El 5 d’octubre del 1914, mentre tot
Europa estava pendent de la batalla del Marne, moria Joan Taltavull Garcia. Dos
dies després, a la primera sessió celebrada per l’Ajuntament de Maó, se’l
declarava fill il·lustre. Amb la mort de l’insigne ancià, de 97 anys, Menorca
tancava una etapa, la de la represa econòmica del segle XIX. Taltavull havia participat
en la creació de gran quantitat de societats, la major de les quals fou Industria Mahonesa, la fàbrica tèxtil de
Cala Figuera, que arribà a ocupar a 500 persones. L’empresa entrà en crisi amb
la Guerra de Cuba i va ser clausurada el 1904, fet que anunciava la fi d’una
manera de fer negocis: les grans indústries basades en el vapor.
Un altre d’aquests antics empresaris és
Joan Rodríguez Femenias. El 1882 va fundar el Banc de Maó, que encarnaria la
prosperitat econòmica de l’illa. A la seva estela van obrir fins a deu entitats
bancàries. Fidel reflex d’aquest món elitista, Rodríguez fou un brillant botànic. Cada estiu sortia de
l’illa per anar a l’òpera i al teatre a París o a Suïssa i reposar en un
balneari. La seva mort li sorprengué a Tolosa el 1906, on havia anat a prendre
les aigües.
Pau Ruiz va fundar el 1890 una
indústria metal·lúrgica especialitzada en la construcció d’embarcacions de
ferro i la instal·lació de centrals elèctriques. Gràcies a les connexions que
establí amb la multinacional Crossley, la fàbrica assolí un gran volum de
producció. El 1902 es transformà en la Sociedad Angloespañola de Motores, que
arribaria a ocupar 500 treballadors. Després de la mort de Ruiz, el 1904, les
relacions amb els socis anglesos es van rompre. L’empresa va emprendre una
fugida cap endavant acceptant una gran cartera de comandes, la qual cosa causà
la seva fallida el 1911. Aquest segon crack provocà l’emigració de molts
treballadors.
El Banc de Maó, sense guia des de la
desaparició de Rodríguez, prestà a l’Anglo els doblers necessaris per finançar
les vendes. El seu tancament encetà un pànic bancari que precipità la caiguda
del banc i arrossegà la major part de la banca illenca. Aquesta catàstrofe
tingué el mateix efecte devastador per Menorca que a Europa la Guerra que
estava a punt d’esclatar.
La primera societat fundada per
Taltavull era La Marítima de vapors.
La companyia Trasmediterrània, creada el 1916 per la fusió de diverses
navilieres, entre les que es comptaven les de Joan March, el 1918, quan la Gran
Guerra estava finalitzant, absorbí l’empresa menorquina.
Davant del grup de Taltavull s’alçava
Francesc Andreu Femenias. El 1892, després de deu anys d’enfrontaments,
aconseguí posar en funcionament la primera fàbrica d’electricitat de les Illes
Balears. Els Taltavull havien apostat per l’enllumenat amb gas, una opció
obsoleta i que només va funcionar com a combustible per a calefacció.
Andreu és el prototipus dels nous
temps. El 1905 va introduir automòbils a la línia Maó-Ciutadella, escurçant a la
meitat les 5 hores que empraven les cavalleries. Eren negocis arriscats: els seus
vehicles a vapor foren superats per un competidor que havia optat per la
benzina. Va construir la primera casa d’estiueig de sa Mesquida i el camí
d’accés a la cala i fou el primer propietari d’una balandra a motor de Menorca.
Va ser un pioner en el futbol, esport
importat per les esquadres angleses que recalaven al port de Maó. La temporada
1908/09 el Club Mahonés de Foot-ball
que presidia, es proclamà campió de Balears. El 1906, en crear-se l’Ateneu de
Maó, fou nomenat president de la secció d’Esports i Excursions. Aviat va copsar
el naixement del turisme i constituí la Societat d’Excursions Marítimes. A
iniciativa seva i de Lafuente, l’Ateneu acordà editar la primera Guia turística
de Menorca, el 1911.
A l’entrada del segle XX els moneders
de malla de plata van experimentar un creixement exponencial. Joan Gomila i
Guillem Coda van establir grans fàbriques amb una organització moderna del
treball, mecanització i una distribució internacional. La guerra provocà greus
problemes, que van superar desviant les vendes a la resta del món. Però no era
un producte de futur, sinó una moda arrelada als vells temps; a la postguerra,
la inflació va treure de la circulació les monedes, substituïdes per bitllets,
i el sector es va enfonsar. El 1923 els grans fabricants abandonaven, però
d’altres més modestos van emprendre un nou camí: les imitacions de joieria, que
donaria lloc a la bijuteria.
El 12 de juliol del 1915, mentre els
soldats s’empantanegaven en la guerra de trinxeres, moria Pere Cortès, qui
havia exercit a Ciutadella el mateix paper que Taltavull a Maó. Amb el
desenvolupament que imprimí a la indústria del calçat protagonitzà una etapa de
progrés que ara estava en entredit. Els problemes s’arrossegaven des de la
guerra de Cuba i es van agreujar amb el gir proteccionista de la política
aranzelària espanyola, a partir del 1906. La solució vindria per dues vies:
nous mercats, a Espanya i Europa, i la mecanització. El 1913 es produí una
important crisi a la qual donaria sortida la I Guerra Mundial, que va afavorir
les fàbriques que venien als aliats.
Un cas paradigmàtic fou el dels germans
Bagur Aloy, que van fundar un taller a Maó que arribà a tenir setanta màquines
i visqué el seu apogeu aquests anys, fins al punt que el 1918 van muntar una
botiga a Barcelona. A aquesta nova fornada d’empresaris sabaters pertany Pere
J. Pons Menèndez, qui el 1914 va anar a París a vendre bosses de plata i
calçat. Després de la guerra alçà una gran fàbrica organitzada a l’estil
modern, amb dos-cents operaris i que distribuïa sabates de luxe arreu d’Europa.
La fabricació de calçat prendria camins
insospitats. El 1914 Josep Codina va anar a Barcelona on entrà en contacte amb
el naixent sector de la goma, que durant la Gran Guerra experimentà una forta
expansió. El 1921 tornà a Maó per instal·lar una fàbrica que durant quasi
cinquanta anys marcaria un dels períodes més gloriosos de la indústria
menorquina.
Maldament Espanya no va participar en
la I Guerra Mundial i es va beneficiar de les vendes als països combatents, no
van ser uns anys bons. L’anul·lació de les festes de Gràcia del 1914 anunciava
temps difícils. Les matèries primeres eren escasses. El sector del calçat es va
debatre entre la manca de pells i la demanda bèl·lica. Els queviures van pujar
de preu, la qual cosa provocà protestes obreres, fins que el 1918 van aconseguir
augments salarials.
Durant la guerra, les simpaties dels
menorquins es van dividir entre els dos bàndols. Els republicans eren
aliadòfils; les dretes partidàries dels imperis centrals. Taltavull Galens
formava part d’aquests, no debades era el cònsol d’Alemanya i Àustria-Hongria a
Menorca. El 1917 es va organitzar el Dia de França a Maó. Molts empresaris
duien anys redirigint la seva producció cap als països europeus. Aquest
dinàmics exportadors publicaren una pàgina d’anuncis, al mig de la qual es
manifestava el sentit general: “La casa Coda, coneguda a tot el món, aprofita
aquesta ocasió per expressar les seves simpaties envers la República Francesa
en la seva lluita pel triomf de la Justícia, la Llibertat i la Civilització”.
Quan va acabar la Guerra tots eren
conscients que les coses ja no tornarien a ser iguals. Amb l’electricitat i
l’automòbil la vida quotidiana s’alterà profundament. El món elitista de
preguera s’havia eclipsat i les masses d’homes que havien donat la seva sang
prenien un protagonisme indiscutible que no es circumscrivia al sistema
polític, sinó que afectava a l’economia, ja que la demanda de béns comuns
desplaçava a la dels béns de luxe, com van patir els fabricants de malla de
plata. Imbuït d’aquest esperit, el 1919 Francesc Andreu va instal·lar al
capdamunt de la seva fàbrica una rèplica de l’Estàtua de la Llibertat.
Abans de la Guerra l’illa havia estat
visitada per uns pocs privilegiats. La represa fou lenta: fins el 1924 no
apareix un nou llibre sobre Menorca, el relat d’un ràpid viatge de dos dies fet
en cotxe. Entre el 1923 i el 1936 les visites de iots d’esplai van créixer amb
força. El turisme havia vingut per quedar-se. Els menorquins no eren aliens als
nous temps; l’ús dels vehicles a motor va permetre a la gent anar cada vegada
més enfora a prendre un bany. La construcció de casetes va experimentar un
creixement accelerat a algunes cales. Allà coincidien gent acomodada amb grups
de sabaters i altres obrers que aixecaven modestos edificis. Un nou món
s’estava construint.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada