El gin de Menorca, de la llegenda a la història. Els gins de Can Fornero

Una família amb un llinatge molt corrent, Pons, coneguts com “Fornero”,  ocupa un espai important en la destil·lació i venda de licors a Maó, on pel que sembla, comptaven amb diversos alambins. El 1876, J. Pons germans (Fornero) anunciava la venda de ginebra legítima d’Holanda arribada amb el vapor a un magatzem al Moll de Llevant. El 1880 oferien vins i licors importats: rosolis, menta, aniset de Madrid, vins de Xerès, mistela i garnatxa. 

Paral·lelament, Jaume Pons Borràs el 1876 oferia vins i licors en un local de la Costa de l’Abundància: vins de Binissalem, aiguardents doble anís, esperit de vi superior, conyac, ginebra d’Holanda, absenta de Pernod i rosolis fins. El 1882 venia vi de Binissalem, però poc després liquidava el negoci, que, a més dels licors, incloïa un alambí. Com que a partir d’aquest moment en el mateix emplaçament s’anuncia el seu germà Rafael (que és qui esmenta l’Arxiduc), hem de concloure que aquest es va fer càrrec de les instal·lacions. Rafael devia de ser un comerciant important, ja que despatxava embarcacions a la vela (tant en nom propi com a nom de germans Pons (a) Fornero). Quan el seu germà Jaume va morir, el 1896, els velers Sant Jaume i Sant Rafael van posar les banderes a mitja asta. També arrendava la recaptació de l’impost de consums, per xifres tan elevades com 210.000 ptes.

El 1889 Rafael Pons es va traslladar al Moll de Llevant, al local on el 1876 tenien el seu magatzem els germans Fornero. Hi anunciava la fàbrica de licors del seu nom amb un llistat de begudes renovat, ja que si bé començava amb conyac, ginebra d’Holanda i rom, continuava amb (aiguardent de) Santa Maria, aiguardent, canya, aniset, palo, així com absenta i ginebra de Maó. Cal fer notar que es tracta de la primera vegada que s’ofereix el gin del país. No seria la darrera, perquè el 1891 publicà un anunci similar de la seva fàbrica d’aiguardents i licors, la qual cosa ens hauria de recordar que l’aiguardent encara tenia un consum important. Aquí apareix una nova beguda: l’esperit de vi. Aquests anuncis es van perllongar fins l’any 1895.

El Bien Público, setembre del 1889

És possible que Rafael Pons volgués contrarestar la publicitat que des del 1885 feia Beltran del seu estomacal. El 1892 Beltrán respondria anunciant el seu gin i dos anys més tard un nou fabricant, Josep Pons Sintes, introduiria simultàniament el seu estomacal, un anís i gin. De manera que al mateix temps que veiem sortir a la llum la fabricació de begudes tradicionals del país, comprovam que a finals del segle XIX ni el gin era l’única especialitat local ni potser la més consumida.

Seguint amb a la família Fornero, el 1890 se subhastaren els efectes del magatzem de Francesc Pons Fàbregues, al carrer  prolongació de Sant Josep de Maó, que incloïen, un alambí i “pipería y efectos de licorista”. Aquest fabricant també és citat per l’Arxiduc. L’any següent Llorenç Pons i Sintes repetia la subhasta i en donava informació. Per tant, s’estaven liquidant dues fàbriques de licors de forma paral·lela, aquesta i la de Ponsetí que hem vist abans.

Josep Pons Sintes, probablement germà de Llorenç, devia d’adquirir aquest darrer establiment. En tot cas, el 1893 obre La Confianza. Nuevo almacén fábrica de aguardientes, anisados y licores al Moll de Llevant, 16, amb la indicació que elaborava tota casta d’anisats i licors superiors procedents d’esperit de raïm rectificat. L’any següent anunciava els licors a la venda encapçalats pels aiguardents (de Santa Maria, doble anís i senzill), seguits per quatre licors “del país”: ginebra, aniset, palo i absenta; també ven canya blanca i vermella, conyac, ginebra d’Holanda i rom.

Es dóna la circumstància que l’any 1894 van coincidir en la mateixa pàgina de la premsa els anuncis de Josep Pons i Rafael Pons, el darrer com “Antigua y acreditada fàbrica” i el primer com “moderna y acreditada fàbrica”. És clar que s’estava establint una forta competència entre els dos membres de la família, ja que la relació dels licors venuts és idèntica, així com els preus, que depenien de si la compra es feia a Maó, es Castell o altres poblacions de l’illa. 

El 1902 Josep Pons reformula la seva publicitat per oferir en grans lletres Gran Estomacal Furneru. En la part baixa de l’anunci s’assenyalaven dues altres especialitats la casa: Anís imperial Regente i Ginebra Furneru. La fàbrica s’havia traslladat a la carretera nova (actual carretera Maó-Ciutadella). En l’anunci del 1912 s’explicava que l’estomacal havia estat premiat amb una Medalla d’Or en l’Exposició de Buenos Aires del 1911. Llavors la destil·leria s’havia traslladat a la rampa de l’Abundància. Com es pot comprovar Pons seguia el camí obert per Beltrán amb el seu estomacal.

A la taula 4 hem recollit tots els fabricants de licors documentats a Maó en aquest període, incloent dos casos en què el local de destil·lació es va traslladar.

Taula 6. Fàbriques d'aiguardents i licors de Maó (1859-1912)
Fàbriques de licors	Adreça	Anys	Ginebra
Ramon Vives	camí des Castell, 109	1859-1870
Joan Vives	Portal de Mar, 20	1872-1881
Josep Ponsetí (1)	camí des Castell 72	1876-1892
Francesc Pons Fàbregas (1)	carrer Sant Josep	-1890
Manuel Beltran Pujol. La Vid (1)	Portal de Mar, 20	1882-1887
Manuel Beltran Pujol (2)	Moll de Ponent	1887-1911	1892
Jaume Pons Borrás	Costa de l'Abundància	1876-1882
Rafael Pons Borrás (1)	Costa de l'Abundància	1882-1895	1889-1895
Rafael Pons Borrás	Moll de Llevant, 8	1889-1895
Josep Pons Sintes. La Confianza (2)	Moll de Llevant, 16	1893-1912	1894-1902
Pedro Pons Escudero (2)	Moll de Llevant, 8	1911-1912
Viuda e hijos de J. Hernández (2)	Carrer s'Arraval, 156-A	1911
(1) Arxiduc Lluís Salvador (1890). (2) Guia de Menorca (1911)

D’aquesta manera es constata la freqüència de la successió familiar. Tot i que les destil·leries de les famílies Beltrán i Pons (Fornero), eren les més importants, de fet funcionaven quatre alhora. Segons Hernández Sanz (1908) el principal era Beltrán. A la guia turística de Menorca del 1911, Beltrán i Pons són els únics que insereixen publicitat (de forma significativa tot dos anunciant els seus anissos estomacals), però en l’apartat d’indústria, s’indica l’existència de quatre fàbriques de licors, afegint-hi altres dos, un d’ells, a l’antic local de Rafael Pons.

D’altra banda, a Maó existien diversos comerços que anunciaven la venda de begudes alcohòliques. Normalment se situaven al centre de la població i la publicitat es concentrava en èpoques festives, sobretot a final d’any. Els productes oferts eren d’importació: aiguardents, normalment de Mallorca, licors com ara rom, absenta i rosolis, xampany, xerès i altres vins generosos, i vins francesos i espanyols. Com a excepció, el 1897, una adrogueria del carrer de la Infanta de Maó, dins del seu assortit oferia articles de consum general, vins del país i estrangers i diversos espirituosos, entre els quals n’hi havia de forans com vermut de Torí, aiguardent de Santa maria, canya de Matanzas, rom i conyac, i tres del país: aiguardent sec, ginebra seca i palo, per aquest ordre. Aquest anunci referma la manca de preponderància del gin sobre altres licors a finals de segle.

És interessant observar com la ginebra forastera sempre és holandesa, la qual en ocasions es destaca amb el qualificatiu de “legítima”. Un venedor proporciona una marca: ginebra La Campana (Kell y Cª), i afegeix que també en disposa de “clase corriente”. Aquest fet és coherent amb una troballa recent, amb motiu del dragatge del port de Maó, que va rescatar diversos contenidors ceràmics de la factoria Blankenheym & Nolet, de la ciutat de Schiedamm, un dels centres productors més importants d’Holanda, que va funcionar entre el 1853 i el 1891. Aquest recipient és excepcional també perquè és molt semblant a l’emprat en terrissa i vidre per gin Xoriguer, la marca més venuda a l’actualitat.

L’escriptor Angel Ruiz i Pablo a la narració “Los Porches”, del 1888, descriu la taverna des Castell d’aquest nom, on indica que “Por supuesto, que no figuran en la estantería ni el Oporto, ni el Jerez, ni el Champagne, ni el Montilla, sino algunos nada finos licores del país, venenos lentos conocidos con los nombres de aguardientes, caña, gin y anisete”. El mateix autor va incloure el mot “gin” dins dels anglicismes de l’illa, en la seva comunicació al Congrés de la Llengua Catalana del 1906. En la narració ”Quan se perd s’eima”, publicada el 1923, però ambientada al segle XIX introdueix un personatge “devot d’es vi, es gin, s’aigordent i tota casta de líquid amb tal que no fos aigo”. Aquestes descripcions ens situen en l’etapa en què el gin era una beguda alcohòlica més.