Traient doblers de davall les pedres: el finançament del passeig d’Isabel II

El mes maig del 1848 el batle Méndez de Vigo havia enviat una sol·licitud al cap polític de la província en la qual li demanava permís per destinar sobrants de fons existents a l’Ajuntament a la construcció d’un passeig dedicat a S.M. Isabel II. Paral·lelament, va remetre un segon escrit a la reina, per conducte del capità general, per aconseguir més doblers, que és summament revelador sobre el funcionament de l’administració al segle XIX.

Aquests dos documents, i la resta que anirem referint, es troben a l’Arxiu Històric de Menorca, als empleats del qual hem d’agrair la col·laboració en la seva localització, no sempre senzilla.

El batle comença indicant que, entre les necessitats de Maó, es troba la d’un passeig “preciso al necesario recreo y justo solaz de estos habitantes”. Aquesta sentida aspiració s’enfronta als limitadíssims recursos de l’Ajuntament, que està carregat d’obligacions, així com a la migrada riquesa dels seus habitants. Tot açò constitueix un obstacle insuperable per culminar un desig seu i de tota la població: la construcció d’un passeig dedicat a Sa Majestat, en el qual s’aixecarà una estàtua que eternitzi l’amor i lleialtat que li professen els seus naturals. D’aquesta manera s’aconseguirà que a la població no hi hagi únicament records dels “dominadors estranys”, sinó el de S.M., que els superarà a tots. Com es veu, el batle s’esforçava a donar un to patriòtic a la seva petició, en la confiança que aquesta estratègia li obriria moltes portes.

Per superar l’escassetat econòmica, Méndez de Vigo demana que se li concedeixi “l’aplicació a l’objecte de necessitat i ornament del passeig de 25 canons de ferro que hi ha al castell de Sant Felip del port, que han estat declarats inútils per al servei nacional”, afegint que s’estan allà sense cap ús i la seva aplicació material a un altre destí seria extremament costosa per al Govern.

Sol·licitud relativa als canons 1848. AHM

En definitiva, el batle havia cercat tots els mitjans imaginables per fer realitat la idea i sumava a la utilització dels fons municipals ociosos el d’uns canons obsolets de l’antic castell de Sant Felip, que l’estament militar li devia d’haver avançat que eren susceptibles de ser cedits. A primera vista, sembla que els canons es volen destinar a l’ornamentació del passeig, però açò casa poc amb la importància que se’ls dona per culminar l’obra i al fet que es parli d’ells quan es refereix a la migradesa dels recursos municipals. De la resta de la documentació s’acabarà veient que realment es volia vendre el ferro per obtenir els doblers imprescindibles per a l’execució de l’obra.

El capità general de les Balears, en rebre la petició la va remetre a la reina, fent constar que li donava tot el seu suport i corroborant que els vint-i-cinc canons havien estat declarats “sospechosos de inútiles”. Lògicament, la reina no va decidir sobre el seu destí, sinó que de l’afer es va encarregar el director general d’Artilleria, que el 22 d’agost va emetre un dictamen que concretava el material fora de servei en sis canons de ferro de a 18 (lliures), dos de a 16, 12 de a 12 i cinc de a 8, tots els quals informava que havien resultat inútils en el darrer reconeixement. Pel seu calibre, les peces que es donaven per al passeig eren peces petites i mitjanes.

En base a l’anterior informe, el ministre de la Guerra, va dictar una Reial Ordre (de la qual, seguint el formulisme legal “es donava compte a la reina”), que fou tramesa el 31 d’agost al cap polític de Balears, qui, al seu torn, la va reexpedir al 19 de setembre a l’Ajuntament de Maó i també se’n va fer arribar a la Comandància General de l’Illa de Menorca. L’Ajuntament el dia 29 acusava rebut de l’escrit i es dirigia al comandant general per fer-li saber que havia nomenat els regidors Joaquim Alberti i Joan Ladico per fer-se càrrec dels canons i posar-los a disposició de la Junta directiva del passeig.

Com es pot comprovar, Espanya era, en aquella època, un país del tot centralitzat on totes les decisions es prenien als ministeris de Madrid en nom de la reina i totes les sol·licituds havien de seguir el conducte reglamentari, que passava per la capital de la província i d’allà saltava directament a la capital, seguint després idèntic recorregut de tornada. Així i tot, els afers es despatxaven amb una relativa celeritat, ja que els informes es limitaven a unes poques línies i no s’entrebancaven amb cap cos legal. Com que encara no s’havia encetat la febre legisladora que tant patim en l’actualitat, els dictàmens eren redactats per personal tècnic que coneixia la matèria, sense la intervenció de cap aparell burocràtic digne d’aquest nom. Durant un segle, tots els afers se resolien d’aquesta expeditiva forma, fins i tot les llicències municipals d’obres.

Un cop Méndez de Vigo havia despatxat les primeres sol·licituds, i quan encara no havia aconseguit els recursos que haurien de donar viabilitat al projecte, va obtenir l’autorització de l’Ajuntament. La sessió del Ple de 15 de juliol aprovava el projecte de construcció d’un passeig a l’Esplanada de la ciutat, amb el pla presentat per a la seva execució pel primer batle corregidor. En una diligència es fa constar que el projecte inclou un plànol que no hem pogut localitzar i demostra la serietat de l’escomesa.

Així mateix, l’Ajuntament ratificava les gestions efectuades pel batle corregidor en relació als canons i als 6.000 rals. És més, el Ple acorda donar-li les gràcies per la seva idea i li manifesta el seu agraïment per les ofertes que havien fet el capità general de la província i el diputat de districte, amb la qual cosa tornam a comprovar que Méndez de Vigo havia mogut els fils amb prou diligència. Finalment, es creava la Junta que el batle havia anunciat al cap polític de Balears per supervisar l’execució del passeig i la distribució i inversió dels fons que s’hi dediquessin. Presidida pel batle, es van nomenar vocals els regidors Narcís Mercadal i Joaquim Alberti i els veïns Joan Font i Gabriel Frontí.

Carta signada per Ignacio Méndez de Vigo.1849. AHM

Un cop adoptat l’acord, l’Ajuntament va remetre un ofici al batle per donar suport als tràmits que havia iniciat dos mesos abans, que aquest va enviar al cap polític de Balears. En aquest escrit, la Corporació feia seus els raonaments del batle, cosa que avui en dia ens sembla una mica absurda, ja que el batle és el representant de l’Ajuntament, però no hem d’oblidar que llavors era nomenat pel Govern, mentre que als regidors els elegien els veïns, motiu pel qual no era debades que aquells ratifiquessin l’actuació del cap del municipi de construir un passeig a l’Esplanada que servís “de solaz y punto de reunión del vecindario.”

Pel que fa a la part crematística de l’escrit, s’assenyala que els 6.200 rals corresponen a les contribucions recaptades abans de l’establiment del nou sistema tributari i que l’Ajuntament està al corrent de pagament amb la Hisenda Pública, fins al punt que la Subdelegació de Rendes del Partit ja ha liquidat els seu compte. A continuació es remarca que les economies i estalvis fets sobre la recaptació no poden tenir una destinació més útil que el d’esmerçar-los en el passeig, una obra que consignarà la gratitud dels maonesos amb la seva augusta reina alhora que satisfà una necessitat reclamada des fa molt de temps “por todas las clases de esta culta población.”

Alejandro Mon. Ministre d'Hisenda 1845

Val a dir que la reforma tributària esmentada és la de Mon-Santillan, la qual va eliminar definitivament l’enrevessat i poc eficient sistema impositiu de l’Antic Règim, en què els diferents territoris (Aragó, Navarra, País Basc i Castella) tenien tributs diferents, molts dels quals entrebancaven el tràfic mercantil, perquè abundaven els que s’exigien per l’entrada de productes d’altres regions, de manera que a cada ciutat existia la corresponent duana. Aquest maremàgnum fou substituït per uns impostos moderns, basats en la doctrina econòmica liberal, que volia garantir la suficiència de recursos de l’Estat sense impedir el desenvolupament econòmic. El sistema, implantat el 1845, perviuria pràcticament fins a la reforma de Fuentes Quintana del 1979, que introduí els  impostos actuals.

En conseqüència, el que l’Ajuntament indicava era que de la liquidació dels vells drets medievals havien quedat uns romanents i demanava autorització per gastar-los en l’obra del passeig d’Isabel II.