L’Arxiduc Lluís Salvador, que es
refereix a finals de la dècada del 1880, indica que els banys són una activitat
popular a Maó i Ciutadella. A la primera, la plaça de la Miranda gaudeix de
magnífiques vistes que atreuen molts visitants. A l’estiu des d’allà es poden
veure a quasi tots els maonesos que baixen a prendre un bany. A Ciutadella, una
de les diversions principals de la temporada estival és anar a nedar, i cap a
la posta de sol les platges de les cales properes estan ocupades per centenars
d’al·lots alegres i al·lotes xerraires.
L’ús de les casetes havia esdevingut un
fet social ineludible. Tant és així que les autoritats es van veure obligades a
garantir que aquells que no tenien recursos hi poguessin accedir. Ja el 1871,
en les condicions d’instal·lació dels banys de pedra s’indicava que calia
reservar una part pels pobres. El 1903 l’Ajuntament de Maó va construir una
caseta amb aquest fi al costat del moll de l’Anglo-Española, prop de la
Colàrsega. La dècada del 1930 els fillets de la casa de la Misericòrdia es
banyaven als banys Vista Alegre.
És possible que les dues darreres
dècades del segle XIX fossin l’època daurada d’aquests establiments. El 1881 es
van obrir els de l’Estrella,
d’Antònia Roselló, ubicats prop de la Consigna, i que oferien banys d’aigua
freda i calenta. Per la seva proximitat a Maó afavorien la popularització
d’aquesta activitat, però a partir del 1901 van deixar d’anunciar-se. El 1893
el mestre d’aixa Bartomeu Taltavull inaugurà uns altres banys davall de la
costa del General, al primer lloc on aquests s’havien instal·lat el 1859.
Amb el nou segle quasi totes les
casetes van deixar de publicar anuncis. Taltavull va traslladar les seves
davant la Minerva el 1910 i aquí s’està fins el 1917. El tancament dels banys
de pedra, produït aquest mateix any, va marcar la fi d’una època. Amb la
introducció de l’automòbil, a partir del 1905, la mobilitat dels menorquins es
van ampliar i la construcció de cases d’estiueig a sa Mesquida, es Murtar,
s’Altra Banda i Alcalfar van anar decantant els banys cap a llocs més allunyats
i convertiren els establiments de banys en un element cada cop més anacrònic.
Un signe d’aquests canvis fou
l’aparició dels banys fora de Maó. Com hem vist el fenomen de les casetes de
banys al principi es va limitar als voltants de la població. Tanmateix el 1883
es va instal·lar una al poble des Castell, a la “punta de na que feis”, per
cala Corb. El 1901 es va aixecar una altra a Cales Fonts, però no va donar
gaire bons resultats, perquè l’aigua era tèrbola i l’any següent la premsa
local demanava que es modifiqués la seva ubicació. Per aquest motiu, no podem
saber on era situada aquella al costat de la qual quasi s’ofega una filleta el
1904.
En tot cas, el lloc que adquiriria més fama seria el Moll
d’en Pons. Aquí el 1905, uns infants van incomplir les normes sobre banyadors;
el 1908 es dictava un reglament de banys per Maó i es Castell. El 1907 es van
inaugurar les casetes “El Mirador”, de Bartomeu Taltavull i “Mar Bella”, tot i
que la única referència posterior és del primer, el 1917; el 1909 obrien les
anomenades “La Alegría”, del casteller Eugenio Rebaje, les úniques van
continuar publicant anuncis. El 1912 la seva propaganda deia que en el poc
temps que eren obertes al públic havien esdevingut les preferides per tothom, perquè
era un lloc deliciós, amb aigües pures i cristal·línes. A més, disposaven d’un
servei de carruatges des de Maó. El 1913 es van deixar d’anunciar, però tal
vegada van perdurar, ja que el 1936 es posaven a la venda “els banys del Moll
d’en Pons”.
Un altre fet que dóna fe de l’extensió
dels banys de mar és l’organització d’aquesta pràctica per als soldats, que per
primer cop es detecta el 1906. Cada guarnició tenia assignat un lloc: els de
Maó a cala Partió, els des Castell a cala Pedrera, els de Sant Felip al bany de
la reina i els de la Mola a Cala Teulera. A partir d’aquest moment tots els
anys els regiments aniran a nedar als llocs habituals, tot i que és evident que
no ho feien en casetes de bany.
A partir de la I Guerra Mundial, els
banys van canviar de caràcter i van passar a ser un costum eminentment popular.
El nombre d’anuncis disminueix dràsticament, però no així les casetes. Aquests
darrers anys la família Mus, present des dels primers dies, pren un gran
protagonisme. Al capdavant trobam a Esteve Mus Carreras, propietari de les
casetes que hi havia prop de sa Punta, al Moll de Llevant, que el 1930 va
traslladar a cala Figuera, al costat de la Lliga Marítima, el precedent del
Club Marítim. El seu germà tenia les casetes de la punta de cala Figuera des de
com a mínim el 1917. L’any següent una notícia indica que Cristòfol Mus ensenya
a nedar als fillets a les casetes de l’Alegria, que han de ser les des Moll
d’en Pons. Bernardí Mus, potser família dels anteriors, el 1921 va instal·lar
casetes a la Riba Nova, també al voltant de sa Punta. Pere Rebasa, va continuar
amb les casetes La Fama que havia muntat son pare, també a sa Punta, encara
que ja no les anunciava amb aquest nom.
Amb la República es detecta una nova
evolució. Maldament se segueix aprovant el ban que exigeix decència en els
banys, apareix algun article de premsa que defensa que anar despullat no és immoral,
sinó que ho és “qui pensa que anar nus és immoral”. La Guerra Civil tallaria
aquesta tendència durant quaranta anys.
La situació era molt diferent a
Ciutadella, on l’establiment de casetes de banys mai va arribar a quallar.
Encara el 1886 els banys de mar es veien com una qüestió sanitària, recomanada
per la seva acció tònica, especialment per a les persones nervioses i
excitables i per als fillets “escrofulosos o tocados de linfatismo”. A més, es
remarcava el perill d’ofegament que implicaven, informant que el mes de juliol
havien mort per aquesta causa cinquanta persones a tot Espanya. El mes de
juliol del 1888 el Vigia de Ciudadela
indicava que moltes famílies anaven a la platja a nedar i advertia que el batle
havia dictat instruccions perquè homes i dones no es banyessin junts. El 1890
es feia constar que els propietaris anaven a passar l’estiu als seus llocs i
bona part dels veïns prenien banys de mar a la platja les primer hores del matí
o al final del capvespre.
A finals de juny del 1893 la premsa
comenta que arriba l’època d’anar a la platja i s’estranya que cap empresari
hagi muntat casetes de banys, la qual cosa fa que algunes persones renunciïn a
aquesta pràctica. De fet, fins el 1902 no apareix la primera notícia sobre
l’obertura de dos establiments en el lloc conegut com “les llagostes” del port
de Ciutadella. Tanmateix, no sembla que duressin gaire temps. El 1926 El Iris es planyia que els banys de mar
no estaven tan generalitzats a la població com a altres bandes, malgrat comptar
amb platges ben a prop i ho atribuïa en part a la manca d’instal·lacions per
poder banyar-se amb “comoditat i decència”. El 1928 el diari se seguia queixant
de la manca de casetes, ja que açò donava peu a què es banyessin en el mateix
punt homes i dones, la qual cosa considerava un “abús intolerable”, a pesar de
l’aprovació anual de les instruccions de la batlia en sentit contrari.
El 1931 es van tornar a instal·lar
casetes a la platja des Degollador. Així i tot el 1933 el batle feia públiques
les queixes per faltes contra la moral i la decència en els banys de mar i
prohibia l’accés dels homes en aquesta platja de les deu del matí fins a la
posta de sol; també exigia que s’utilitzés vestit de bany complet, però vedava
que aquest es dugués en els camins d’accés. Els anys trenta el costum dels
banys s’havia ampliat molt. Cap al 1935 Ferrer Aledo explica que els
ciutadallencs s’anaven a banyar a moltes altres platges del terme; tot i que
les més concorregudes eren Santandria i Cala Blanca, arribaven fins a Cala en Turqueta,
Son Saura, Macarella, ses Fontanelles i Algaiarens.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada