La vinya a la Menorca del segle XVIII. La consolidació de la vinya de Maó (1773-1818).

En els cinquanta anys que van del 1723 fins al 1773 l’extensió de vinya de Maó es va més que doblar, fins a ocupar 373 ha, un augment del 130%, el que suposa que cada any es plantaven de mitjana 4,2 ha amb ceps. Tanmateix, la dimensió mitjana de les parcel·les es va reduir considerablement (38%), el que vol dir que les noves vinyes eren de cada cop més petites. Es tractava d’un conreu dinàmic, perquè el 19,3% de les vinyes declarades eren noves i només el 9,3% eren velles.

La vinya de Maó el 1773 (hectàrees)
Ubicació	Núm.	Extensió	Ext. Mitjana
Llocs de Tramuntana	11	5,93	0,54
Dragonera	2	0,29	0,15
Mercadalet i Alfavara	52	23,89	0,46
Vinyet de Gràcia	85	40,70	0,48
Bentalfa i Trepucó	66	30,30	0,46
Llucmaçanes	138	63,39	0,46
Malbúger	53	29,51	0,56
Alqueria Cremada	151	82,83	0,55
Cornia	7	5,10	0,73
Tornaltí i Torelló	28	14,23	0,51
Llocs de Llevant	19	10,46	0,55
Mussuptà	17	9,32	0,55
Llocs de Migjorn	31	14,55	0,47
Suma	660	330,51	0,50
Sense determinar	107	42,68	0,40
Total	767	373,18	0,49

Si estudiam el repartiment de les vinyes dins del terme de Maó, s’observa que el conreu s’havia estès considerablement. En la taula s’aprecia com hi ha molts més paratges amb vinya que el 1723. Pel que fa als punts amb més vinya, Alqueria Cremada seguia sent el que concentrava més vinya (25,1%), seguit de Llucmaçanes (19,2%), però el vinyet de Gràcia ara era el tercer (12,3%) i havia superat a Malbúger, on la vinya quasi no havia progressat. L’avenç també havia estat molt important a la zona de Bintalfa i Trepucó que s’havia posat a l’alçada de Malbúger amb el 9,2%. A aquests hauríem d’afegir els terrenys que actualment ocupen les primeres fases del Polígon Industrial (Mercadalet, Alfavara, quatre boques, camí de ses rodees i creu den Vetxo), amb el 7,2%. En total, aquestes sis àrees ocupaven 271 ha, el que suposa el 82% del total. És possible que la majoria de les vinyes de les que desconeixem la seva ubicació estiguessin molt prop del poble de Maó i a la mateixa població, on les vinyes eren molt petites. Les vinyes més grans es continuaven situant a Alqueria Cremada, Malbúger i Cornia, així com als llocs.

Vist en perspectiva, la vinya ocupava una petita part del terme i formava un ampli cercle al voltant de la població de Maó, que començava al final del carrer de ses vinyes, al principi de l’actual polígon industrial, anava cap a Llucmaçanes, passant per Alqueria Cremada, després girava cap a Trepucó i tancava el cercle per l’ermita de Gràcia. Tanmateix, fora d’aquí es trobaven ceps arreu, tant als llocs de Tramuntana com a Addaia, sa Boval o es Putarró; els llocs de Llevant (Talatí, Biniai, Binifaell, So na Rosa, Algendar) i els de Migjorn (Binicalaf, Binidalí, Binixiquet, Cugollonet, Forma i Formet).

Aquestes vinyes eren propietat de 556 viticultors, que tenien una mitjana de 0,67 ha; de fet, el 71% dels propietaris tenien entre 0,25 ha i 1 ha. Els 47 viticultors que tenien propietats de més d’una hectàrea i mitja suposaven el 26% del total de l’extensió de vinya. El major propietari era Bartomeu Ramis, qui tenia 5,25 ha a Addaia, Alqueria Cremada i camí de ses rodees; els següents propietaris quedaven a considerable distància: Domingo Vidal, amb 3,25 ha a Binixiquet i Alqueria Cremada, Ramon Ballester, amb 3,14 ha, Antoni Andreu, amb 2,86, Guillem Gahona Llodrà, amb 2,83 ha i Rafel Montañés, amb 2,61 ha.

Els viticultors en ocasions tenien les seves vinyes a considerable distància del seu lloc de residència. Per començar, no tots eren maonesos, sinó que hi havia habitants del terme de Sant Lluís (28), es Castell (10), Alaior (19) o fins i tot es Mercadal (3). En ocasions es tracta de gent que vivia a llocs que són a poca distància de Maó, però també hi ha vilatans o residents a possessions més allunyades, la qual cosa fa pensar que molts cops les vinyes es devien llogar o conrear amb vinyòvols contractats. Tanmateix, dins del terme de Maó, la distància entre el lloc de residència i la vinya en molts casos era considerable. A més, era freqüent que un propietari tingués vinyes situades a dos indrets diferents. Tot açò indica que també devia haver casos de vinyes no conreades pel propietari (com devia de ser el cas dels grans propietaris) i que, en altres ocasions, les distàncies que havien de recórrer els viticultors eren considerables.

El darrer punt de referència d’aquesta època ens el proporciona una font diferent: l’Estadística de Casanello que, si bé possiblement també es devia fer amb les declaracions dels propietaris, proporciona una informació molt més completa que inclou l’extensió en quarteres, a més del nombre de ceps i el valor fiscal.

La vinya de Maó el 1818 (hectàrees)
Ubicació	Núm.	Extensió	Ext. Mitjana
Llocs de Tramuntana	11	6,33	0,58
Dragonera	4	1,79	0,45
Mercadalet i Alfavara	63	32,97	0,52
Vinyet de Gràcia	54	22,79	0,42
Bentalfa i Trepucó	57	31,73	0,56
Llucmaçanes	99	47,45	0,48
Malbúger	53	27,19	0,51
Alqueria Cremada	165	81,53	0,49
Cornia	6	2,86	0,48
Tornaltí i Torelló	35	18,30	0,52
Llocs de Llevant	25	16,32	0,65
Mussuptà	23	15,32	0,67
Llocs de Migjorn	44	18,05	0,41
Suma	639	322,63	0,50
Sense determinar	12	8,05	0,67
Total	651	330,67	0,51

Segons aquestes dades, la vinya de Maó va patir un retrocés del 9,5% durant aquests anys. L’extensió mitjana de les parcel·les va augmentar lleugerament (3,3%), el que implica una racionalització del conreu. Les vinyes més grans se situaven clarament en alguns llocs de Llevant i de Tramuntana, així com a Mussuptà. En canvi, s’havia reduït notablement les  dimensions de les vinyes d’Alqueria Cremada i Malbúger.

En tot cas, es van produir alguns canvis en la distribució territorial de les vinyes. El primer lloc el seguia ocupant Alqueria Cremada (25,3%), amb una superfície pràcticament igual que el 1773. Llucmaçanes continuava en segon lloc, malgrat havia patit un retrocés del 22%. A continuació es situaven les vinyes del Mercadalet, Alfavara, quatre boques i altres zones situades pels voltants (10%), que havien augmentat molt l’extensió plantada de vinya, així com Bintalfa i Trepucó, on els ceps també havia crescut però no tant. Al vinyet de Gràcia, en canvi, la vinya havia disminuït considerablement i només suposava el 7,4% del total. En conjunt, aquestes cinc zones suposaven el 67% de la superfície vitícola del terme. Per tant, és clar que aquest conreu va continuar el procés de diseminanció que havíem vist el 1773, distribuint-se de cada de forma cada cop menys concentrada en el territori.

Amb la informació que disposam es pot acceptar que entre el 1760 i el 1860 la vinya de Maó no va patir excessives variacions i es va moure al voltant de les 350 hectàrees. La zona vitícola per excel·lència sempre va estar entre Alqueria Cremada i Llucmaçanes, on hi havia la meitat de la vinya del terme. El punt màxim es devia assolir entre el 1760 i el 1790, amb unes 370 ha plantades que proporcionaven, junt amb les de Sant Lluís, una collita d’aproximadament 1.150.000 litres de vi. Aquest fou el segle d’or de la viticultura maonesa i clarament va tenir el seu origen en la demanda de les tropes angleses establertes amb motiu del domini britànic de l’illa. Progressivament hi va prendre el relleu la creixent població maonesa de finals del segle XVIII i principis del XIX, la qual van anar incorporant aquest licor a la seva dieta. La llarga crisi econòmica que va patir Menorca entre el 1820 i el 1850, i que copejà de forma especial el terme de Maó, va afeblir aquest conreu, que va entrar en una decidida decadència arran de la reorientació econòmica que es va encetar a l’illa la dècada del 1850.

Alfons Méndez Vidal