dimarts, 5 d’agost del 2014

La I Guerra Mundial, una cruïlla històrica per a Menorca

El 5 d’octubre del 1914, mentre tot Europa estava pendent de la batalla del Marne, moria Joan Taltavull Garcia. Dos dies després, a la primera sessió celebrada per l’Ajuntament de Maó, se’l declarava fill il·lustre. Amb la mort de l’insigne ancià, de 97 anys, Menorca tancava una etapa, la de la represa econòmica del segle XIX. Taltavull havia participat en la creació de gran quantitat de societats, la major de les quals fou Industria Mahonesa, la fàbrica tèxtil de Cala Figuera, que arribà a ocupar a 500 persones. L’empresa entrà en crisi amb la Guerra de Cuba i va ser clausurada el 1904, fet que anunciava la fi d’una manera de fer negocis: les grans indústries basades en el vapor.

Un altre d’aquests antics empresaris és Joan Rodríguez Femenias. El 1882 va fundar el Banc de Maó, que encarnaria la prosperitat econòmica de l’illa. A la seva estela van obrir fins a deu entitats bancàries. Fidel reflex d’aquest món elitista, Rodríguez  fou un brillant botànic. Cada estiu sortia de l’illa per anar a l’òpera i al teatre a París o a Suïssa i reposar en un balneari. La seva mort li sorprengué a Tolosa el 1906, on havia anat a prendre les aigües.


Pau Ruiz va fundar el 1890 una indústria metal·lúrgica especialitzada en la construcció d’embarcacions de ferro i la instal·lació de centrals elèctriques. Gràcies a les connexions que establí amb la multinacional Crossley, la fàbrica assolí un gran volum de producció. El 1902 es transformà en la Sociedad Angloespañola de Motores, que arribaria a ocupar 500 treballadors. Després de la mort de Ruiz, el 1904, les relacions amb els socis anglesos es van rompre. L’empresa va emprendre una fugida cap endavant acceptant una gran cartera de comandes, la qual cosa causà la seva fallida el 1911. Aquest segon crack provocà l’emigració de molts treballadors.

El Banc de Maó, sense guia des de la desaparició de Rodríguez, prestà a l’Anglo els doblers necessaris per finançar les vendes. El seu tancament encetà un pànic bancari que precipità la caiguda del banc i arrossegà la major part de la banca illenca. Aquesta catàstrofe tingué el mateix efecte devastador per Menorca que a Europa la Guerra que estava a punt d’esclatar.

La primera societat fundada per Taltavull era La Marítima de vapors. La companyia Trasmediterrània, creada el 1916 per la fusió de diverses navilieres, entre les que es comptaven les de Joan March, el 1918, quan la Gran Guerra estava finalitzant, absorbí l’empresa menorquina.


Davant del grup de Taltavull s’alçava Francesc Andreu Femenias. El 1892, després de deu anys d’enfrontaments, aconseguí posar en funcionament la primera fàbrica d’electricitat de les Illes Balears. Els Taltavull havien apostat per l’enllumenat amb gas, una opció obsoleta i que només va funcionar com a combustible per a calefacció.

Andreu és el prototipus dels nous temps. El 1905 va introduir automòbils a la línia Maó-Ciutadella, escurçant a la meitat les 5 hores que empraven les cavalleries. Eren negocis arriscats: els seus vehicles a vapor foren superats per un competidor que havia optat per la benzina. Va construir la primera casa d’estiueig de sa Mesquida i el camí d’accés a la cala i fou el primer propietari d’una balandra a motor de Menorca.

Va ser un pioner en el futbol, esport importat per les esquadres angleses que recalaven al port de Maó. La temporada 1908/09 el Club Mahonés de Foot-ball que presidia, es proclamà campió de Balears. El 1906, en crear-se l’Ateneu de Maó, fou nomenat president de la secció d’Esports i Excursions. Aviat va copsar el naixement del turisme i constituí la Societat d’Excursions Marítimes. A iniciativa seva i de Lafuente, l’Ateneu acordà editar la primera Guia turística de Menorca, el 1911.

A l’entrada del segle XX els moneders de malla de plata van experimentar un creixement exponencial. Joan Gomila i Guillem Coda van establir grans fàbriques amb una organització moderna del treball, mecanització i una distribució internacional. La guerra provocà greus problemes, que van superar desviant les vendes a la resta del món. Però no era un producte de futur, sinó una moda arrelada als vells temps; a la postguerra, la inflació va treure de la circulació les monedes, substituïdes per bitllets, i el sector es va enfonsar. El 1923 els grans fabricants abandonaven, però d’altres més modestos van emprendre un nou camí: les imitacions de joieria, que donaria lloc a la bijuteria.

El 12 de juliol del 1915, mentre els soldats s’empantanegaven en la guerra de trinxeres, moria Pere Cortès, qui havia exercit a Ciutadella el mateix paper que Taltavull a Maó. Amb el desenvolupament que imprimí a la indústria del calçat protagonitzà una etapa de progrés que ara estava en entredit. Els problemes s’arrossegaven des de la guerra de Cuba i es van agreujar amb el gir proteccionista de la política aranzelària espanyola, a partir del 1906. La solució vindria per dues vies: nous mercats, a Espanya i Europa, i la mecanització. El 1913 es produí una important crisi a la qual donaria sortida la I Guerra Mundial, que va afavorir les fàbriques que venien als aliats.

Un cas paradigmàtic fou el dels germans Bagur Aloy, que van fundar un taller a Maó que arribà a tenir setanta màquines i visqué el seu apogeu aquests anys, fins al punt que el 1918 van muntar una botiga a Barcelona. A aquesta nova fornada d’empresaris sabaters pertany Pere J. Pons Menèndez, qui el 1914 va anar a París a vendre bosses de plata i calçat. Després de la guerra alçà una gran fàbrica organitzada a l’estil modern, amb dos-cents operaris i que distribuïa sabates de luxe arreu d’Europa.


La fabricació de calçat prendria camins insospitats. El 1914 Josep Codina va anar a Barcelona on entrà en contacte amb el naixent sector de la goma, que durant la Gran Guerra experimentà una forta expansió. El 1921 tornà a Maó per instal·lar una fàbrica que durant quasi cinquanta anys marcaria un dels períodes més gloriosos de la indústria menorquina.

Maldament Espanya no va participar en la I Guerra Mundial i es va beneficiar de les vendes als països combatents, no van ser uns anys bons. L’anul·lació de les festes de Gràcia del 1914 anunciava temps difícils. Les matèries primeres eren escasses. El sector del calçat es va debatre entre la manca de pells i la demanda bèl·lica. Els queviures van pujar de preu, la qual cosa provocà protestes obreres, fins que el 1918 van aconseguir augments salarials.

Durant la guerra, les simpaties dels menorquins es van dividir entre els dos bàndols. Els republicans eren aliadòfils; les dretes partidàries dels imperis centrals. Taltavull Galens formava part d’aquests, no debades era el cònsol d’Alemanya i Àustria-Hongria a Menorca. El 1917 es va organitzar el Dia de França a Maó. Molts empresaris duien anys redirigint la seva producció cap als països europeus. Aquest dinàmics exportadors publicaren una pàgina d’anuncis, al mig de la qual es manifestava el sentit general: “La casa Coda, coneguda a tot el món, aprofita aquesta ocasió per expressar les seves simpaties envers la República Francesa en la seva lluita pel triomf de la Justícia, la Llibertat i la Civilització”.


Quan va acabar la Guerra tots eren conscients que les coses ja no tornarien a ser iguals. Amb l’electricitat i l’automòbil la vida quotidiana s’alterà profundament. El món elitista de preguera s’havia eclipsat i les masses d’homes que havien donat la seva sang prenien un protagonisme indiscutible que no es circumscrivia al sistema polític, sinó que afectava a l’economia, ja que la demanda de béns comuns desplaçava a la dels béns de luxe, com van patir els fabricants de malla de plata. Imbuït d’aquest esperit, el 1919 Francesc Andreu va instal·lar al capdamunt de la seva fàbrica una rèplica de l’Estàtua de la Llibertat.

Abans de la Guerra l’illa havia estat visitada per uns pocs privilegiats. La represa fou lenta: fins el 1924 no apareix un nou llibre sobre Menorca, el relat d’un ràpid viatge de dos dies fet en cotxe. Entre el 1923 i el 1936 les visites de iots d’esplai van créixer amb força. El turisme havia vingut per quedar-se. Els menorquins no eren aliens als nous temps; l’ús dels vehicles a motor va permetre a la gent anar cada vegada més enfora a prendre un bany. La construcció de casetes va experimentar un creixement accelerat a algunes cales. Allà coincidien gent acomodada amb grups de sabaters i altres obrers que aixecaven modestos edificis. Un nou món s’estava construint.

Alfons Méndez Vidal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada