Al
segle XIX a Ciutadella, com a altres bandes, els senyors de lloc anaven a
passar l’estiu a les seves possessions. A banda, els primers edificis que van ser
utilitzats per estiuejar són les casetes dels hortals; la part de Llevant
s’empraven per aquest objecte les vinyes. A inicis del segle XX als horts dels
voltants del far del port es va desenvolupar un nucli d’estiueig. Ja el 1900 el Vigia de Ciudadela anunciava la venda
d’un hortal situat al camí del far, junt a la platja dels escalons dels frares,
“amb caseta i pou”. El 1904 es va construir l’airosa edificació coneguda com
Bonaire; el 1906 es venia una altra prop del far, també amb casa i cisterna i
el 1910 un hort amb caseta, cisterna i
totes les dependències per al servei domèstic.
La dècada següent l’èmfasi passa dels hortals a les cases.
El 1911 es va aixecar Miramar i el 1914 El Cairo, amb el seu inconfusible aire
oriental. El maig del 1917 es llogava o venia una “casita de recreo” devora del
far “amb espaiosos dormitoris a la planta alta” i el 1924 es venia un hortal
amb casa molt ben situat al costat del far, amb vistes a la mar. Al començament
aquests anuncis eren rars, però la situació va donar un tomb els anys trenta,
quan es troben cada any, la qual cosa suggereix que es va produir una explosió
en el nombre de construccions, potser més accentuada que la que s’experimentà
al port de Maó.
Dóna la impressió que aquests edificis tenien un major volum
i sumptuositat que els de Maó. El 1930 es venia un hort que tenia una caseta
amb dues habitacions, dormitori, menjador i cisterna. Manuel Amat, en un
article publicat el 1934 a la revista El
Mirador indica que “a l’altra banda del port de Ciutadella hi ha una munió
de petites cases blanques que s’escampen discretament sota el far. Són les
cases d’estiueig de les bones famílies de la localitat”. Aquests anys també es
comencen a oferir lloguers de temporada. Entre 1932 i 1934 s’arrendava una
caseta ben moblada pels mesos de juny i juliol. El 1934 es va establir un
servei de transport amb automòbils pels “veraneantes del faro del puerto”.
També aquesta dècada es documenten construccions a
Santandria, que des de feia dècades era un lloc popular, tot i que l’alçada del
1927 els ciutadellencs hi anaven bàsicament el darrer dia de Carnaval. La
situació canvià ràpidament fins al punt que el maig del 1935 es va instal·lar
un quiosc de refrescs pels excursionistes. El 1930 es venia una caseta d’esplai
al camí de Santandria i els mesos de juliol, agost i setembre del 1935 es
llogava una finca “entre la renombrada playa de Santa Andria y Son Carrió en
Cala Blanca, lujosamente amueblada”. La renda era de 200 ptes. mensuals.
El 1935 El Iris comentava el progrés que havia experimentat la població els
darrers vint anys i explicava: “De cara a la mar es veu un poblet blanc i
rialler que ha sorgit com per encant als voltants del far. Mirant cap al
Degollador hi ha una altra multitud de casetes d'esbarjo, entre Sa Caleta d’en
Gorrias i Santandria, convertint aquells terrenys en una barriada de
Ciutadella. Tots aquests edificis són de construcció moderna; són propietat de
famílies de classe mitjana, fabricants i alguns obrers. El mateix passeig de
Sant Nicolau es troba molt millorat amb la construcció de torres elegantíssimes
i xalets preciosos.”
Fora de l’entorn de les poblacions, el
primer lloc d’estiueig de Menorca fou la cala d’Alcalfar, que era un dels
primers indrets del litoral on es van fer vegues i excursions, ja que el senyor
no hi posava entrebancs. La darrera dècada del segle XIX hi anaven el casino
Consey, el Centre Ciclista Maonès i els alumnes de l’Institut de Maó i els anys
següents l’Ateneu de Maó, l’Ateneu Popular, la Unió Republicana i el col·legi
Sant Tomàs d’Aquino. Devers 1890 uns mestres de casa van condicionar una cova
per estar-hi. Segons Antoni Seguí, el 1896 un grup de santlluïsers van
construir la caseta “Diana”. El 1912 era un lloc popular on la gent anava amb
freqüència; el propietari cobrava un ral als carruatges per passar pel camí,
que destinava al seu manteniment.
A partir del 1914 es van començar a
llogar cases, especialment l’anomenada “La Salut”, que tenia preus diferents per
l’hivern i l’estiu i s’arrendava per dies, setmanes o mesos, amb dos llits de
matrimoni, mobiliari i estris de cuina. L’estiu del 1917 El Heraldo de Menorca informava que moltíssimes famílies de Maó
s’havien traslladat a cala Alcalfar per passar una o dues setmanes. El mes
d’octubre es van produir robatoris en tres casetes. L’interès per aquest
paratge era tan gran que el 1919 una comissió de veïns de Maó va signar un
acord amb el propietari, qui cedia el terreny del camí i contribuïa a la seva
millora; a canvi la comissió gestionava el cobrament del dret d’accés; els que
pagaven una quota podien construir-se una caseta i tenien el trànsit lliure.
L’any 1921 ja hi havia quinze edificis
i dos en construcció; a més hi havia vuit casetes de barca a la vorera de la
mar. No era l’únic punt de la costa amb construccions, ja que també n’hi havia
a les cales de Torret, Biniancolla, Binisafuller i na Macaret, però en nombre
inferior. Aquell any es van començar a organitzar festes per Sant Sebastià, a
finals de juliol, amb regates al rem i la vela, competicions de natació, capellet,
balls a l’aire lliure, foganyes i focs artificials. A la botiga que hi havia a
la caseta Diana se servien menjars i begudes. S’hi arreplegava tal gernació que
el periodista comentava que allò semblava la platja del Sardinero de Santander.
Una de les famílies que passaven l’estiu
a cala Alcalfar eren els Comas. El pare, Gabriel, fou mestre de l’Escola Lliure
d’Alaior i continuà anant-hi quan se n’anà de l’illa. El 1928 signa un article
aparegut a La Voz de Menorca on
explica que hi ha 28 cases, totes amb el seu nom: La Libertad, La Tranquilidad,
Villa Rosa, Moulin-Rouge,.. i una botiga on els estiuejants poden comprar les
provisions. Alguns d’obrers hi van el dissabte i tornen diumenge; a la caseta
tenen tots els estris per cuinar i dormir. Pesquen, compren fruites i verdures
a un hort, neden al caló Roig i netegen i arrangen la caseta. S’acomiada
afegint que li serà difícil oblidar els dies passats allà aquell estiu. De fet,
la família arribà a comprar un xalet, on hi anà molt d’anys. L’empremta obrera
de la cala es nota en el fet que els anys trenta la Joventut Republicana feia
una excursió estival quasi cada any. No eren ni molts menys els únics: la Tropa
de España (el precedent dels escoltes) també hi anava sovint.
Es
tractava d’un dels punts turístics més destacats de l’illa. El 1934 la revista La Nación va publicar l’article,
“Menorca, isla rosada” en la secció de turisme, il·lustrat amb una vista de la
cala. L’Estat va promoure la construcció d’una carretera asfaltada des de Sant
Lluís. L’Ajuntament de Maó aprovà el projecte el 1931, tot i que les obres no
van començar fins el 1934 i finalitzaren al mes de març del 1936. Aquesta obra
s’avançà a la carretera de Maó a Sant Lluís, que no fou aprovada fins l’any
1935. Segons Adolf Sintes el projecte fou una realitat perquè la cala era el
punt de subministrament del far de l’illa de l’Aire, tot i que també hi devia
influir el fet de comptar amb un nucli de població. L’obertura d’aquesta via al
trànsit rodat va fer augmentar extraordinàriament l’assistència. El 20 de maig
s’obrí el “merendero Los Caracoles” i el dia 30, Cinquagesma, la línia
d’autobusos de Maó a Sant Lluís es va allargar fins a cala Alcalfar, amb sis
viatges diaris.
Uns dies més tard La Voz de Menorca
es feia ressò del boom que vivia la cala, on hi havia cinquanta-cinc casetes en
obres. Els constructors Rafael Roselló (qui també era el propietari de
l’establiment de venda de vehicles de Maó) i Antoni Pons de Sant Lluís, tenien
col·locats setze homes en la construcció d’aquestes edificacions. Els caps de
setmana i dies festius el lloc s’omplia de visitants; una comitiva d’Alaior va
dur dos-centes persones. Just passada la guerra civil seria dels pocs punts de
l’illa on l’estiu hi havia una afluència important d’estiuejants de fora de
l’illa i allà obrí les seves portes el Restaurant Xuroy el 1947, que l’any
següent ja tenia habitacions.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada