1.
Aquest autor és el darrer escriptor “enciclopèdic” d’aquesta època. La seva
obra, com és prou conegut, es refereix al conjunt de les illes Balears i la
part destinada a Menorca fou la darrera en ser publicada, el 1890[1], així
que és fàcil d’aventurar que, al marge de les anotacions disperses que pogué
reunir amb anterioritat, la informació que la forní i la seva redacció
tingueren lloc durant la dècada dels anys 1880. Per aquest motiu, ja ens pot
donar notícies sobre alguns dels canvis que es suscitarien arran de l’aparició
de la fil·loxera, si bé encara no es notaven tots els seus efectes.
L’Arxiduc ens
ofereix una descripció de la vinya que contrasta amb la que ens ha ofert cinc
anys abans Riudavets. En efecte, si en aquest podem entreveure una tímida
recuperació, l’Arxiduc ens mostra una represa ben ferma, amb molts signes
positius.
2.
L’Arxiduc ens informa sobre la història recent i les malalties de la vinya:
“Des de 1846 ençà, les vinyes de Menorca són
atacades per la Graptodera ampelophaga i la seva cuca; a partir de 1848-49 ho
foren per l’Oídium Tuckeri (cendrada) i des de 1885 per la Pernospora (mildiu).
Aquesta darrera plaga, a causa de l’extensió que guanya any rere any, gairebé
fa oblidar les dues plagues anteriors, sobretot l’oïdi, que mercès al sulfat
aplicat estava minvant.
L’escarabat de la vinya (Graptodera ampelophaga) apareix a Menorca cada
any en quantitats extraordinàries, la seva larva es menja i asseca les fulles
dels ceps i no deixa que el raïm arribi a madurar. Alguns propietaris amb
paciència i molta cura les cacen amb un gran embut de llauna que abans han
untat amb petroli. [...] La larva es combat habitualment amb sofre; n’hi ha que
esquitxen les fulles del cep amb aigua de calç, amb la qual cosa les larves
joves moren de seguida.
L’Arxiduc coneix amb bastant precisió les tres malalties
de la vinya que s’havien succeït a Menorca durant el segle XIX, algunes de les
quals ja estaven controlades, l’escarabat de la vinya amb sofre i l’oídium amb
sulfat, mentre que encara no es sabia com combatre el mildiu, la darrera en
aparèixer. En tot cas, aquesta descripció corrobora les afirmacions de
Riudavets sobre la diferència entre la situació de la vinya a principis del
segle XIX, en què la manca de malalties permetia obtenir uns rendiments relativament elevats i la de
finals de segle, en què les malalties havien provocat un increment de les
despeses de cultiu, una disminució dels rendiments, i un increment del preu del
vi.
Així
mateix, la pàg. 363 indica que “El conreu de l’ametler va creixent a Menorca
des de la plaga de les vinyes”, per tant el fenomen que es va donar a
Mallorca arran de la fil·loxera aquí s’hauria avançat en diverses dècades. Les
observacions més detallades sobre la vinya i el vi es troben a les pàgines
378-387. L’Arxiduc comença indicant que “El conreu de la vinya, que
antigament estava bastant estès, s’ha reduït després d’haver-se escampat
l’oídium i només recentment ha tornat a créixer una mica”.
3.
L’Arxiduc situa els indrets on es conrea més la vinya:
“Sis són les vinyes més importants, sinó pel nombre de
ceps, per la seva qualitat: Ses Coves Velles (42.000), Son Bell-lloc (40.000),
Sta. Eulalieta (48.000), La Victòria (54.000), Alcaufar Vell (30.000) i Son
Gall (15.000). L’eixarcolat es fa en part amb l’aixada i en part amb l’arada. A
Son Bell-lloc es compta ja amb erxos moderns, lleugerament corbats cap a fora
per no fer malbé els ceps, i tirats per animals. Al camí des Mercadal a Lluriac
es veuen també alguns vinyets; a Alaior es cultives ceps per vi blanc, mentre
que as Migjorn només se fa vi negre.”
Més
endavant afirma:
“Però
les millors vinyes, tot i que en nombroses parcel·les, són les de Sant Lluís,
Sant Climent i Llucmaçanes. Devora Torre Saura i Son Vell, prop de Ciutadella,
hi ha també trossos de vinya ben formosos. El municipi d’Alaior és el que
posseeix major nombre de vinyes i produeix més vi negre; però el de Maó té cinc
vegades més viticultors. [...] A més d’aquestes vinyes grans, n’hi ha de més
petites, sobretot prop de Maó, però també en els municipis de Ciutadella i
Alaior, moltes de les quals serveixen gairebé més d’entreteniment que per a la
pròpia producció vinícola, tot i que, si les posassin totes juntes, formarien
un vinyar molt extens.”
A
la segona part, que constitueix un deliciós “llibre de viatges” de l’illa, ens
dóna nombrosíssimes referències de la vinya, concretament setanta-una, i d’una
amplitud molt superior a la que dóna de molts altres conreus. Si bé aquestes
citacions són d’un valor desigual (d’emparrats aïllats a grans vinyes) i, per
tant, no serveixen com una estadística de la distribució de la vinya a l’illa,
sí que ens seran útils, com una primera aproximació de la distribució
territorial d’aquest conreu.
4.
L’autor ens dóna, a les pàgines 353-357 de la primera part, la superfície
conreada dels diferents conreus de l’illa el conreu de secà ocupava 40.086 ha i el de regadiu 307,2 ha. Pel
que fa a la superfície plantada de
vinya, l’autor ens proporciona el detall de les terres conreades, que s’ha
reproduït a la taula següent.
|
Extensions de vinya
de Menorca en hectàrees, per classes terra
(1890)
|
||||||
|
Termes
|
1ª
|
2ª
|
3ª
|
Total
|
%. Total
|
% Cultivable
|
|
Maó-es
Castell
|
10
|
16
|
20
|
46
|
17,4%
|
0,5%
|
|
Alaior
|
18
|
50
|
95
|
163
|
61,7%
|
2,1%
|
|
es
Mercadal
|
|
5
|
|
5
|
1,9%
|
0,1%
|
|
Ferreries
|
2
|
6
|
8
|
16
|
6,1%
|
0,7%
|
|
Ciutadella
|
2
|
12
|
20
|
34
|
12,9%
|
0,3%
|
|
Menorca
|
32
|
89
|
143
|
264
|
100,0%
|
0,7%
|
|
%
Cultivable
|
1,5%
|
1,4%
|
1,1%
|
0,7%
|
|
|
|
Font:
Elaboració pròpia a partir de Arxiduc Lluís Salvador, 1890
|
||||||
L’extensió
conreada era de 264 hectàrees, les quals només suposaven el 0,7% del total de
terres cultivades, i es concentraven fonamentalment a Alaior (61,7% del total),
on suposaven el 2,1% del total de les terres cultivables. Maó i Ciutadella
devien tenir una quantitat similar, el 17,4% i el 12,9%, respectivament, mentre
que a Ferreries i, especialment, as Mercadal, l’extensió de vinya seria molt
reduïda. En relació a la qualitat del
terreny, un poc més de la meitat (54,2%) eren terres de 3ª classe, (1,1% de la
superfície total d’aquestes), mentre que les de segona suposaven el 33,7% (1,4%
de les terres de 2ª) i les de primera el 12,1% restant (1,5% d’aquestes). No hi
havia vinyes en terres de 4ª classe.
La
disminució respecte a les xifres que dóna Riudavets per 1835 és molt marcada.
En termes absoluts, la superfície conreada s’hauria reduït en 960,5 hectàrees
(el 78,4%). La caiguda seria especialment forta a Maó (604 hectàrees, el 92,9%
sobre els valors de 1835), Ciutadella (159,4 hectàrees, una reducció del 82,4%)
i as Mercadal (23,3 hectàrees, el 82,3%), mentre que l’únic terme on s’hauria
incrementat seria Ferreries (6,1 ha, el 62%).
5.
Canviant de tema, a les pàgines 568-572 inclou l’estadística dels principals
articles importats i exportats pel port de Maó entre 1883 i 1887. Gràcies a
aquesta, podem conèixer el moviment exterior del vi i l’aiguardent i la seva
importància en relació al total dels articles comerciats.
|
Importacions i
exportacions amb la Península (1883-1887)
|
||||
|
|
Importacions
|
Exportacions
|
||
|
Gèneres
|
Quilograms
|
Ptes.
|
Quilograms
|
Ptes.
|
|
Vi
|
1.781.601
|
880.942
|
|
|
|
Aiguardent
|
391.127
|
292.551
|
127.302
|
102.831
|
|
Suma
de tots els gèneres
|
29.188.228
|
27.108.161
|
11.152.362
|
32.362.126
|
|
Font:
Elaboració pròpia a partir de Arxiduc Lluís Salvador, 1890.
|
||||
Com
es pot comprovar a la taula anterior, en aquesta època l’illa era importadora
neta de vi amb Espanya, ja les exportacions de vi eren del tot inexistents,
mentre que s’importaven algunes quantitats de vi. El valor d’aquesta importació
equival a un 3,2% del valor total importat, essent un bé relativament barat, ja
que, en pes, suposa un 6,1%.
També
s’importaven algunes petites quantitats de vi de l’estranger, però el valor
d’aquestes (6.023 ptes) només suposa el 0,68% del total importat de vi. Quant
als licors, malgrat l’illa també fos importadora neta, la situació s’ha de
matisar més, ja que respecte a Espanya, les exportacions suposen un 35,15% del
valor de les importacions i respecte a l’estranger, no s’importava res, mentre
que existia alguna exportació, si bé les quantitats són reduïdes (representen
només el 5,6% del total de licors exportats).
Desconeixem si les exportacions de vi i licors eren producció pròpia de l’illa o reexportacions, però, almenys en el
cas del licor d’anís ens podem decantar respecte de la primera opció, perquè
Menorca comptava amb producció pròpia d’anís estomacal.
6.
Descriu el sistema de plantació:
“Per
plantar vinyes, al nord pedregós de Ciutadella no es lleven les pedres, sinó
que simplement hi planten els ceps enmig. Tant allà com a maó s’acostuma a
sembrar faves dins les vinyes, perquè sembla ser més profitós per als ceps, tal
vegada només és simplement com a conseqüència de l’adob que el conreu de les
faves requereix. Normalment els ceps es deixen baixos.”
Més
endavant ens informa de què:
“el
raïm madura de final de juliol fins al novembre; hom calcula el rendiment d’un
cep en 0’0375 pessetes. En la venda el preu més alt és de 0,25 pessetes els 400
grams, el més baix de 0,05 pessetes; en gros el valor mitjà és de 7,50 pessetes
els 41,6 quilograms.”
D’altra
banda, dóna el nom de les varietats de ceps que es conreen a l’illa, amb
un total 50, de les quals 19 són blanques (38%) i les 31 restants negres (62%).
Del total de varietats, 20 són utilitzades per fer vi negre (40%), 7 per vi
blanc (12%), 3 per vins generosos, 14 s’aprofiten exclusivament per consum com
fruita (28%) i de les sis restants no n’indica quin és l’ús que se’n fa. Les
varietats de conreu general són:
Blanc: babarrès blanc, calop o imperial, de senyal de
gall, planta blanca, moret trobat
Negre:
cartoixà, crinyana, d’en valent, d’en vermell, esturell, giró, llora, maduixer
Consum:
cruixó, de Jerussalem, grassera, montona blanca, vernaça, planta blanca,
moscatell.
A
continuació ens informa que:
“la
verema es fa en dues tongades: la primera es fa amb tot el raïm que madura més
prest i subministra també el vi més bo, cosa que acostuma a succeir en les
millors varietats, com planta blanca, estorell, baberrer, giró, etc. La segona
verema se dedica a les crinyana, calop, llora, etc; i es deixen els raïms que
encara no estan completament madurs, que es tallen més tard pel consum. El vi
d’aquesta segona verema no cau tant bé ni és tan fort com el de la primera.
[...] El vi procedent de cada verema va a diverses bótes com a vi negre de
primera i segona qualitat. Nogensmenys hi ha gent que mescla els dos tipus de
vi sense cap mania.”
D’aquesta
manera es pot constatar què els sistemes per millorar la qualitat del vi ja
s’estaven començant a utilitzar a Menorca. Prossegueix amb una descripció sobre
la forma d’elaboració del vi, al final de la qual indica els tipus de vins que
es fan a l’illa:
“A
més del vi negre se’n fan altres tres classes: el blanc dolç (o cuit), el blanc
sec (cru, sec cru) i el blanc verge. [...] el blanc dolç i sec es fan només als
pobles i concretament a Sant Lluís i Llucmaçanes; el blanc verge és elaborat a
menys llocs, gairebé només per algunes persones que el destinen a consum propi.
[...] “D’igual manera es fa vi de determinades classes de raïm, per exemple de
baberrer tot sol, d’esturell, de les dues classes esmentades juntes, amb
predomini de la primera, d’esturell negre i llora junts, de llora i giró junts,
de planta blanca i Carinyena, etc; però tot això només ho fan uns pocs
propietaris i mai per vendre”.
Com
es veu a Menorca principalment s’elaborava vi corrent, però alguns propietaris
ja començaven a apreciar la importància de les diferents varietats de raïm i,
fins i tot, dels vins varietals, tot i que encara no tenien mercat.
Les
varietats més esmentades són planta blanca, calop, estorell, baberrès, giró
(garnatxa), llora i crinyana (carinyena).
El
vi és emprat a Menorca per preparar alcohol, arrop i carabassat; per acompanyar
la carn rostida o bullida i per amanir les manduixes i móres amb sucre. En
aquests casos sempre s’empra vi blanc, sec o dolç. Els farmacèutics preparen vi
de donzell [vermut], per a la qual cosa s’utilitzen vins bons de l’illa.
Antigament era costum prendre en l’hivern una beguda anomenada Sengri, que a
més servia com a sudorífer. Per a la seva preparació s’utilitza vi negre bo,
aigua, sucre al gust, un tros de pell de taronja seca i una petita quantitat de
nou moscada. Actualment, aquesta beguda es prepara rares vegades [es troba al
diccionari català-valencià-balear].
Les
panses seques actualment es preparen en petites quantitats. Antigament moltes
famílies pageses en tenien. Per aquest fi s’empra sobretot la planta blanca, no
la moscatell, perquè és rara. As Migjorn és on més ha perdurat aquest costum.
[1] Aquest valor és diferent dels prop de 8.000 peus
per quartera que proporciona Riudavets per Maó.
[1] Arxiduc Lluís Salvador Die
Balearen in Wort und Bild gelchildert. Die Inseln Minorca
Leipzig ,F. A. Brodhaus, 1890. La
traducció utilitzada ha estat Les Balears
descrites per la paraula i la imatge. Vol VI. Grup Serra, 2003
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada