El desplegament d’una economia industrial a través dels padrons d’habitants (1891)

 El desplegament de la indústria va tenir un fort impacte en l’economia menorquina. Aquesta ja mostrava signes diferencials respecte a la resta d’illes Balears des del segle XVIII, però la segona meitat del XIX aquests es van eixamplar en gran mesura. El cens de població del 1887 permet constatar l’amplitud de la divergència. La seva classificació és antiga, ja que la indústria és definida de forma restrictiva i inclou molts d’operaris a la secció d’arts i oficis. Sortosament, l’Arxiduc Lluís Salvador ens proporciona el detall del cens de Menorca, que ens permet distribuir l’anterior grup, el 76,7% dels integrants del qual són treballadors industrials. Si s’apliquen aquests percentatges a la resta d’illes, podem obtenir una visió bastant raonable de l’estructura sectorial de l’arxipèlag.

El pes de l’agricultura en la població activa de Menorca (47,2%) era netament inferior al de les altres illes (71,1%). La manufactura, per contra ascendia al 27,3%, més del doble del total balear (12,4%) i els serveis, amb el 18,8%, també superaven àmpliament al de l’arxipèlag (12,4%). Fins i tot la construcció i els jornalers diversos (bàsicament operaris de la construcció i de serveis) tenien un pes major que en el conjunt. Tot plegat parla de què Menorca comptava amb una economia més complexa i diversificada, en la qual l’empremta de la indústria marcava la diferència.

Podem comprovar el ritme de transformació de l’economia menorquina a través dels padrons d’habitants, una de les poques fonts d’informació existents i l’única que permet resseguir l’evolució de la població al llarg del segle XIX. El 1891, a diferència dels padrons anteriors, també comptam amb la distribució per professions dels veïns d’Alaior, el tercer nucli manufacturer de l’illa. D’aquesta manera podem veure com en aquesta darrera data el sector secundari havia fet un gran pas endavant i ja suposava el 49,3% de la població urbana de Maó, Ciutadella i Alaior, gairebé el doble que el 1833. Aquest creixement s’havia produït en detriment dels serveis, que retrocedeixen del 40,3% al 28,4%. En canvi, sembla que la població agrària es va mantenir estable, o fins i tot va augmentar, la qual cosa seria coherent amb el progrés de la ramaderia que es produeix en la segona part del segle. És una nova prova que el creixement industrial no es va fer, en general, a costa de l’agricultura, sinó de la població dels nuclis urbans, amb una redistribució dels recursos existents.

Estructura sectorial de la població urbana (1833-1891)
Sector	1833	1863	1891
Primari	11,6%	11,9%	25,5%
Jornalers	17,6%	13,8%	4,4%
Manufactura	27,8%	31,1%	49,3%
Construcció	2,7%	4,5%	3,4%
Serveis	40,3%	38,7%	28,4%
Total	100,0%	100,0%	100,0%
Inactius	8,7%	12,8%	10,1%
Número	4.580	4.278	8.102

El detall de la població ocupada subratlla la magnitud dels canvis. Per començar, la població activa, que havia estat estancada entre el 1833 i el 1863, va experimentar un gran increment (77%), fins i tot descomptant l’efecte de la incorporació d’Alaior, que evidencia la bona salut de l’economia de l’illa, encapçalada tant per l’agricultura com, sobretot, per la manufactura.

En la manufactura, el gran impulsor d’aquesta expansió va ser el sector del calçat i el cuiro, que havia experimentat un creixement espectacular. Si el 1863 ja havia donat mostres d’un gran dinamisme, en gairebé doblar el seu pes en el total a Maó i Ciutadella, el 1891 va continuar la seva progressió i, en un nombre similar d’anys, va més que doblar aquest percentatge. Si hi afegim el contingent d’Alaior assolia el 34,3%. La resta de branques manufactureres van romandre estables.

Per contra, es detecten retrocessos significatius en algunes branques manufactureres, en especial el tèxtil i la fusta. El primer, que al segle XVIII havia resistit la competència exterior millor del que indiquen les fonts, en particular Riudavets, va recular amb força al nou segle, incapaç de lluitar contra els teixits catalans i passava del 6,7% del 1833 al 2,9% del 1863 (3,2% si comptam a Alaior). Al sector de la fusta la caiguda no va ser tan dramàtica, però sí de consideració, segurament per mor de la fallida de les activitats marítimes i la demanda exterior d’origen militar, i disminuí del 6,8% al 4,3% (4,6% amb Alaior). Aquestes dades donen testimoni d’una modernització de l’estructura productiva, amb la minva de les activitats tradicionals dirigides al mercat local, substituïdes per proveïdors forans, que funcionaven amb un règim de cada cop més industrial.

Pel que fa al sector serveis, retrocedeix netament, sobretot per l’ensorrada dels tres col·lectius més rellevants fins a mitjans de segle: la marineria, els matriculats (marins de reserva de l’Armada, que desapareixen, en extingir-se aquest cos) i el servei domèstic que, en conjunt, el 1891 queden reduïts a menys d’una tercera part del que suposaven el 1833. Aquest fet mostra una transformació radical de l’economia illenca, que abandona les activitats lligades al tràfic marítim (i perd el benestar associat a aquestes), en benefici d’altres professions que treballen amb uns marges més ajustats i no poden costejar-se la munió de criats de principis del segle. També es podria atribuir a aquest fenomen l’afebliment d’altres oficis com les professions liberals, arrossegades per la desaparició del comerç marítim. En definitiva, es tracta d’una autèntica reestructuració productiva, en què Menorca s’especialitza en el calçat, que impulsa el procés d’industrialització de l’illa i s’eclipsen tota una sèrie d’activitats i professions que abans abastien el mercat intern.

Sabaters menorquins. Joan Bagur Truyol. Fotos Antiguas de Menorca

El sector sabater havia experimentat les dècades anteriors una progressió fabulosa, gràcies a les extraccions de calçat al mercat cubà. Es fa necessari, per tant, analitzar l’efecte d’aquesta expansió en la població ocupada de l’illa. Disposam de diverses fonts per calibrar la seva importància. Els valors que indica l’Arxiduc són semblants als que ofereixen altres fonts coetànies. Els padrons d’habitants del 1891 recullen un total de 2.700 adults i 880 joves, mentre que el cens de població del 1887 aporta les xifres més baixes, amb 2.360, que hem de considerar adults masculins. Segons aquest, a la resta de poblacions de l’illa es comptarien 136 sabaters. Davant d’aquesta diversitat de registres si, de forma pràctica, prenem la mitjana de les estadístiques que proporcionen dades masculines, obtindrien que hi hauria 2.538 sabaters (2.674 si afegim la resta de localitats de l’illa), als quals s’haurien de sumar 880 joves i 533 dones, en total unes 4.100 persones, valor que concordaria amb el que indica l’Arxiduc, normalment ben informat.

Un altre aspecte a considerar és l’origen social dels sabaters, que ens mostren un sector més madur que el 1863. A Maó les entrades de joves procedents del món agrari es redueixen a la meitat i se situen en línia amb el seu pes en la població total (16%), mentre que a Ciutadella segueixen essent molt altes (46,1%), superiors a la població agrària urbana, el que indica una absorció d’actius rurals. El grup més nombrós de Maó són els originaris de la manufactura, amb el 55,5% i el seu gruix prové de l’entrada de fills de sabaters, que és minoritària a la població de Ponent. Tant a Maó com a Ciutadella, encara que s’incorporen més fills de treballadors dels serveis (21,3%) que de  la construcció (6,3%), aquests darrers són més importants en relació al conjunt dels operaris del sector, la qual cosa significa una major capacitat d’atracció.

En el còmput global, el sector del calçat atreia majoritàriament fillets procedents del sector manufacturer, sobretot sabater, pel pes de Maó en el conjunt, tot i que una bona proporció venia del entorn agrari, gràcies a la capacitat d’atracció que aquest tenia a Ciutadella. La impressió que s’obté és que els nous operaris de la sabata provenien de les classes més desafavorides, mentre que els menestrals i treballadors de serveis més benestants no tenien tant d’interès en aquest ofici. D’aquesta manera, la industrialització de Menorca menava a una proletarització de la mà d’obra, perquè creixien els operaris amb retribucions més ajustades. Aquesta barator de la mà d’obra serà un dels trets característics de la indústria menorquina, fins i tot quan es tractava de productes de qualitat dirigits a nínxols de mercat d’alta capacitat adquisitiva.

Trump, el portaveu d’un nou model econòmic

Les decisions que està adoptant el president Trump des de la seva presa de possessió han desconcertat la major part dels analistes. Tanmateix, el polític republicà les va anunciar durant la campanya electoral (i expliquen la seva victòria electoral) i són l’anunci d’un nou model que fa anys que es va covant en l’economia internacional.

 

Els canvis no són exclusius d’aquest pintoresc personatge: està a punt d’obrir la mina d’Aznalcóllar, que va protagonitzar una de les catàstrofes ecològiques més importants d’Espanya, en afectar el parc de Doñana el 1998. No és un cas aïllat: el 2015 es van tornar a explotar les mines de Riotinto, que havien estat clausurades per motius econòmics el 2002. Fa poc semblava que l’onada ecologista menaria al col·lapse la mineria dels països occidentals; per contra, el seu vigor s’ha enfortit, alimentada per l’electrificació de l’economia mundial. Som uns ecologistes amb tauleta i açò té un preu.

El sistema econòmic en què hem viscut va néixer de les ruïnes de la II Guerra Mundial. La seva base era el liberalisme i, de la seva mà, l’obertura dels mercats internacionals i la llibertat d’empresa. El líder eren els Estats Units d’Amèrica. A les seves empreses els convenien mercats cada cop més grans on col·locar els seus productes, per amortitzar els costos fixos, amb un gran component d’investigació. Quan el procés va agafar força, començaren a transferir les fàbriques a Àsia i així aconseguiren disminuir encara més el preu dels articles. Els consumidors es van veure beneficiats per uns preus relatius a la baixa, en un circuit virtuós que fomentava el creixement i creava nous llocs de treball per compensar els que es traslladaven a Orient.

L’any 2000 es va doblar l’aposta amb la incorporació de la Xina i Vietnam a aquest esquema, països amb una dimensió colossal. Els Estats Units (com el Regne Unit al XIX) encapçalava el sistema i tenia uns aranzels menors que els que els altres països li aplicaven; als països asiàtics les seves empreses no gaudien de la mateixa llibertat que els orientals a Occident. Era una asimètrica acceptada per incentivar els nouvinguts a obrir els seus mercats (ni que fos de forma parcial), perquè ningú pensava que mai arribessin a plantejar cap repte a l’hegemonia americana.

Prest es va veure que els càlculs havien estat erronis i que els orientals prenien un dinamisme imponent i, gràcies al tractament privilegiat que rebien i als ajuts estatals que donaven a les seves empreses podien superar el gegant americà en parcel·les sensibles, com la tecnologia. De fet, a tots els països, el creixement econòmic va esdevenir insuficient per compensar els llocs de treball exportats a Àsia. El malestar del segle XXI havia nascut. Sota el seu impuls van emergir els moviments populistes, primer d’esquerres, però ben aviat d’ultradreta nacionalista, que cada dia prenen més força amb la seva crida a retornar al passat, on tot era millor, i a donar prioritat als nacionals: Amèrica primer... i el Regne Unit... i França... i Alemanya...

Quan Donald Trump va assumir el poder per primer cop, el 2017, va fer un gir en la política econòmica exterior, en retirar-se de l’acord Transpacífic, que havia pactat Barack Obama i profunditzava la reducció aranzelària amb Àsia, Oceania i Amèrica del Suid. Més tard aixecà els primers aranzels contra la Xina, el Canadà, Mèxic i la Unió Europea. L’enfrontament més dur es produí amb la Xina, a qui va limitar l’accés als xips d’alta gamma. El canvi de rumb no tenia volta enrere i, quan el demòcrata Biden guanyà les eleccions, va mantenir una part substancial de les mesures acordades pel seu predecessor republicà, en especial amb la Xina, que fou declarada enemic estratègic, al contrari del que havia postulat Obama.

La tornada cap a l’interior va ser refermada per la Covid, quan els països occidentals es van adonar dels perills de dependre d’Àsia, ja que qualsevol problema a Orient trencava les línies de subministrament de productes essencials per a la nostra economia. A partir d’aquell moment, fins i tot la Unió Europea, que havia esdevingut el campió mundial del lliurecanvisme, va començar a parlar de reindustrialització i a aprovar ajuts perquè s’instal·lessin a Europa fàbriques de productes estratègics, com els xips o les bateries elèctriques.

El segon mandat de Trump ha marcat una acceleració del programa proteccionista. Malgrat tot, la política d’imatge ha estat molt més potent que els resultats reals. El republicà ha aconseguit sortir cada dia al primer minut dels noticiaris de la televisió i té milions de seguidors a les xarxes, però les seves rectificacions han demostrat dues coses. La primera, que els seus moviments són tàctics, sense una visió a llarg termini; la segona, que els poders econòmics (els mercats) i la Justícia són influents i actuen com a fre de totes les polítiques extremistes.

Trump podria aconseguir els seus objectius fàcilment amb menys renou, però segurament el seu primer objectiu és fer renou i mantenir la fidelitat dels  votants. El món occidental està exhaust per la competència asiàtica i vol una pausa. Les relacions són massa desequilibrades i és lògic redefinir-les per corregir l’avantatge injust de països com la Xina. Si el president americà hagués plantejat aquests objectius de forma realista, hauria obtingut el suport dels països occidentals per imposar un nou ordre mundial.

La ultradreta ens ha menat al caos i tots en sortim perdent, però açò no pot amagar el fet que les relacions econòmiques internacionals de les pròximes dècades seran bastant diferents de les del passat. El mercat de treball serà més estable a costa d’un menor creixement i uns articles més cars per als consumidors. Esperem que no es reprodueixi el desgavell de principis del segle XX, quan la política d’empobrir el veí va menar a una gran depressió i a dues horribles guerres.

La superació de la crisi econòmica del segle XIX a través dels padrons d’habitants

La prohibició d’importar blat a Espanya decretada el 1820 va provocar una severa depressió a l’economia menorquina, de la qual només es va poder recuperar mercè a una profunda reconversió productiva. Gràcies a aquesta, devers 1863 la situació havia donat un tomb. Riudavets a la Historia de la Isla de Menorca diu, de forma gràfica, que: “Por aquel tiempo llovía la bendición del cielo sobre nuestra isla. Habían cesado aquellas emigraciones de familias enteras al África y a las Américas; la población adquiría aumento anual, y en 1860 alcanzaba la cifra de 37.263 almas.”

Els padrons d’habitants de les principals poblacions, Maó i Ciutadella, ens proporcionen el detall de l’ofici dels seus veïns, el qual ens permet quantificar aquesta transició econòmica. El pes de la manufactura havia passat del 27,8% del 1833 al 31,1%, el 1863. El progrés econòmic també es feia sentir en l’impuls de la construcció, que havia augmentat del 2,7% al 4,5%. Aquest avenç havia fet retrocedir l’agricultura que (si sumam els jornalers) el 1849 havia arribat fins al 33,2% i el 1863 retrocedia al 25,7%, clarament per sota dels registres del 1833 (29,1%). Els serveis, amb el 38,7%, tot i que també es recuperaven en relació al període depressiu del 1849, quan suposaven el 35,4%, no sobrepassaven els valors del 1833 (40,3%). El benestar econòmic es feia notar, així mateix, en l’increment dels inactius, que arribaven al 12,8% de la població censada, quan el 1833 només eren el 8,7%.

La població activa s’havia recuperat a mitges del sotrac: si el 1833 comptabilitzava 4.580 ocupats i el 1849 s’enfonsava fins els 4.086, el 1863 ja eren 4.278. Si descendim al detall de les diferents branques productives, s’adverteixen canvis de consideració. El creixement de la manufactura es concentrava en les activitats de calçat i cuiro, que augmentaven el nombre de treballadors en un 70,8% en relació al 1833. També destacaven els sectors vinculats a la construcció, en especial ceràmica i pedra; el metall, que havia resistit la crisi del 1849, es mantenia. La millora econòmica és perceptible en el creixement dels treballadors dedicats a l’alimentació, que freguen els valors inicials. En canvi, prossegueix la davallada de la fusta (-18,3%) i, de forma més marcada, el tèxtil i la confecció (-48%).

Estructura sectorial de la població urbana (1833-1863)
Sector	1833	1849	1863
Primari	11,6%	13,3%	11,9%
Jornalers	17,6%	19,8%	13,8%
Manufactura	27,8%	27,7%	31,1%
Construcció	2,7%	3,7%	4,5%
Serveis	40,3%	35,4%	38,7%
Total	100,0%	100,0%	100,0%
Inactius	8,7%	7,5%	12,8%

Pel que fa als serveis, també s’observa una recuperació diferenciada segons el tipus d’activitats. El comerç va ser el gran beneficiat, amb un augment del 44,3%; el sector públic també presenta bons índexs, superant en un 48,4% els valors inicials. El nombre de matriculats va seguir progressant en relació al 1849 (ja vam apuntar que els valors del 1833 devien ometre una part dels ocupats), la qual cosa podem atribuir a l’increment de l’interès militar del port de Maó. La bonança econòmica afavorí la diversificació: l’apartat d’altres es va més que doblar. Pel cantó contrari, la marineria va continuar el seu enfonsament i quedà reduïda a una quarta part dels valors del 1833. La xifra de criats gairebé s’havia duplicat respecte al 1849, però el 1863 encara suposava la meitat de la del 1833.

La recuperació va ser molt variable segons el territori. A Maó, on la crisi del 1849 fou més suau, és més perceptible que a Ciutadella: el 1863 la població ocupada d’una superava la del 1833 en un 2,3%, mentre que a l’altra quedava un 19,7% per davall dels valors inicials. Els canvis sectorials també són més pronunciats. Entre 1833 i 1863 el total d’activitats agràries i jornaleres de Maó retrocedeix el 33,3%, mentre que a Ciutadella només ho fa el 4,2%. Com a contrapartida, la manufactura puja un 26,8% a Llevant, quan a Ponent encara baixa el 35,4%, pel pes de la caiguda del 1849, ja que entre aquesta data i el 1863 l’evolució fou sensiblement igual (17,9% vs. 16%). La mateixa situació es dona als serveis, lleugerament recuperats a Maó (2,3%) i encara per davall a Ciutadella (-19,7%). Únicament  els treballadors de la construcció presenten una variació gairebé idèntica als dos.

A la manufactura, la diferència més notòria és la del sector del calçat i cuiro, els ocupats de la qual es doblen a Maó, que pren un lideratge indubtable, mentre a Ciutadella l’evolució és molt més minsa. A la capital, el tèxtil i la fusta resistiren bastant bé, sobretot el primer, el que contrasta amb el total enfonsament d’aquestes activitats a Ciutadella. Així mateix, el creixement dels treballadors ocupats en el metall i la ceràmica i pedra és ben perceptible a Maó i cauen netament a la població de Ponent. En canvi, l’alimentació no s’acaba de recuperar a la primera, mentre a la segona, amb uns valors absoluts bastant menors, sí que es nota una expansió.

Convé detenir-se a les manufactures més importants. El 1833 el calçat era l’ocupació més nombrosa, tant a Maó, on havia 205 sabaters i 15 assaonadors, com Ciutadella, amb 106 dels primers i 6 dels segons. Així i tot, a la primera la fusteria tenia un pes notable, amb un total de 184 representants, dels quals 44 eren mestres d’aixa i a Ciutadella el tèxtil tradicional també era considerable: 45 teixidors i 89 filadores (a Maó n'hi havia 41). Trenta anys més tard, el nombre de sabaters de Maó havia escalat fins als 410 i ja hi havia 25 assaonadors. A Ciutadella, tot i haver crescut respecte al 1833, el sector era una quart part del de la capital: 127 sabaters i 5 assaonadors. Al tèxtil, l’evolució havia estat molt més divergent i els teixidors ara es concentraven a Maó, on eren 53, i a Ciutadella només en quedaven 17. A la capital, la fusteria seguia mantenint el seu pols, ja que comptava amb 133 professionals més 57 mestres d’aixa, quan a Ciutadella en total hi havia 48.

Les xifres globals del padró poden amagar realitats diverses i s’entén millor la dinàmica del sector analitzant la distribució per edats i origen social. L’evolució dels sabaters entre aquestes dates és semblant en les dues poblacions, amb un rejoveniment d’uns cinc anys, la qual cosa evidencia una gran capacitat d’atracció, conseqüència d’unes bones perspectives laborals. Tanmateix, a Maó els ocupats sempre van ser més grans: 39 anys de mitjana el 1833 i 33,9 el 1863 (34,8 i 29,6 a Ciutadella). Per aquest motiu, el nombre d’aprenents (que hem suposat que eren els de 21 anys o menys) és notablement més alt a Ciutadella: 33,7% el 1833 i 39,7% el 1863 (11,4% i 21,5% a Maó), excepte el 1849, on, per la crisi, els joves van abandonar més l’ofici.

Fotos Antiguas de Menorca.Qpq Enrique

Per aquest motiu, el nombre de mestres i oficials (treballadors d’entre 22 i 75 anys) és molt superior a Maó que a Ciutadella, amb unes diferències majors de les que suggereix el total. Com que els adults són els que realment expressen la capacitat productiva de la població ocupada, el 1833 Maó ja concentrava el 72,9% d’aquesta, percentatge que el 1863 havia crescut fins al 81%. Cal fer notar, així mateix, que el nombre de mestres sabaters havia augmentat un 57,9%, en total, amb una evolució ben diferent a Maó, on l’increment és del 75,6% que a Ciutadella (10,4%).

La disparitat també és apreciable pel que fa a l’origen social dels sabaters que s’incorporaven a l’ofici. El 1863, a Maó predominaven els que procedien del sector manufacturer, que constituïen el 41,1% dels nous treballadors, per damunt del pes que aquests tenien a la població (37%). Aquest fet no s’explica només pels orígens familiars, que donen compte del 25,2% de les altes, ja que el 15,9% provenien d’altres oficis. A banda, el sector del calçat també era prou atractiu pels treballadors agraris i de la construcció, que donen compte del 33,6% i el 7,5% de les incorporacions, percentatges bastant més alts que en el total. En canvi, a Ciutadella, tal i com va fer notar Miquel A. Casasnovas, el principal planter dels sabaters era el sector primari, d’on provenia la meitat dels nous actius, un percentatge fins i tot superior al que representava en la vila (45.9%).

En definitiva, l’afirmació de l’origen predominantment agrari dels sabaters només es pot sostenir a Ciutadella, una població eminentment pagesa, mentre que a Maó la situació estava molt més diversificada i el calçat absorbia actius de tots els sectors, sobretot de les activitats manufactureres, és a dir que la ciutat aprofundia en la seva especialització industrial. Al respecte, és interessant el comentari de Riudavets, que assenyala que el 1852 la indústria del calçat ocupava força braços: “a la qual se dedicava la joventut que abans s’ocupava a la navegació i, fins i tot les gents del camp”.