Crisis, serveis públics i autonomies: On són els doblers ?

L’any passat l’Ajuntament des Mercadal aprovava els tràmits necessaris per al condicionament d’un accés per a vianants des del camí d’en Kane al puig del Toro. Aquesta actuació, que té un pressupost de 200.000 euros, serà costejada completament pel Ministeri de Medi Ambient. Els regidors van aprovar l’acord per unanimitat, maldament estiguessin d’acord que hi havia altres obres més prioritàries per al municipi i que només es feia perquè l’Estat Central disposava de recursos per tirar-la endavant.

És ben sabut que, des del 2009, Espanya pateix un greu dèficit públic. La disminució dels ingressos tributaris ha obligat a reduir despeses en àrees tan sensibles com la sanitat, el benestar social i l’educació i en conceptes no menys rellevants com la recerca i la cultura. Al mateix temps, les inversions públiques també han minvat.

Tanmateix, la distribució d’aquestes retallades ha estat desigual. Fa uns dies el president Rajoy inaugurava el tram Valladolid-Palència-Lleó de l’AVE. Com es veu, l’Estat, a pesar de tot, ha mantingut una important capacitat inversora. Aquesta disponibilitat és la que fa possible que engegui obres tan singulars com el viarany d’accés al Toro i que, podem estar segurs, tenen el seu paral·lel a tota la geografia espanyola. En canvi, la resta d’administracions, autonòmica i local, s’han hagut d’ajustar fortament.

El procés de descentralització a les comunitats autònomes els ha concedit la gestió serveis molt importants, però sense que els ingressos que se’ls ha concedit siguin suficients; els ajuntaments tampoc han rebut més mitjans per realitzar les funcions que cada dia veiem als nostres pobles i ciutats.

L’Estat s’ha reservat un considerable volum de doblers que li permet actuar on vol. D’aquest manera signa convenis amb tot tipus d’organismes del país: el Liceu de Barcelona, el Teatre Reial de Madrid, una depuradora o la darrera carretera de poble, tot i que la competència d’uns i altres és de la comunitat autònoma o l’Ajuntament. A desgrat del mite que l’Estat de les autonomies ha suposat una pèrdua de poder del Govern Central, aquest l’ha conservat gràcies a la possibilitat de destinar fons a un lloc o altre, i dirigir així les inversions i les polítiques locals segons la seva voluntat política.

És per aquest motiu que els Pressupostos Generals de l’Estat són una peça cobejada i hi ha estires i arronses per veure quines regions cada any són agraciades pel repartiment de les partides dels ministeris. Açò també explica una part important dels desequilibris de les balances fiscals. La diferència entre el que un territori paga i el que rep no ve tant de les desigualtats en el finançament de les comunitats autònomes, sinó del que l’Estat Central gasta en un lloc i no en l’altre. Finalment ha tingut l’efecte que els serveis a les persones han patit una forta erosió amb la crisi, mentre que inversions prescindibles s’han seguit executant.

Fa temps que es xerra de reformar la Constitució per corregir les disfuncions de l’organització territorial de l’Estat. Tanmateix, l’atribució dels recursos al centre i la perifèria no ve de la Carta Magna, sinó de simples lleis. La modificació del finançament autonòmic i local només requereix un acord polític convencional, sense haver d’emprendre difícils pactes constitucionals, que necessiten un temps considerable per cristal·litzar.

Tots ens adonam que l’administració a Espanya no sempre funciona. Pagam molts d’impostos, però els serveis públics han empitjorat notablement i les administracions no fan la feina que els correspon. Alguns problemes es podrien resoldre simplement amb una distribució dels fons públics coherent amb les funcions de cadascú. L’Estat Central ha jugat amb avantatge i n’ha acaparat massa per a les tasques que té encomanades.

D’altra banda, és cert que l’ús que fan les comunitats autònomes dels pocs doblers que se’ls ha assignat és estrany. Així veiem que per un costat, hi ha discussions sobre els salaris del seu personal, ja siguin metges o professors i per l’altre es gasta en elements que abans no existien, ja siguin televisions autonòmiques, universitats de medicina o oficines a l’estranger, i després es queixen que no tenen suficient ni per pagar medicines!

Sembla absurd concedir a cada administració llibertat per fixar els sous dels seus treballadors, perquè implica que un mosso d’esquadra guanyi més que un guàrdia civil o un policia local més que un policia nacional. L’homogeneització de les retribucions del personal de l’administració és, per un costat, una exigència d’equitat en el treball i, per l’altra, una manera d’estandarditzar la despesa pública: així s’evita que una autonomia gasti més que una altra només perquè paga més els seus funcionaris.

També hauria d’estar clar quina despesa impliquen les atribucions transferides. Açò vol definir quines són les prestacions mínimes que s’han d’oferir a tot el país, la qual cosa és imprescindible per motius de justícia, ja que són els drets dels ciutadans i, al mateix temps, per quantificar la despesa bàsica de les comunitats autònomes. Així es podria saber si una regió està en dèficit perquè li costa més donar els serveis (les necessitats són variables, perquè depenen de factors com l’envelliment de la població o el nivell d’ingressos) o perquè fa altres coses.

Si ens concentram només en la reforma de la Constitució, tal vegada, com deia Lampedusa, al final ho canviam tot per deixar-ho tot igual. En la darrera reforma de l’Administració Local el Govern va esgrimir l’argument que només una administració ha d’executar una competència, quan ell és el primer que incompleix aquest principi. Una divisió racional dels diners entre administracions i l’establiment d’un marc unificat d’accions i costos té més importància pràctica que l’esmena d’uns quants articles de la Llei de lleis.