Un heroi modern: el Capitán Trueno

El Capitán Trueno va néixer el 1956 de la ploma del guionista Víctor Mora, il·lustrat per Ambrós. De forma immediata i impensada es va convertir en un gran èxit de vendes, fins al punt que de llavors ençà pràcticament mai s’ha deixat de publicar i va aconseguir superar la traumàtica fallida de Bruguera el 1986. La supervivència d’aquestes històries tant en memòria popular com en el competitiu món editorial ens hauria d’alertar sobre la singularitat d’aquest personatge que de fet s’ha convertit, per mèrits propis, en un còmic clàssic. Per aconseguir-ho Trueno posseeix una sèrie d’atributs propis que li proporcionen el valor afegit necessari per comptar amb el favor dels lectors. De fet, compta amb tots els elements que cimenten la permanència d’una obra artística: uns valors perdurables, uns personatges poderosos i una trama i una ambientació engrescadors.

La memòria a vegades ens traeix. En ocasions Trueno ha estat associat amb un espanyolisme imperial o fins i tot ha estat qualificat de “franquista”. Així ho donava a entendre la portada que la revista El Jueves del 2006 en què es veia a l’expresident Aznar vestit com el Capitán. Evidentment, el creador del personatge per sortejar la censura va haver d’acceptar algunes convencions i així envià l’heroi a la Creuada amb el sant i senya de “Santiago y cierra España”, però al mateix temps al pit du les barres catalanes i al cap de poc fa les paus amb els àrabs, perquè la seva guerra, com veurem, és una altra.

El Capitán Trueno posseeix un conjunt de qualitats que provoquen admiració i el diferencien d’altres personatges que no han aguantat tan bé el pas del temps. És cert que la lluita i l’acció són dos ingredients importants en totes les històries, ja que ens trobam davant d’històries d’aventures. Trueno i els seus companys són personatges valents i ho demostren en els seus combats. En els primers episodis el realisme de la història no defuig un cert grau de violència, amb escenes de crueltat, venjança i tortures que, en avançar la saga es van polint. D’aquesta manera Trueno es va convertint en una sèrie d’acció, on la lluita no fa acte de presència fins que no és estrictament necessari i, així i tot, sense recórrer a armes susceptibles de causar ferides als combatents.

Tanmateix, Trueno no és una simple màquina de lluitar, ja que al costat de nombroses aventures en què el triomf es deu a l’ús de la força, en moltes altres ocasions la victòria és fruit de l’enginy. Aquesta qualitat li és molt útil perquè en la majoria d’ocasions es troba en una situació d’evident inferioritat enfront dels seus rivals, que només poden ser vençuts gràcies a un ampli ventall d’estratagemes, tretes i altres argúcies que l’acosten a un paral·lel tan il·lustre com l’Ulisses grec. Però la intel·ligència no és patrimoni dels bons; els seus adversaris també l’utilitzen: és com la vessant negativa de la força. De fet, els pitjors enemics de l’heroi no són de major força o efectius militars, sinó els dotats d’una ment més afilada que els permet ordir trampes i trucs que només un home superior per les seves virtuts morals pot sobrepassar: és la virtut com suprema lucidesa, un tema clàssic en la literatura universal.

Sense adonar-nos ens hem acostat a un altre dels trets característics dels herois, les aventures dels quals sempre constitueixen un combat entre el bé i el mal. Tanmateix, en aquest punt Trueno demostrà molt prest la seva modernitat. Els herois tradicionals estan del costat de l’ordre: Superman és un megapolicia i Tintín fa el mateix paper; el príncep Valent un cop recuperada la seva situació règia vol restablir la pau en un imperi romà assetjat pels bàrbars. El Capitán és el capdavanter d’un nou enfocament que més tard compartiran Astèrix o Corto Maltés, ja que s’enfronta a un món injust on tirans, i governadors cruels i arbitraris dominen i exploten a pagesos, comerciants i soldats pobres. Hem passat de combatre el desordre que creen els delinqüents a lluitar contra l’opressió i els abusos dels poderosos.

D’aquesta manera el nou heroi allibera al poble d’injustícies diverses, que poden tenir un origen extern: invasors (víkings, tàrtars) o usurpadors, però també intern: senyors, nobles o fins i tot reis malvats. En aquesta vessant de justicier arriba a estar involucrat en autèntiques revoltes, bé participant en aquelles que ja s’estaven gestant i ell ajuda a què triomfin o, el que és més freqüent, promovent l’esvalot del poble o de nobles justos contra els seus senyors. El Capitán es passa la vida derrocant tirans i instaurant en el seu lloc mesurats consells d’ancians, que tenen un cert aire “republicà”. Aquesta darrer tret és tant més remarcable si pensam en la situació política de l’Espanya de la postguerra, sota un dictador com algun d’aquells malvats contra els quals feia esclatar la revolta. Res més allunyat d’un pretès espanyolisme imperial.

La seva manera d’actuar i de combatre també és especial. Trueno té un codi de conducta exemplar: no deixa passar ni les mentides ni les injustícies, ja que el fi no justifica mai els mitjans. En la lluita no tot està permès; mai s’acarnissa amb els dolents, amb independència dels seus crims; sempre ofereix una sortida a l’enemic que abandona el combat i és clement en la victòria. El Capitán apel·la constantment al respecte i la cavallerositat. Aquesta és la part del personatge que entronca amb la tradició èpica i el “bonisme” de l’heroi arquetípic, però en aquesta ocasió també va més enllà: Trueno també és un heroi “il·lustrat”, que viu del costat de la raó i en contra de l’obscurantisme.

Davant de totes les situacions desconcertants, quan els habitants dels pobles que va trobant apel·len a dimonis, fantasmes i encanteris, ell sempre troba una explicació racional, normalment vinculada a l’abús de la credulitat de vilatans i pagesos per malvats sense escrúpols. Si bé és cert que, especialment durant els primers episodis, és un defensor de la fe i el cristianisme, sempre lluitarà contra les supersticions. La seva insistència en les explicacions raonables i el seu caràcter transparent el diferencien de l’heroi romàntic, com Corto Maltés, que pot ser excepcional malgrat les seves debilitats. Trueno no té remordiments; açò el pot allunyar de l’home corrent, però també li atorga una gràcia èpica.

La superioritat moral del Capitán seria insofrible si no es veiés compensada per dues altres qualitats que l’humanitzen: el seu bon humor i una intensa vivència de l’amistat. Trueno, encara el seu destí de cavaller amb naturalitat i bon humor; la seva lluita per la justícia i el bé no el fa un ser intrínsecament superior i diferent dels comuns mortals; és un heroi optimista, fresc, jovial i alegre. Açò el diferencia d’altres herois víctimes del seu destí (el Caballero del Antifaz) o turmentats pels seus poders (Superman  i tots els de Marvel) que són éssers seriosos, amb un punt d’antipatia i aïllats de la resta dels mortals. Trueno en canvi apareix en moltes ocasions com un heroi somrient, i aquesta és la imatge d’ell que ha perdurat. La lluita no sempre és encarcarada i seriosa, sinó que, molts cops està plena de riallades i pinzellades d’humor; el Capità, Goliath i Crispín van trufant els combats de comentaris irònics, mordaços o simplement graciosos (“Vamos ¡No os excitéis, amigo Sayana!”) que tendeixen a desdramatizar els encontres armats i donar-los un aire de joc divertit. Finalment, el capità i els seus companys no volen ferir ni humiliar als seus rivals, prefereixen posar-los en ridícul perquè el poble i els seus lacais reconeguin l’estupidesa bàsica del mal.

 
Trueno no és un heroi solitari; està envoltat d’amics, que van molt més enllà del seu entorn més pròxim (Goliath, Crispín, Sigrid), per eixamplar-se en cercles concèntrics, que superen races i religions (víkings, musulmans, indis, xinesos, americans...). En les relacions humanes i en l’amistat no hi ha fronteres ni races: Trueno és el primer heroi multicultural. Així es molt revelador que la història comenci amb l’enfrontament amb els àrabs de la Tercera Creuada, però que molt aviat l’heroi es faci un gran amic de Saladí. L’amistat és una part integrant i irrenunciable de la vida; un valor que mai es pot trair.

Tot i que els principals personatges de la sèrie són masculins, les al·lotes també seguien les aventures, ja que un dels trets particulars era la presència de dones amb una gran importància en l’acció. Ja la seva companya és especial: a diferència d’Aleta del príncep Valent, no està casat amb ella, i per tant trenca amb l’esquema de la família tradicional i del rol femení subordinat. De fet Sigrid és la reina de Thule, i per tant, té un rang superior a Trueno, un simple cavaller. Al llarg dels episodis, sense deixar de banda les indefugibles “dames en perill” o, fins i tot enamorades del Capità, molt prest apareixen les dones que prenen el protagonisme, com a personatges positius o com a rivals de l’heroi. La presència continuada d’aquestes dones proporciona a la història una modernitat que encara avui en dia es percep.

En summa, el Capitán Trueno podria haver fet seva la divisa de “llibertat, igualtat i fraternitat”. Aquests anhels tan propis de la nostra cultura són els que fan d’ell un personatge actual i una font d’inspiració per a tots els lectors.
 Alfons Méndez Vidal