La indústria, pilar del futur econòmic de Menorca

L’opinió pública està sotmesa a la llei del pèndol. A Menorca, durant dècades s’ha negat la importància de les activitats turístiques, tot i que les dades ja indicaven que el seu impacte no era menyspreable des d’inicis dels anys setanta. En pocs anys s’ha passat a considerar que és l’únic sector econòmic rellevant i que els altres no mereixen gaire atenció, malgrat a les Balears som l’illa on el pes de la indústria i l’agricultura és major.

Després de quaranta anys parlant de les bondats de l’equilibri sectorial, actualment és moda abraçar la fe turística com a panacea capaç de promoure el progrés de l’illa. Tanmateix, és el contrari: els darrers vint anys, quan el turisme ha pres el major protagonisme, les estadístiques demostren que la nostra economia ha crescut menys i l’atur ha assolit valors estratosfèrics.

El 1974 el Diari Menorca comentava que l’illa no estava gaire afectada per la crisi econòmica que afligia al país, la qual cosa atribuïa a l’efecte benèfic de comptar amb altres fonts de riquesa, agricultura i indústria. Quaranta anys més tard, Menorca ha sofert la depressió de forma més intensa que les altres illes i l’atur és un problema angoixant al qual no se li veu una sortida immediata.

És cert que des de mitjans anys vuitanta la indústria menorquina ha patit un retrocés, però aquest procés s’ha donat a tot Espanya i altres països de la OCDE, com els Estats Units. La integració a la Unió Europea, primer, i l’entrada dels països asiàtics al mercat mundial, després, han estat difícils de pair per les economies desenvolupades. La internacionalització ha suposat que les empreses occidentals hagin traslladat part de la seva producció als països emergents, amb un cop en la producció industrial indubtable.

Tanmateix, la crisi està creant un interès creixent en la indústria. A tots els països desenvolupats sorgeixen veus que defensen que la nostra prosperitat reposa en l’existència d’un fort teixit industrial. Fa pocs dies Andreu Mas-Colell, conseller d’Economia de la Generalitat i l’economista espanyol de més projecció internacional, expressava aquesta mateixa idea: la indústria és l’autèntic creador de riquesa d’un país i els serveis no fan més que repartir la renda.

Les publicacions econòmiques subratllen els beneficis de la indústria i apunten que és una potent creadora de llocs de treball de qualitat. Aquestes són les feines que cerquen els nostres treballadors, que per açò s’han format amb estudis tècnics especialitzats i llargues i costoses carreres universitàries. Així Miquel Puig defensa la via intensiva industrial, que a través de l’increment de productivitat, permet que augmenti la renda per càpita i es redueixi l’atur i la contraposa a la via extensiva turística que, pel contrari condueix a l’estancament de l’atur, malgrat l’augment de l’ocupació, ja que els nous llocs de treball són ocupats pels immigrants.

A Menorca el turisme no va venir per generació espontània. Hi va haver una enèrgica campanya al seu favor, davant la reticència dels menorquins. A partir del 1960, quan el nombre de visitants era ínfim, el Diari Menorca enceta aquesta propaganda amb la publicació d’un especial turístic de 116 pàgines i tot l’any veu un bombardeig de notícies que de fet no s’ha aturat mai. El 1966 Mascaró Pasarius explicava que “desde hace muchos años Menorca ha tenido dos paladines del turismo”: Joan Victory Manella, des del Foment del Turisme i el Diari Menorca “que en todo momento ha tenido sus páginas abiertas a la cuestión”.

Amb el mateix objecte es van desplaçar a l’illa els Ministres d’Informació i Turisme i d’Obres Públiques. Les inversions de l’Estat, en ports, l’aeroport i carreteres estan encaminades a facilitar l’accés dels visitants. Al turisme se li ha facilitat el seu camí amb la figura dels fixos discontinus i darrerament amb les facilitats per a la reforma dels hotels; fora bo que, per compensar, es concedissin a la indústria condicions favorables per al seu desenvolupament. El Consell Insular és un actiu defensor del turisme, però no ho és gaire en la defensa dels interessos industrials. Les pàgines dels diaris, plenes d’articles sobre el turisme, quasi no comenten les qüestions industrials.

Els empresaris han seguit el camí marcat per l’Administració i els mitjans de comunicació i aquesta via ens ha fet perdre múscul econòmic i està erosionant la nostra identitat col·lectiva. Els menorquins són fills de les activitats agràries, comercials i industrials. Sempre s’ha reconegut que aquesta laboriositat es trasllada al món de la cultura i les arts i també n’és hereva la nostra actitud respectuosa envers el territori. Aquest clima afavoria la indústria, ja que fomentava l’existència de treballadors competents i d’un esperit col·laborador entre els empresaris.

Al llarg de la història la indústria de l’illa s’ha reinventat diverses vegades per superar els seus problemes. És necessari que els menorquins acompanyem als empresaris en aquest procés i aquests han de sortir de les seves empreses i els seus sectors i parlar amb una veu única per expressar les seves necessitat i reivindicacions. Tradicionalment la Cambra de Comerç de Menorca havia exercit aquesta funció, avui una mica esvaïda.

L’Administració insular hauria de donar un suport decidit, que vagi més enllà de les fires, i reclamar una política industrial al Govern Balear i a l’Estat central, com tradicionalment han fet els diputats menorquins a Madrid. Consell Insular i Ajuntaments han de crear les infrastructures necessàries: telecomunicacions, sòl industrial i comunicacions. L’activitat immobiliària, que destrueix territori i provoca doloroses crisis, ha absorbit recursos que estaven millor emprats en el teixit industrial. Posar-hi límits és una ajuda indirecta. Els menorquins hem de recuperar l’orgull de ser grans exportadors de productes de qualitat.

Alfons Méndez Vidal