La il·lusió és el darrer que es perd.
La proximitat de les eleccions estimula els nostres polítics perquè avancin el
seu programa. Avui un partit, demà l’altre van apuntant les seves ofertes. La
situació de crisi que vivim motiva que bona part d’aquestes tenguin un gran
contingut econòmic per donar resposta a les aspiracions dels ciutadans.
Les darreres setmanes hem sentit
propostes de crear salaris socials, escurçar la jornada laboral, reduir l’edat
de jubilació, crear una banca pública per facilitar el crèdit a les empreses,
disminuir els impostos, combatre el frau fiscal i fins i tot esmenar la darrera
reforma de la Constitució perquè les despeses de l’Estat de Benestar, Sanitat,
Educació i Pensions, siguin tan prioritàries com les financeres.
En la hemeroteca ha quedat la demanda
que va presentar Lluís Llach contra el govern socialista per incompliment de
promeses electorals, que el jutge va arxivar. Fa uns anys es va posar de moda
que els candidats anessin al notari perquè estengués acta dels compromisos
electorals. La seva manca de credibilitat ha fet que aquesta pràctica hagi
caigut en l’oblit.
No s’ha de forçar gaire la memòria per
recuperar les ofertes electorals dels dos darrers governs. Zapatero va defensar
un conjunt d’ajuts socials, que van durar un parell d’anys, fins que la fallida
del pressupost públic que encara dura les va fer insostenibles. Rajoy es va
comprometre a davallar els impostos, i els va pujar quan va guanyar les
eleccions. La realitat no es deixa intimidar pels vots d’alegria i prosperitat
dels nostres governants.
I tanmateix, els candidats segueixen
donant la seva paraula que repartiran un raig de riquesa entre els ciutadans i
molta gent s’ho creu. No hi ha res més dolç que un bon somni dins del llit
calent i no deixam de somiar, maldament sabem que cada dia ens despertarem i
l’habitació estarà freda quan traguem un peu del llençol.
En la situació econòmica actual les
propostes de molts partits no són realistes. En aquest moment hi ha greus
dificultats per mantenir els serveis existents, sanitat, educació, dependència,
i per tant serà impossible crear-ne de nous. A la majoria dels països europeus
no existeix aquest cercle viciós de promeses irreals i frustració en què ens
hem instal·lat a Espanya. Els ciutadans avaluen amb més realisme els
compromisos electorals i els partits polítics no ofereixen el que no poden
complir. Fa poc el Govern francès ha realitzat una important retallada del
pressupost, però incrementa la despesa en educació i en recerca (I+D). No tot
és possible, però sempre es pot triar.
Quan un estudiant comença la carrera
d’Econòmiques, la primera lliçó sol ser que l’objectiu de l’economia és
estudiar la manera com els individus satisfan les seves necessitats, que són
il·limitades, amb uns recursos escassos. Entendre plenament aquesta definició
és una tasca que dura anys, tota la llicenciatura. L’escassetat ens enfronta
amb el fet indefugible que no podem aconseguir tot el que volem, perquè sempre
acabam topant amb el pressupost.
En la vida particular ràpidament ens
adonam d’aquesta realitat i aprenem a administrar el nostre sou. D’una manera
més o menys conscient establim preferències i, sinó la vida s’encarrega de
marcar-nos-les. Si ens endeutam per comprar una casa o un cotxe, després hem de
passar uns anys gastant menys del que guanyam per tornar el crèdit amb els seus
interessos.
En canvi, quan es tracta de les
finances de l’Estat, és molt fàcil pensar que allò funciona d’una altra manera.
Reclamam una ampliació constant dels nostres drets amb la idea que
l’Administració pot aconseguir més doblers, perquè qualcú ho acabarà
pagant. Però a qualcú fa temps que el cerquen i encara no l’han trobat.
La il·lusió fiscal, el fet de pensar que el Govern pot prestar nous serveis,
donar més ajudes o baixar els tributs, sense reflexionar com aconseguir els
fons per finançar aquestes despeses, és un mal molt estès.
El relat circular és una figura literària en la qual
l’autor planteja la curiosa paradoxa que el final del relat coincideix amb el
principi.
Així és com cada quatre anys encetam
aquest excitant somni col·lectiu: rebem amb esperança les promeses d’un món més
just, més pròsper, amb menys atur, més serveis socials i menys càrregues
fiscals. Les votacions enlairen els polítics que han fet l’aposta més valenta i
arrosseguen els que la crisi ha forçat a retallar els serveis públics.
Passen els mesos i els compromisos
s’incompleixen. Els polítics es disculpen afirmant que l’herència rebuda és
molt pitjor que el que s’havia fet públic, hi ha deutes amagats o la situació
econòmica ha empitjorat d’una manera
imprevista. Els votants no s’ho creuen i es desencanten. La frustració i
la indignació arrelen a la societat i s’enforteix la desconfiança envers els
governants, ja que tots són iguals, cap compleix el que promet.
Bé, no us preocupeu, només cal esperar
una mica; arribaran noves eleccions; vindran nous candidats i nous partits i
renovaran les nostres esperances amb noves propostes. Escombrarem els
dinosauris, la “casta”, les relíquies del passat, perquè el somni torni a
començar una altra vegada.
El desengany només finalitzarà quan els
ciutadans haguem après a avaluar amb realisme els compromisos electorals,
tenint en compte experiències passades a Espanya i l’estranger, i deixem de
banda els venedors de fum que cada quatre anys ens ofereixen un món meravellós,
perquè com majors són les promeses, més gran és l’engany. Aquest és el meu
somni i ja se sap que la il·lusió és el darrer que es perd.
Alfons Méndez Vidal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada