La transició de Rússia al capitalisme
no entrarà als manuals d’economia com un exemple a seguir. Entre d’altres
disbarats, les principals empreses públiques van quedar en mans d’uns pocs
espavilats amb bons contactes amb el poder. A Espanya hem seguit aquest mètode
amb les caixes d’estalvis.
Els ciutadans tenen una imatge
distorsionada de la darrera crisi, ja que és habitual censurar els bancs, quan
més bé hauríem de parlar de les caixes. Fa pocs dies el president del BBVA
assenyalava que la crisi financera tenia el seu origen, no en totes, però sí en
la majoria de les caixes i demanava més transparència, que s’expliqués quins
han estat els responsables, perquè s’ha fet un dany enorme que també ha afectat
la reputació dels bancs. És cert que sovintegen les notícies sobre directius
d’algunes caixes, com ara Bankia, la CAM o Caixa Catalunya, que estan imputats
per activitats presumptament il·lícites, però encara falta molta informació.
El president del BBVA revelava que el
2008 van analitzar els problemes que tenia cada caixa i es traslladaren
aquestes dades als màxims responsables del Ministeri d’Economia, afegint que si
s’hagués actuat la crisi bancària hauria estat menys costosa. Davant la
transcendència d’aquestes acusacions caldria crear una comissió d’investigació
al Parlament Espanyol on testifiquessin els directius de les caixes, per poder
conèixer els responsables d’aquesta monumental fallida.
Les caixes van néixer el segle XVIII a
Europa per afavorir l’estalvi de les classes populars. La seva expansió durant
els dos segles següents es va fer sota una important tutela de l’Estat, que les
va configurar com unes entitats amb un funcionament diferent al dels bancs i un
àmbit d’actuació regional. Malgrat aquestes restriccions van aconseguir una
posició notable dins dels sistemes financers, amb la captació d’un considerable
volum d’estalvi que es canalitzava a l’economia local a través del crèdit a les
petites empreses.
A l’inici dels anys setanta el Regne
Unit va impulsar un gran canvi: eliminar totes les restriccions que tenien les
caixes i equiparar el seu funcionament amb els bancs. El govern va promoure la
seva fusió, en diverses etapes, fins que el 1985 foren unificades en una sola caixa
que l’any següent va sortir a borsa i el 1995 va ser absorbida pel banc Lloyds.
El model britànic, seguit a països com Holanda, es basa en la privatització.
Altres estats han pres camins diferents. A França les caixes s’han convertit en
un gran banc públic; a Alemanya s’han mantingut com a entitats bàsicament
regionals.
A Espanya el 1977 es va autoritzar les
caixes a operar com a bancs, si bé amb obligacions d’inversió en deute públic;
el 1979 s’amplià el seu àmbit d’actuació a la comunitat autònoma. Les caixes
van passar a tenir una doble regulació legal: estatal i autonòmica i la
influència dels governs locals i autonòmics esdevingué aclaparadora.
A diferència de la majoria de països,
en què es va enfortir l’autonomia i professionalització de les caixes, aquí la
corretja política es va tensar. Malgrat la llei de l’estat que regula les
caixes atorga una important presència als impositors, la forma d’exercir
aquesta representació deixa l’entitat en mans dels polítics. Aquest fet ha
estat denunciat públicament per les associacions d’usuaris sense cap resultat.
El control polític és una contradicció
amb la llibertat plena que es dóna a les caixes per actuar en el mercat. El
coneixement del negoci bancari dels càrrecs polítics és superficial. A més,
sobre el paper els polítics han de defensar l’interès general, però en la
pràctica la seva percepció no és realista. S’han finançat projectes d’escassa
viabilitat impulsats pels governs autonòmics.
Molt prest diversos estudis demostraren
que la major influència política es traduïa en un increment del risc assumit
per la caixa, així com en una disminució de la seva solvència i rendibilitat.
Aquests treballs són fàcilment accessibles per internet i les conclusions molt
entenedores. Per tant, els partits polítics i els diferents governs n’han estat
conscients i no van fer res fins que va passar el que era inevitable.
Quan el mercat immobiliari es va
començar a disparar, unes poques caixes s’hi van abocar com a tigres. Amb la concessió
d’hipoteques al 100% i la sobrevaloració dels immobles van aconseguir finançar
multitud de compres de sòl i promocions immobiliàries. Aquest fet només
s’explica per la politització d’aquestes entitats. L’èxit d’una caixa, era
l’èxit dels polítics de la comunitat autònoma. A més, quan creixia augmentaven
les retribucions dels membres del consell d’administració, inclosos els
polítics, i en obrir noves oficines, es donava feina a treballadors que
quedaven agraïts amb els seus polítics. Quan les caixes van necessitar recursos
comercialitzaren les preferents enganant a molta gent, que ha quedat arruïnada.
Aquesta expansió era com un castell
d’arena. Quan va bufar un bri d’aire dels Estats Units, tot es va ensorrar. Per
acabar-ho de rematar, el Govern va decidir fusionar les caixes, amb la qual
cosa les pomes dolentes van podrir les bones i algunes entitats que no s’havien
excedit tant com altres van acabar compartint el seu destí amb els pitjors de
la classe. El resultat va ser la fallida de la majoria i el tancament de l’obra
social de les altres, excepte La Caixa i dues petites caixes que no van
acceptar el joc de les fusions. A Balears s’ha liquidat l’obra social de Sa
Nostra.
Què ha acabat passant amb les caixes en fallida? L’Estat
les ha sanejant a costa dels contribuents i les està venent als bancs. Com a
Rússia els ciutadans som desposseïts d’unes entitats en favor dels més
poderosos. Els polítics d’aquest país tenen la responsabilitat del que ha
passat. Uns, per permetre que els seus col·legues controlessin les caixes;
altres perquè, un cop dins van actuar com autèntics pirates. Encara no s’ha
sentit cap veu que assumeixi la seva responsabilitat.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada