Casinos i música al passeig d’Isabel II

Al passeig d’Isabel II de l’Esplanada de Maó hi havia dos casinos. El del Consey, fundat el 1856, s’hi va instal·lar el 1866; al seu costat, El Isleño va obrir les seves portes el febrer del 1879. D’acord amb Riudavets, va ser fruit de la voluntat d’un ric industrial. Es va inaugurar amb un ball, al qual es van convidar delegacions de totes les societats recreatives de la població. Al cap de pocs dies, els socis participaven en l’enterrament del Carnaval.

Entrada del passeig d'Isabel II. A la dreta es veuen el casino del Consey i El Isleño

El local estava a mig fer i el mes d’agost es va convocar un concurs per adjudicar les obres. Constava de saló-teatre, sala de cafè, sales de joc i billar, departament per a sessions i gabinet de lectura. El saló teatre, que també s’emprava per als balls, tenia capacitat per cinc-centes persones: 350 a la platea i 150 a les llotges.

Es va inaugurar el 10 de novembre amb una funció a benefici dels afectats per les inundacions de Múrcia, Alacant i Almeria, que el mes anterior havien provocat 1.000 morts. Per a la representació es va contractar una petita companyia que va executar l’obra teatral “Flor de un dia” de Camprodon, seguida de la simfonia “Juana de Arco”, un duo concertant i una serenata. L’acte va finalitzar amb un ball; l’assistència fou tan gran que quasi no es podia ni ballar.

La temporada va finalitzar el mes de maig del 1880 amb un acte en què es van combinar obres diverses: el drama en tres actes “El reloj de san Plácido”, una col·lecció de coples per a la tiple i la peça en vers “Pepa la castañera”, composta expressament per a l’ocasió, com les coples. Con no podia ser menys, la nit va acabar amb un ball de societat.

El projecte de l’edifici encara no s’havia finalitzat. L’estiu del 1881 van tornar els mestres de casa, però les obres no van impedir que prosseguís l’activitat del casino. Amb l’objectiu exprés de no privar de diversions els socis, el dia 31 de juliol es va programar una vetllada en la qual un grup de fillets des Castell va executar el tradicional ball “D'Escosie”. El preu de l’entrada era d’un ral de billó i la recaptació es va  entregar al grup infantil.

L’afluència de tota mena de persones prest va ser abundant. Com en el cas del Consey, no es limitava a organitzar balls de societat i funcions teatrals d’aficionats, sinó que es procurà modestes companyies líric-dramàtiques, que feien les delícies dels socis i les seves famílies en les vetlades de tardor i hivern.

El curs del 1881 la societat comptava amb una petita formació de quatre intèrprets: tenor, baríton, tiple i vicetiple. Les funcions van començar el 27 d’octubre amb les sarsueles “La Estrella” i “Colás y Maruja”. Les actuacions no es reduïen a aquest gènere, sinó que també incloïen comèdies i peces curtes, algunes en català, com “La sala de rebre”, el 1890. També hi havia sessions de varietats i gimnàstiques, que llavors es rebien amb gran interès. No es deixaven de fer representacions que pretenien sorprendre l’audiència: el 1890 s’anunciava l’espectacle fantàstic “Las tres maravillas del mundo”, que va rebre grans aplaudiments.

La societat també celebrava les diades festives, tant la de Gràcia com la de Sant Joan. Com a exemple, el 1894 es va il·luminar el local i s’organitzà una cucanya al davant, focs artificials, música i, en acabat, l’imprescindible ball de societat. Passats els Reis s’iniciava la temporada de màscares, fins arribar al Carnaval, durant la qual es programaven animades vetllades. Així, el 1900 després de la interpretació de la comèdia en tres actes “Despertar en la sombra” i la peça “La sala de rebre”, va tenir lloc un ball de màscares.

El 1894 la societat celebrà el seu quinzè aniversari amb una gran concurrència. Demostrant un gran dinamisme, el 1899 va ser un dels primers establiments de Maó a oferir projeccions cinematogràfiques, que eren presentades per empresaris ambulants que portaven la seva maquinària. L’any següent es van tornar a exhibir pel·lícules, també de caire documental.

Tanmateix, el 1900 l’economia del casino mostrava símptomes d’estar ressentida, perquè va llogar part del seu local al centre ciclista maonès. Per a la celebració del Carnaval es va presentar un espectacle de varietats, però passades les festes es procedia a liquidar la societat, demanant als creditors que presentessin els justificants dels deutes. La seva fi no degué ser aliena a la crisi econòmica provocada per la guerra i independència de Cuba, el 1898.

Amb el nou segle els casinos van encetar el seu declivi, motivat pel canvi dels gustos dels ciutadans, atrets per noves formes d’entreteniment com el cinema i els balls moderns, que s’introduïren aquests anys, així com el futbol i altres esports que aviat avançarien amb força.

No va passar el mateix amb la música. Des de la seva construcció, el 1849, el passeig d’Isabel II estava destinat a ser un punt central de Maó. Al segle XIX i durant la major part del XX, fins que la introducció de la televisió i altres mitjans d’entreteniment alteressin les formes de sociabilitat de la comunitat, el sortir a passejar era la manera que tenien els habitants de les ciutats de trobar-se i interactuar. A una població mancada de llocs planers, la petita avinguda reunia els requisits per constituir el lloc de reunió dels maonesos. Segons la guia de Menorca editada per l’Ateneu el 1911, el passeig d’Isabel II, format per un saló de pis més elevat que la resta de la plaça, amb tribuna per a la música, que solia tocar-hi els dies festius, era el més concorregut de la ciutat.

Podem fer-nos una idea de l’aspecte que oferia l’indret a través de la descripció que en fa Àngel Ruiz i Pablo a la seva primera novel·la Oro y Escorias, apareguda el 1893 i reeditada per l’Institut Menorquí d’Estudis el 2015. Tot i que l’autor capgira els noms dels llocs, Fina Salord s’adonà que amb l’“Alameda” s’estava referint al passeig d’Isabel II. Al text, després d’explicar que de nit Molineda (Maó) val molt més que Villarnuevo (es Castell), continua amb un suggeridor fresc de l’espai:

“En la Alameda [el passeig d’Isabel II], la luz no era tan abundante. Los faroles de petróleo, situados a largos trechos, entre los árboles que formaban el paseo, proyectaban sobre la arena del piso las gigantescas siluetas de sus propias columnas y de los enormes troncos de las copudas acacias. En el centro del paseo, los farolitos colocados en los atriles de la banda de música formaban un gran foco de luz, en medio del cual el músico mayor accionaba con ambas manos y, como si la batuta que manejaba fuera la varita de un mago, parecía arrancar de los sonoros instrumentos, con sus movimientos ora lentos y acompasados, ora rápidos y desiguales, los harmoniosos acordes, las magníficas escalas, las poderosas ráfagas de bien acordadas notas.

Por las largas calles de árboles, brujuleaban a bandadas las jóvenes, con sus vestidos de color claro, semejando palomas, las cabezas ligeramente tocadas, cuchicheando, riendo, perfumando y saturando el ambiente de riquísimas esencias. Hablando con ellas, ya a su lado, ya siguiéndolas, los gomosos de la ciudad y algunos oficiales de la guarnición, unos apuestos y elegantes, otros encanijados, entecos, vestidos raramente; y, a los dos lados del paseo, casi en la sombra, sentados en los bancos de piedra y en sillas de alquiler, las soñolientas mamás y los hombres graves, con el bastón apoyado en el suelo, las manos en el bastón y la barba en las manos, pensativos y silenciosos. De cuando en cuando, alguna de aquellas bandadas de jovenzuelas se arremolinaba y corría a tomar por asalto los bancos vacíos, seguidas de los zánganos de la high life, que se plantaban delante de ellas, haciendo grandes aspavientos, gesticulando y diciendo tonterías.”

Tal i com assenyala l’autor, des de molt prest el passeig era el punt on les bandes militars duen a terme els seus concerts, tan estimats pels menorquins. L’afició venia d’enfora i tenia el seu origen en la freqüentació de vaixells de guerra al port de Maó, que en aquella època comptaven amb aquestes seccions musicals. Alguns escriptors ens en descriuen l’ambient.

El 1802 Willyams, que acompanyava l’armada britànica, assenyala que “Els capvespres, la banda del Regiment sonava al costat de les muralles de Maó i a la vorera de la badia. Les nits de lluna, l’efecte era veritablement delitós. Els fosquets eren serens i calmats; l’aigua, llisa com un vidre, era solcada per nombroses barques”.

El 1846 Schroeder, secretari de l’esquadra americana, indicava que l’indret preferit del seu cercle d’amics era el barranc de cala Figuera, on la banda dels vaixells feia concerts. El penya-segat, amb la badia als peus, “és un lloc extraordinàriament romàntic” que forma un amfiteatre natural amb una gran acústica per als instruments de vent i percussió. “L’escenari és molt curiós i els deliciosos raigs de sol el tornen molt polit”. Allà es barregen “belleses locals amb mantellina i cinc dames americanes; joves menorquins amb uns vestits indescriptibles i els oficials americans amb els seus uniformes”.