La plaça d'Armes és molt harmoniosa. Els seus edificis són plens de colors. La catedra, pintada de groc, crida l'atenció.

Als carrers propers a la plaçat també s'hi troben airosos edificis, amb balcons de fusta característics.

Prop de la ciutat es troben els complexos de la HUACA DEL SOL i la HUACA DE LA LLUNA, de la cultura Moche. La segona conté frescos impressionants, com la processó dels presoners.

Les pintures del déu Degollador es conserven de forma magnífica i són realment fascinants.

La ciutat d'adob de CHAN CHAN, situada uns quilòmetres al nord de Trujillo està formada per nou conjunts de palaus, cadascUN voltat de muralles i seu d'un rei de la cultura Chimú.

Els palaus són formats per diversos patis i habitacions, totes fetes d'adob i decorades amb motius animals.

Les formes que van adoptant les diferents estances són ben elegants.

A escassa distància es troba la ciutat balneari de HUANCHACO, amb bones platges i on els pescadors encara utilitzen les canoes d'una espècie de canyís anomenat totora.

Les indústries menors a la Menorca de finals del segle XIX

 L’impressionant desplegament de la manufactura menorquina durant la segona part del segle XIX va tenir com a testimonis d’excepció l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets, que publicaren els seus treballs el 1888 i el 1890, respectivament. Segons aquests historiadors, els tres principals sectors de la industria illenca eren la fabricació de calçat, el tèxtil i la terrisseria. Ara bé,  altres activitats tenien un pes no menyspreable en l’economia de l’illa.

Segons l’Arxiduc, la construcció naval, que en la primera meitat d’aquell segle tenia una certa importància a Menorca i donava feina a molts de calafats, havia disminuït molt en els darrers anys i es limitava a la fabricació de barques de pesca i petits bots de port. Les drassanes de l’arsenal de Maó, on altre temps es construïen vaixells grans, ja no feien feina i només restaven actius els tallers de Baixamar, on treballaven set mestres d’aixa. Tres (Jeroni Tudurí, Gregori Femenies i Francesc Escudero) feien els bots de majors dimensions (llaüts i barques de pesca, bots de luxe i alta velocitat, de regates i de manteniment). La resta de fusters es limitaven als més petits (gussis, bots, llanxes i tèquines).

A més dels que es venien a l’illa, la majoria dels bots que s’exportaven s’enviaven a Mallorca, a la Península i a l’Alger, o es venien a Maó als vaixells estrangers i forasters que visitaven el port per passar la quarantena o altres motius. Destacaven les airoses barques venudes a l’Alger, molt estretes, amb coberta i que s’enviaven carregades amb llast de pedres calcàries de s’Ullastrar. A la petita drassana de Ciutadella encara es construïa algun pailebot, de popa quadrada i caixes de vivers. A més d’aquesta mestrança, hi havia dos mestres d’aixa que feien barques.

Riudavets coincideix amb aquestes apreciacions i assenyala que la indústria naviliera havia anat decaient fins al punt que en aquell moment havia quedat reduïda a constructors d'embarcacions menors, tant per vendre a l’exterior com per al servei de particulars, però que encara es treballava amb tanta perfecció que cridaven l'atenció de tots els que visitaven el port.

Les que acabam d’esmentar eren les indústries que produïen articles per vendre fora de l’illa, essent la primera la del calçat, les extraccions de la qual pel port de Maó, segons l’Arxiduc, pujaven a una mitjana anual de 4.200.000 pessetes. La segona era la de teixits (1.070.000 ptes.) i la seguien a distància els cuirs (36.300 ptes.), la terrissa (7.230 ptes.) i les petites embarcacions (2.760 ptes.).

A banda, existia una altra indústria “moderna”: la dels molins fariners a vapor. El primer va ser aixecat el 1859 al moll de ponent del port de Maó. El 1864 es va constituir per gestionar-lo la societat en comandita La Harinera Mahonesa. A finals de la dècada del 1880 cada any molia 20.262 quarteres de blat i 2.388 quarteres d’ordi, tot i que tenia capacitat per moldre 30.000. També cedia una petita part del seu temps de funcionament a la foneria dels senyors Manent i Orfila, que estava devora la fàbrica. El segon molí fou instal·lat el 1881 per la casa Ladico Hermanos al moll de llevant. Com en el cas anterior, la màquina de vapor no només feia anar el molí, sinó també una serradora. Podia moldre 18.000 quarteres a l’any, però en realitat la mitjana anual des de la seva construcció era de 15.000.

Riudavets afirma que aquests molins mecànics estaven a punt d’arruïnar els molins de vent. Tanmateix, l’Arxiduc en fa una complida descripció, que sembla desmentir-lo. En efecte, a Menorca hi havia trenta-nou molins de vent. Cada un molia entre 1.000 i 3.000 quarteres per any, perquè quan no hi mancava blat, faltava vent. Si com a terme mitjà es calculaven 1.500 quarteres anuals, els molins existents moldrien 58.500 quarteres, és a dir bastant més del que processaven els molins de vapor. A banda, hi havia set molins d’aigua, ja que aquesta font d’energia només es podia emprar a uns pocs llocs. Molien una mitjana anual de 750 quarteres, de manera que en total proporcionaven 5.250 quarteres de farina.

La resta de manufactures eren petites activitats d’una producció circumscrita al mercat local. Una de les més notables eren les pedreres que es trobaven a les margues calcàries, generalment poc endurides, del miocè. Aquest material, anomenat vulgarment pedreny i el més fluix sauló, s’emprava com a element de construcció per a tota casta d’edificacions. N’hi havia arreu del sud de l’illa; les més grans eren les situades prop de Ciutadella, sobretot les dels Hostals. De les pedreres d’Alcalfar, devora Sant Lluís, i les de cala Mitjana s’extreia un magnífic sauló blanc, que se serrava ben recte i permetia obrar-lo de moltes maneres, incloent-hi tota classe de calats i figures, així com graons d’escala. En tot cas, el producte de les pedreres era tan pobre que només s’extreia alguna vegada cap a Alger com a llast, especialment el de Ciutadella.

A algunes badies profundes i poc fondes del nord de l’illa es trobaven quatre salines: la de Tirant Vell, propietat del baró de les Arenes, les Salines Noves, que també eren a Fornells, de don Joan Salord, la d’Addaia, de don Bartomeu Mercadal i finalment la de Montgofre, a càrrec de Joan Mercadal.

Segons l’Arxiduc, el rendiment d’aquestes salines, que en altre temps proporcionaven un benefici net de 2.500 a 5.000 pessetes anuals, era llavors gairebé igual a zero, a pesar que produïen la mateixa quantitat de sal, per mor del nou impost sobre el consum, pel qual s’havien de pagar 9 pessetes per cada 100 quilos de gènere. El baró de les Arenes assegurava que, quan havia pagat l’impost de 250 pessetes, no li quedava res. La renda de les Salines Noves, que en pagava 240 d’impost i produïen 194 quintars per terme mitjà, també era molt reduïda; de les salines d’Addaia se’n treien per terme mitjà unes 500 pessetes, i a Mongofre 150. 

Lògicament, bona part de la petita manufactura local es dedicava al sector alimentari. Tant a Maó com a Ciutadella i en els pobles més grans hi havia forns que feien feina per al públic; a Maó n’hi ha vint-i-vuit en actiu. En set només coïen allò que els duen; els altres eren forns de pa i pastes per vendre. A Sant Climent hi havia un forn de pa i a Sant Lluís tres. As Castell es trobaven tres i a Alaior nou. As Mercadal, es Migjorn i Ferreries n’hi havia tres a cada poble i a Fornells tan sols un. Finalment a Ciutadella es trobaven quinze, dels quals nou feien pa per vendre al públic.

A Maó s’havien establert dos fabricants de pasta de sopa, Llorenç Rotger i Josep Codina; de xocolata n’hi havia quatre, dels quals els que tenien més anomenada eren la Viuda d’en Seguí i Manuel Conforto; a Ciutadella només n’hi havia un, Josep Moll. Confiters o botigues on es feien caramels dolços, pastissos, etc. a Maó n’hi havia catorze; a Alaior es trobaven dos, un a Mercadal,  Jaume Villalonga, i sis a Ciutadella. En aquesta població, Miquel Bagur destacava sobretot en l’elaboració de torrons d’ametla, pels quals havia guanyat diverses medalles. Aquests torrons constituïen una especialitat de Menorca: eren molt forts i, empaquetats en llaunes, es conservaven força temps.

La malaltia d’Europa

 A l’entrada del segle XX, l’Imperi Otomà es considerava “el malalt d’Europa” per la seva incapacitat de seguir els passos de la resta de països en el camí cap a la modernitat. En l’actualitat, les grans nacions blasmen la Unió Europea pel seu endarreriment en els àmbits econòmic i militar; ens hem convertit en els malalts del món contemporani.

Una de les darreres mostres de la malaltia europea ha estat la recent presentació de DeepSeek, l’aplicació xinesa d’intel·ligència artificial. En matèria tecnològica, els americans inventen i els asiàtics desenvolupen productes que abarateixen i, a vegades, milloren els enginys dels Estats Units. Des de fa uns anys, passa el mateix amb els vehicles elèctrics, en els quals els xinesos estan guanyant terreny als occidentals. Europa ni inventa, ni millora ni, molt menys, abarateix cap descobriment fet pels altres. Es limita a formar part del paisatge, amb el seu enorme mercat de 450 milions d’habitants d’alt poder adquisitiu aferrats al seu estil de vida, però sense incidència en les relacions internacionals, ja que l’immobilisme és general. 

En efecte, la guerra d’Ucraïna ha tornat a evidenciar que el rei va nu. Els europeus, davant els perills de l’agressió russa a un país que fa frontera amb quatre nacions de la UE (Polònia, Eslovàquia, Hongria i Romania), han anat a remolc dels Estats Units, tant en les reaccions diplomàtiques, com en les sancions econòmiques i la resposta militar. Aquesta subordinació a l’“amic americà” pot tenir com a conseqüència que haguem d’acceptar una pau pactada pels líders de les dues potències, Putin i Trump, que ens afeblirà en permetre als russos consolidar els guanys obtinguts per la força. Europa no té un exèrcit per respondre a cap cop; per molt que ens pesi, sense poder militar, estem en mans dels americans.

Els europeus som víctimes de les males decisions. L’opció de descarbonitzar l’economia fent ús del gas rus va ser una estratègia errònia, perquè ens posava en una situació de dependència d’un veí perillós, que havia exhibit les seves intencions sobre Ucraïna des del 2014, amb la invasió de les regions orientals del Donbàs i l’annexió de Crimea. Els alemanys, cegats per idees poc realistes, van desequilibrar l’element clau de l’economia, l’energia, amb el tancament prematur de les centrals nuclears, sense cap altra opció que comprar gas rus. Ara ho paguen amb un estancament que, en frenar la locomotora europea, ha deixat la nostra economia en un punt mort.

La doble debilitat europea, econòmica i militar, respon a la incomprensió de les  noves relacions internacionals. Hem quedat ancorats en els esquemes sorgits del final de la II Guerra Mundial, quan els Estats Units ens necessitaven com a aliats per enfrontar-se al bloc soviètic i ens prestaven ajut militar i econòmic incondicional. Aquells vells bons temps van acabar fa trenta-cinc anys, amb l’ensorrament de l’imperi soviètic. Ara, cada potència, americans, russos i xinesos, até als seus interessos i juga amb les armes de què disposa per intentar controlar la situació i que ningú li passi al davant.

En l’esfera militar, la solució és teòricament senzilla i no exigeix res més que gratar-se la butxaca, encara que a alguns els suposi trencar definitivament amb els ideals pacifistes de joventut i, a tots, posar més en tensió l’estat del benestar. Ara bé, el repte que planteja l’economia és més difícil d’afrontar. A més, els dos temes estan interrelacionats, ja que, com va dir Napoleó, per fer la guerra fan falta tres coses: doblers, doblers i doblers: l’escalada militar només pot funcionar a la llarga si la nostra economia s’expandeix prou per alimentar el rearmament, que és car.

Les dificultats econòmiques d’Europa, que pateix un baix creixement i un estancament de la productivitat, estan relacionades amb les minses inversions en recerca tècnica i científica (R+D). En contra del que molts pensen, la solució no rau en les inversions públiques, sinó en la iniciativa privada, que és la font del dinamisme dels Estats Units i d’Àsia. El problema de fons és que el marc econòmic i polític europeu no promou el progrés.

Com acaben de posar en evidència els recents informes de Dragui i Letta, la clau és que el mercat únic europeu s’ha quedat a mitges i no ha entrat en els sectors estratègics per al desenvolupament: l’energia, les telecomunicacions i el sistema financer. En realitat, en la majoria de sectors, i sobretot en els més progressius, l’espai econòmic d’Europa està fortament fragmentat. Algunes vegades és per obsoletes lleis antimonopoli; la majoria per un nacionalisme mal entès, que bloqueja l’entrada d’empeses foranes als nostres països.

Des de la Revolució Industrial, l’economia és una qüestió de mercats i el creixement va de la mà de l’accés a la major quantitat possible de consumidors. Els Estats Units i la Xina tenen l’avantatge de comptar amb un gran mercat intern i donen facilitats perquè les empreses innovadores puguin recuperar les seves inversions. Fa dècades que els emprenedors saben que si tenen una idea brillant es podran fer milionaris i aquest és un gran incentiu per a les invencions i la millora dels procediments. 

En canvi, a Europa, els empresaris dinàmics es troben amb dures regulacions que els restringeixen al perímetre del seu país, la qual cosa fa inviables projectes a gran escala i ens deixa amb iniciatives de curt abast. Al Vell Continent és impossible pensar gran. La globalització es limita a sectors madurs, com la moda o l’agricultura, que avui en dia aporten un valor reduït i minvant.

La història demostra que els europeus tenim empenta, però les fronteres impedeixen que es desplegui. Aquesta és la nostra autèntica malaltia, que ens deixa indefensos davant les grans potències.

La indústria de Menorca segons l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets

 La manufactura es va desenvolupar amb força a Menorca des de mitjans del segle XIX i, en pocs anys, va convertir l’illa en una de les regions industrials punteres d’Espanya. Aquest fet va atraure l’atenció de diversos autors, forans i menorquins, que al llarg dels anys van descriure amb notable encert el clima fabril menorquí.

L'Arxiduc Lluís Salvador

D’aquesta manera, les dues figures senyeres de la historiografia del denou, l’Arxiduc Lluís Salvador i Pere Riudavets, que conclouen els seus treballs devers 1888, ens ofereixen un panorama ben complet de la situació en els seus dies. En aquell moment, culminava l’expansió de la indústria illenca; poc després s’encetaria la Guerra de Cuba, que iniciaria el rosari de crisis que caracteritzà les primeres dècades del segle següent.

Mentre Riudavets se centra en les principals factories, que explica atenent a la seva importància econòmica, l’Arxiduc ens ofereix una descripció sistemàtica de totes les activitats manufactureres, en la qual s’observa un gran interès per les qüestions antropològiques, la qual cosa no exclou la publicació de diverses estadístiques sobre l’aspecte econòmic de la indústria. Així ens dona a conèixer que, segons el cens del 1887, hi havia 3.788 persones enquadrades en aquest sector, la majoria (2.155) sabaters. El nombre de dones que treballaven en la confecció de sabates equivalia a una tercera part del dels homes.

L’Arxiduc assenyala que l’ofici de sabater és molt important i, juntament amb l’elaboració de terrissa, se’ls pot considerar els dos principals sectors manufacturers de l’illa. La fabricació tenia més importància a les tres majors poblacions, Maó, Ciutadella i Alaior, però només s’havien constituït autèntics tallers a Ciutadella, ja que als altres nuclis, la resistència dels treballadors contra la instal·lació d’establiments on havien de feinejar sota la direcció d’un mestre, menà a què cada sabater treballés a ca seva, on s’hi duia la feina ja tallada. La generalitat dels sabaters feien feina tot sols o en grups de quatre o cinc amics; igual que les dones, que s’exercitaven sota la direcció d’una obrera que ja coneixia l’ofici. 

A aquesta organització rudimentària de la producció s’atribuïa que les sabates de Maó, i sobretot les d’Alaior, no estiguessin tan ben fetes com les de Ciutadella. Tanmateix, darrerament alguns mestres de Maó havien aconseguit instal·lar quatre tallers de sabateria, el principal dels quals, el dels senyors Sintes i Bagur, donava feina a 105 homes i 34 dones. A la resta de poblacions, els sabaters i els seus aprenents treballaven per als empresaris de Maó (els des Castell i Sant Lluís) i Ciutadella (as Mercadal i Fornells); as Migjorn, una part ho feien pels maonesos i l’altra pels ciutadellencs.

La producció estava sotmesa a marcades oscil·lacions, mensuals i quinzenals, en funció de les notícies que arribaven sobre l’estat del mercat de Cuba, a on es destinava la gran major part del gènere. El nombre d’operaris de cada taller també variava segons la seva situació econòmica (capital, volum de mercaderia acumulat...), de manera que hi havia fabricants que a vegades acomiaden la meitat dels seus empleats, els quals eren contractats per altres mestres i així, a pesar de tot, el nombre total de treballadors no variava.

L’Arxiduc informa que a l’illa hi havia 3.082 persones que es dedicaven a l’elaboració de calçat (1.768 a Maó, 816 a Ciutadella i 498 a Alaior). Aquesta xifra és superior a la que havia  donat unes pàgines abans, extreta del padró del 1887. Joana Escartín que ha estudiat aquestes dades, ha arribat a la conclusió que el nombre real estava a mig camí: 2.496 sabaters.

Tanmateix, l’Arxiduc remarca que els valors anteriors es refereixen només als obrers que es dedicaven a l’exportació i que si se sumen els que treballaven pera a clientela local, la xifra es podria elevar fins les 4.000 o 4.500 persones (2.500 a Maó), és a dir aproximadament la vuitena part de la població de Menorca. Riudavets corrobora aquesta apreciació, en informar que el sector del calçat havia adquirit des de mitjan segle un desenvolupament extraordinari i donava ocupació potser a quatre mil operaris. Açò sense comptar la multitud de dones auxiliars d'aquesta indústria que, ensinistrades en el maneig de màquines de cosir per a la unió de les peces del calçat, havien contribuït a enriquir els mestres i especuladors d'aquest ofici. A l'ombra dels anteriors es podien mantenir milers de famílies, de manera que cada setmana s’extreien de l’illa multitud de caixes de calçat, tant per a la Península com per a Cuba.

En efecte, segons les xifres i explicacions de l’Arxiduc, entre 1873 i 1877 l’exportació de calçat a les Antilles arribava als 378.000 parells anuals. A partir de 1878 i fins 1887 aquestes van créixer fins assolir una mitjana de 483.000 parells per any, comptant les extraccions de Maó i Ciutadella.

Una indústria relacionada era la de les pells adobades. A Menorca hi havia molts assaonadors; a Maó s’hi trobaven cinc adoberies; una tenia sis treballadors i les altres quatre cada una. A Alaior hi havia una amb dos operaris i a Ciutadella cinc; les tres principals tenien vuit, sis i cinc empleats i les altres tres cada una. A totes es feia molt bon cuir de pells de vaca i de ovella autòctones.

Industrial Mahonesa

En un pla diferent es trobava la indústria tèxtil, representada quasi de forma exclusiva per una fàbrica, dedicada als filats i teixits de cotó. Es tractava d’una societat anònima, amb un capital social d’un milió i mig de pessetes, els estatuts de la qual varen ser aprovats per Reial decret de 22 d’abril de 1856 i que fou inaugurada el mes d’octubre de 1857 amb el nom d’Industria Mahonesa. L’any 1880, per causa de la crisi de la indústria espanyola del cotó i d’una pèrdua de 210.000 pessetes, provocada pel responsable de les vendes a Barcelona, va haver de ser liquidada. Malgrat tot, la majoria dels accionistes va recomprar els actius de l’empresa i, amb la incorporació de Joaquim M. Tintoré, de Barcelona, que passà a encarregar-se de les vendes a la Ciutat Comtal, va ser reorganitzada amb el nom d’Industrial Mahonesa i un capital de 400.000 pessetes. El gruix dels seus treballadors, uns 360, eren dones que provenien dels pobles veïns de Maó i es Castell.

La tercera indústria de l’època era la terrissera, sobretot la de Ciutadella, on hi havia cinc teuleres, que utilitzaven les bones argiles d'aquell terme. La més important era la de Trèmol, que exportava els seus productes, primordialment rajoles, de forma preferent cap a Amèrica, tot i que Riudavets indica que venia a Algèria i a la Península i també feia alguna ceràmica d'adorn per a ús domèstic.

A Maó es comptaven cinc terrisseries, entre les quals destacaven la de la carretera d’Alaior i, en especial, l’Alfarera Balear, fundada com a societat en comandita l’any 1883, amb un capital de 50.000 pessetes i que estava establerta a la Colàrsega del port, al lloc anomenat es Cos Nou. Feia excel·lents rajoles per a paviments, però també teules i altres productes de ceràmica; quasi tots es venien a l’illa, perquè no podia competir amb els preus de Ciutadella, on el jornal era més baix. D’acord amb Riudavets, així i tot estava començant a vendre a Espanya.

Prop d’Alaior hi havia dues teuleres. La més vella estava devora el cementeri. Es feien, a més de teules i rajoles, gairebé els mateixos atuells de terrissa que a Maó. L’altra tan sols era unes passes més lluny, però només es dedicava a fer rajoles i teules. A la teulera de Binigarbó, del terme des Mercadal, es fabricaven teules, rajoles i rajoles ratllades, però no vasos, gerres i altres recipients per a l’ús domèstic. Prop hi havia una altra petita teulera, així com as Migjorn i a Ferreries.