Les primeres casetes del port de Maó

La construcció d’edificacions a la costa va permetre un major desenvolupament de les activitats marines, pesca i banys de sol i mar. La dècada del 1880 ja s’havien edificat petites construccions a les vinyes dels voltants dels pobles. El 1883 la premsa fa notar que a la punta de Cala Figuera s’estan construint “casitas de recreo”. L’Arxiduc troba algunes cases un poc més endavant, entre el Fonduco i el poble des Castell. Precisament en aquest poble el 1900 ja existia una colònia de maonesos que estiuejaven en la població, la qual ha perdurat durant dècades.

Una de les primeres instal·lacions del port fou el berenador del Fonduco, a la cala situada entre Maó i es Castell, un lloc freqüentat els dies festius. És possible que en aquest indret anteriorment ja existís algun tipus de construcció, però el juliol del 1900 l’arrendatari va aixecar un nou edifici, al qual volia donar un impuls amb la contractació d’un cuiner de renom, Bartomeu Font. En l’establiment va sopar un grup de creueristes el 1908, evidenciant que aquest tipus de locals tenien un gran atractiu pel turisme. En aquest punt es van anar construint diverses edificacions i els anys vint es troben anuncis de cases per vendre o llogar.

 

El Fonduco

Respecta a s’Altra Banda, l’Arxiduc ens proporciona una descripció molt precisa, on es veu que cap al 1889 era un territori de militars i pescadors. A cala Llonga només hi havia dues garites on s’hi posaven els guàrdies quan arribaven bucs en quarantena. A la cala de Sant Antoni hi havia el moll, al final d’un caminet que menava al lloc. A la platja de la Solana únicament es trobaven les pedres que marcaven les fites dels pescadors i a cala Rata s’alçava la caseta del guarda de copinyes i un canó. Després de la casa de banys del Riu Pla hi havia una casa emblancada al costat del parc de cria d’ostres. Entre l’Arsenal i el Cós Nou s’estenia una zona d’horts amb tres casetes. Per tant, es tractava de barraques de mariscadors i vergeters, no d’estiueig, tot i que és possible que també fossin aprofitades per “fer vega”.

La creixent afluència de persones al litoral va comportar que s’edifiquessin instal·lacions fixes. Com vam explicar, al costat de l’estació naval s’havia establert el primer establiment fix de banys. En aquest tram del port es van anar aixecant una sèrie de construccions, en els terrenys del lloc de Sant Antoni, que avui en dia encara perduren. De fet, un estudi sobre els topònims del port de Maó d’Òscar Bagur i Marta Villalonga assenyala setze casetes que han quedat fixades en la memòria popular.

La primera notícia sobre aquestes edificacions la trobam al diari El Bien Público del 1898 on apareix l’anunci del lloguer d’una “casita de recreo” de nova construcció al lloc conegut com el cementiri i que, per la seva ubicació podria ser Venècia, situada no gaire lluny del cementiri dels francesos. Aquesta caseta, que té els fonaments dins la mar, és una atracció pels que passegen pel port. Segons Deseado Mercadal fou construïda per Manuel Parpal. Al principi les construccions es van anar succeint amb un ritme molt lent. El mes de novembre del 1903 Joaquim de Vigo, el propietari de Sant Antoni, va demanar autorització per construir una caseta de banys i un llenegall per una embarcació al moll de cala Sant Antoni.

La costa nord del port en ocasions era emprada pels vaixells de guerra per fer pràctiques de tir. L’octubre del 1905 el propietari de Sant Antoni va autoritzar el creuer holandès Friesland perquè s’exercités al costat de la caseta La Verbena. L’abril del 1907 Benjamí Sintes construïa Miramar, prop dels banys de pedra. L’edifici que la cupletista Pilar Alonso va adquirir el 1923 havia estat aixecat a la Solana el 1909.

La dècada següent van sorgir noves edificacions. El 1912 es posava a la venda la caseta de n’Estela per 1.425 ptes, a la Nou Pinya, prop dels banys de pedra. La caseta Orfila va ser construïda devers 1913, que és la data del primer arrendament conservat. L’abril del 1913 es posava a la venda un edifici a la punta del Vaixell, una ubicació que no hem pogut localitzar. El setembre del 1919 l’industrial sabater Miquel Frech va demanar autorització per construir una caseta, a la que van posar de nom Montserrat, que anys més tard seria adquirida pel comerciant Pasarius.

Hi ha notícies d’altres edificis de primera hora, però es desconeix l’any construcció. Es tracta de La Colonia, a l’escull de Sant Antoni, propietat de set socis, Villa Pepita, de Joan Moll, i la caseta des canonge. Per tant, a l’alçada del 1920 es comptaven unes deu casetes, la majoria entre els banys de pedra i cala Rata. Aquestes construccions eren molt senzilles, tal i com es comprova en els plànols conservats a l’Arxiu del Museu Militar de Menorca. Josep Vives Llull en un article del 1969 indica que constaven d’un únic espai menjador-cuina-dormitori, amb lliteres. Els caps de setmana grups d’homes anaven a fer vega: amb el que pescaven feien una bona caldereta de peix, acompanyada de cants i gresca.

L’octubre del 1920 es llogava una caseta al Cós Nou i el juny del 1925 Palmira, situada a cala Lladró, estava per vendre o llogar. És molt possible que es tracti de l’anomenada Plus Ultra, que fou adquirida per un grup d’amics que el 1926 li van posar aquest nom en honor de l’hidroavió espanyol que va fer la primera travessada entre Europa i Amèrica, motiu pel qual van dibuixar la seva silueta a l’enfront. Entre 1920 i 1922 es van aixecar tres edificacions amb nom femení: Villa Maria Ester, Francisca i Conchita. El 1927 es va autoritzar la construcció de dues cases més, a la Solana i a cala Llonga. Potser una d’aquestes és Villa Florencia, que és d’aquesta dècada.

Malgrat l’empenta dels anys vint, abans de la II República el nombre de edificacions tot just arribava a vint. La dècada del 1930 veuria la major progressió en la construcció d’aquests xaletets. Els motius són diversos: el gust per anar a la mar i estiuejar fora de poble va augmentar, però també hi contribuí la construcció de la carretera de la Mola, que es va iniciar aquests anys. La febre constructora va fer que Rafael Roselló, el febrer del 1932 anunciés que venia solars i construïa casetes en el Cós Nou, atorgant facilitats de pagament. Una altra operació immobiliària es detecta el gener del 1935, quan s’anuncià la venda de dos edificis acabats de construir a la Solana. El mes d’abril la premsa es feia ressò d’aquest boom i comentava que “Va aumentando de año en año el número de casitas de recreo que se edifican en la parte norte del puerto, en terrenos propiedad de José de Vigo”.

Entre el 1934 i 1936 es van construir un mínim de catorze edificis, de manera que a l’altura del 1936 ja hi havia unes quaranta casetes, la qual cosa excedeix en molt la dotzena que calculava Deseado Mercadal en un article del 1972. En contra del que afirma, no era un luxe que només es podien permetre industrials i altres ciutadans benestants, sinó que també hi accedien famílies de classe mitjana, ja que es construïen entre grups d’amics.

Els propietaris devien de patir un bon ensurt quan a finals del 1935 es va dictar una ordre que iniciava els tràmits per expropiar els terrenys per ampliar la Base Naval fins al Cós Nou, per un costat, i la Mola, per l’altre, la qual cosa afectava a pràcticament totes les edificacions. Per sort, aquesta ampliació no va tenir efecte, únicament anys més tard els terrenys del Cós Nou serien ocupats pel moll de mercaderies.

Els anys de llibertat van permetre que es donessin noms a les cases com 14 d’abril o 1 de maig, que van haver de ser canviats després de la Guerra Civil. El 12 de juny del 1936 es demanà autorització per aixecar un edifici que, malgrat la contesa, es devia de alçar, perquè el 2 de febrer del 1938 Benet Reynés demanava construir un altre al Cós Nou i a cala Mesquida passava igual. La guerra va alentir la construcció de casetes a la vorera de la mar, però no la va estroncar. Aquesta situació va continuar a la dura postguerra dels anys quaranta, quan es van construir un mínim de quatre edificis. Els terrenys pertanyien al lloc de Sant Antoni i es llogaven. No fou fins la dècada del 1950 quan es va produir la seva venda i les casetes van passar a ser propietat d’una sola família, la qual cosa provocà que se’n construïssin de noves per allotjar als antics usuaris. A partir dels anys seixanta es va aixecar la multitud d’edificacions modernes que actualment podem veure.

Alfons Méndez Vidal