Menorca en els llibres de viatges. Relats pòstums: El cardenal de Retz, Moratín i Bridgeman

El port de Maó, per la seva situació, ha estat lloc de refugi d’escriptors que viatjaven entre França, Itàlia i Espanya. Els tres que comentam van recalar a l’illa empesos pel mal temps. També tenen en comú que les obres on s’esmenta el seu pas per Menorca van ser publicades després de la seva mort.

Jean-François de Gondi nasqué el 1613 en el si d’una família noble. Va participar en la rebel·lió de la Fronda. Malgrat ser nomenat cardenal, fou empresonat. El 1654 fuig de França on només pot tornar quan la revolta i els seus protagonistes han desaparegut. És conegut per les seves memòries, redactades entre el 1675 i 1677 per justificar la seva implicació en la insurrecció. Van ser publicades el 1717 després de la seva mort, esdevinguda el 1679, i són una obra molt celebrada al seu país.

Retz va passar per Menorca l’octubre del 1654, durant la seva evasió, procedent de Vinaròs i Palma de Mallorca. Va entrar al port de Maó enmig d’una tempesta que li obligà a sojornar-hi quatre dies. En la seva opinió, es tracta del port més polit de la Mediterrània. La seva entrada és bastant estreta, fins al punt que no creu que puguin passar dues galeres remant a la vegada. La rada s’estén i forma un llac allargat que fa més de mig quilòmetre d’ample i tres i mig de llarg (va fer curt, ja que realment són sis).

Una gran muntanya, que l’envolta per tots els costats, forma un teatre que, per la multitud de grans arbres de què està cobert i els corrents d’aigua que hi vessen amb una abundància prodigiosa, crea mil escenes que, sense exagerar, són més sorprenents que les de l’òpera. Aquesta descripció fou criticada un segle més tard per Armstrong, per poc ajustada a la realitat. Tanmateix, no es pot negar la sensació que dóna el port d’estar rodejat d’elevacions per totes bandes, ni que siguin desiguals. A més, és probable que durant el temps transcorregut les voreres del port fossin desforestades i que les aigües que esmenta fossin torrents i fonts que abocaven després de les pluges de tardor.

Les muntanyes i els arbres protegeixen el port de tots els vents i durant els més grans temporals la seva superfície està tan en calma con un mirall. La rada té la mateixa fondària pertot i els vaixells poden fondejar a quatre pams de terra. Per súmmum de tota perfecció, aquest territori proveeix tota la carn i els queviures necessaris per a la navegació, mentre que el de Mallorca, que l’autor havia tocat uns dies abans, no disposava de granades, taronges ni llimones.

La caça dels voltants era molt rica i variada i així mateix hi havia pesca a betzef. Retz va assistir a l’extracció de dàtils, una pràctica que pensa que és exclusiva del port de Maó, però que realment es dóna en altres indrets de la Mediterrània. Cents galiots turcs van agafar una corda ben gruixada; quatre es ficaren a la mar i la van fermar en una gran roca. Els homes estiraren a força de braços i la van pujar al vaixell després de fer uns esforços terribles. També van passar molta pena per rompre la pedra a cops de martell. Dins es trobaven vuit cloïsses, més petites que les ostres, però que sense comparació eren més gustoses. Les van cuinar amb el seu suc i els van proporcionar un menjar deliciós.

El cardenal va trobar que el teatre de Maó era l’escena d’òpera de províncies més agradable que es pugui trobar aumon. Les representacions eren realment magnífiques i sumptuoses.

Leandro Fernández de Moratín, nascut a Madrid el 1760, és el més destacat literat del neoclassicisme espanyol. Estigué sota la protecció de Floridablanca, Godoy i Jovellanos, per la qual cosa al final de la Guerra del Francès es va haver d’exiliar a París, on morí el 1828. Entre el 1792 i el 1797 va fer un viatge per Europa, principalment Itàlia, que recollí en un manuscrit que quedà inèdit a la seva mort i no fou publicat fins el 1867.

El novembre del 1796 va emprendre la travessada de Niça a Espanya, durant la qual el va sorprendre una borrasca que el forçà a refugiar-se a Maó, on va romandre quasi un mes, estada que inclouria a la seva obra i que fou ressenyada per Miquel Àngel Casasnovas en un article aparegut al diari Menorca el 2011.

Segons Moratín, el port té una entrada massa estreta, però és excel·lent, de considerable extensió, bona fondària fins a la vorera, amb cales còmodes i ben defensat del vent. En aquell moment s’estava construint un nou llatzeret, una obra notable que costava molts milions. També hi havia un petit arsenal amb grades; les fragates fetes aquí els darrers anys eren els millors bucs de la marina espanyola; hi feien feina uns sis-cents homes.

La ciutat, mirada des del port té mala vista, però el seu interior, maldament ser petit, és bastant bo. Les cases són de pedra i ben construïdes, segons el gust anglès, i hi regna una gran neteja, fins i tot en les de la gent més pobra. D’acord amb el punt de vista de l’escriptor, les esglésies són lletges, plenes de mamarratxos, nyafes i ninots espantosos. Les maoneses duien faldes amples i curtes i anaven netes i ben calçades.

A uns tres quilòmetres de Maó hi ha una població que és anomenada l’Arraval, amb una ampla plaça i dos grans edificis de quarters. Poc més endavant es veuen les imponents ruïnes del famós castell de Sant Felip, enmig de les quals hi ha una piràmide feixuga i basta amb una inscripció en honor de la conquesta de l’illa el 1782 per Carles III.

Per Moratín, Maó ha progressat apreciablement d’ençà que Menorca fou reconquerida als anglesos; els seus habitants s’han enriquit amb el comerç de grans i hi ha cent cinquanta bergantins de veïns de la ciutat que fan la navegació de la Mediterrània. Atribueix als beneficis que obtenen del transport de grans i altres operacions marítimes el fet que els menorquins no es dediquin a altres rams de la indústria.

L’escriptor pensa que el camp de l’illa és poc agradable, aspre i pedregós, sense arbres i ple de parets de pedra que divideixen les propietats. Així mateix, hi havia gran quantitat de molins de vent. En definitiva, qualifica el paisatge de “poc amè”.

George Bridgeman, comte de Bradford, després de llicenciar-se a Cambridge va fer un viatge per Europa entre el 1812 i 1814, que donà lloc al llibre Cartes des de Portugal, Espanya, Sicília i Malta, editat el 1875, deu anys després de la seva mort. En ell parlava del seu pas per Menorca, entre setembre i novembre del 1813, en uns fragments que van ser extractats el 1975 al diari Menorca per Joan Llabrés.

Prèviament l’autor havia passat per Palma, ciutat antiga i bonica, on es va divertir molt durant quatre dies. D’aquí es dirigí a Sóller, que té uns camps de tarongers preciosos, rodejats de les muntanyes més formoses que es pugui imaginar i a continuació a Pollença, d’on es contemplava un panorama d’autèntica grandiositat i bellesa. A Alcúdia van prendre una barca de pesca per anar a Ciutadella, però el temporal els va fer tornar enrera i va allargar més d’un dia una travessada que normalment es feia en tres o quatre hores. 

Menorca és una illa plana i lletja, plena de pedres i arbres secs i no hi ha res sobre el que mereixi la pena escriure. En canvi, Maó és una ciutat excel·lent, alegre i neta, amb una societat reduïda, però agradable, tot i que no es donen grans festes. Els menorquins són ximples, molts no saben xerrar en castellà i els que en parlen ho fan malament, però hi ha força refugiats, la majoria catalans, alguns ben agradosos. L’estiu d’aquell any havia estat curt, però a la tardor la calor era opressiva i no arribaven les desitjades pluges. El temps era extremadament variable i un dia es va desfermar una violenta tempesta que arrabassà el pal major d’un vaixell, matà dos mariners i deixà ferits a nou més.

Les dones espanyoles són molt amables amb els forasters i tenen un humor excel·lent, però com que no saben llegir ni escriure la conversa es redueix a fer-los la cort i afalagar-les de forma poc gratificant. Els dos mesos que Bridgeman passà a l’illa van transcórrer entre dinars, festes i l’anhel d’un vaixell per anar cap a Sicília. De tant esperar van acabar avorrits de la ciutat i la seva limitada societat. Quan pogueren sortir comentaren que “no te’n pots imaginar com estàvem de contents de deixar aquell abominable lloc. Crec que és pitjor que Alacant, que ja és dir”.