El turisme de Menorca: no disparem al pianista

A mesura que avança la temporada turística i no arriben els visitants estiuencs augmenta la inquietud; és comprensible, considerant que d’ells depenen els ingressos de multitud de persones. Paral·lelament, s’aixequen veus cercant culpables, una actitud perillosa, ja que, sense adonar-nos, podem acabant com a les pel·lícules de cowboys, disparant al pianista que amenitza la vetlada, mentre el dolent s’escapa per la part de darrera.

L’estiu coronavíric del 2020 té tots els ingredients perquè el sector turístic menorquí pateixi un daltabaix. El pla pilot del turisme alemany és un aperitiu del que pot passar: els pocs turistes que enguany viatjaran no tindran la nostra illa com a primera opció. És fàcil acusar els responsables de la promoció turística, però em sembla excessivament simplista creure que en poques setmanes es poden atreure visitants que mai havien pensat de venir a Menorca. El mercat alemany ens és esquiu des de fa dècades; algun especialista ens podria explicar els motius.

N’hi ha que, sobre la promoció turística, aixequen castells d’arena. S’ha citat l’enyorat de Balanzó, qui deia que els turistes no venen perquè la nostra illa sigui meravellosa, sinó que se’ls ha d’anar a cercar i, quan arriben són ells els que ho descobreixen. Tanmateix, a n’Emili potser li agradaria recuperar unes declaracions del 1994, en les quals es queixava que el Foment del Turisme, arran de la crisi del 1992-1993, havia realitzat un notable esforç per fer campanyes promocionals a Alemanya, Àustria i Itàlia. Aquesta inversió s’estava perdent perquè, en recuperar-se l’economia, els empresaris turístics no deixaven que els mercats alternatius s’expandissin i s’entestaven a contractar britànics, subestimant els riscos de concentrar-se en aquest país.

El gruix de l’oferta d’allotjament menorquina viu enlluernada per la puixança del turisme anglès i aquesta situació no és fruit de les accions de promoció turística, sinó d’empresaris que s’han deixat seduir pels intermediaris turístics, els quals han tingut una influència decisiva sobre el tipus d’oferta, pressionant en moments d’alta demanda perquè es construïssin allotjaments de qualitat relativament baixa –recordeml’onada dels apartaments turístics. També estarà bé recordar que llavors, el 1988, de Balanzó es mostrava decebut sobre l’evolució del sector, que havia convertit Menorca en un destí barat, massificat i amb un futur incert.

La sortida del Regne Unit de la Unió Europea ja mostrava un horitzó amenaçador sobre l’evolució del nostre mercat fetitxe que ara, desprès d’una gestió bastant deficient de la Covid-19 per part del seu govern, que l’ha convertit en un dels països més afectats per la pandèmia, fa preveure que el nombre de britànics que enguany surtin a l’estranger serà bastant inferior a l’habitual.

No es pot dir que no estiguéssim avisats. D’ençà de la calamitosa fallida de la Clarkson’s de l’agost del 1974, cada vegada que un entrebanc empresarial o la cotització de la lliura han estat desfavorables, el sector turístic menorquí ho ha pagat, amb independència de les campanyes publicitàries de governs de tot color polític. Per tant, estem recollint els fruits de decisions empresarials que han privilegiat la rendibilitat immediata a la seguretat i, fins i tot, a la lògica turística de Menorca.

La nostra illa és un destí reduït i relativament allunyat del Continent, per la qual cosa depèn molt del transport aeri. Mallorca, per la seva escala, sempre ha estat ben comunicada; Eivissa, en ser prop de la costa llevantina, que atreu milions de visitants, també els pot transportar a un cost relativament baix. Les condicions geogràfiques fan que les nostres comunicacions siguin més dificultoses, és a dir més cares o més precàries. No té gaire sentit enfrontar-se a aquesta realitat. Demanar que l’estat subvencioni el transport turístic està fora de la lògica econòmica. Al contrari, la necessitat de descarbonitzar l’economia farà que, més prest que tard, el cost de transport pugi de forma substancial.

Per aquest motiu, l’obligació del sector turístic és adaptar-se a les condicions locals. És el que Darwin batejà com la teoria de l’evolució: només sobreviuen els que s’adapten al seu entorn. Deia Joan Casals que la insularitat, lluny de ser un handicap era una benedicció. Ens proporciona encant i una longitud de platges enorme en comparació a la nostra superfície. Els principals agents turístics no compten amb una visió estratègica. Centrats en la conjuntura i seduïts per uns mercats massificats, han creat una oferta turística sobredimensionada, amb una qualitat general no suficientment alta.

Menorca ha de cercar uns visitants amb el suficient poder adquisitiu per afrontar uns alts costos d’entrada. En part, açò s’aconsegueix amb els turistes propietaris de segones residències que, de forma encertada, són més nombrosos aquí que a les altres illes Balears, si bé tradicionalment han patit l’acció d’alguns promotors immobiliaris que han volgut donar sortida de forma accelerada a petits solars o apartaments. Darrerament la tendència s’ha invertit i de cada vegada és més freqüent l’arribada d’inversors que compren terrenys o edificis grans, que milloren amb costoses reformes. Aquest és el camí per crear valor afegit.

Pel que fa als hotels, l’orientació també és bona, amb l’expansió d’allotjaments més reduïts, tant de ciutat com rurals, que al mateix temps que donen feina qualificada al sector de la construcció, capten un turisme menys sensible al cost del transport.

Enlloc de reclamar que venguin més turistes, seria més assenyat adaptar-nos als que hi ha. La crisi ocasionada per la pandèmia és una oportunitat per profunditzar en les tendències positives de la darrera dècada, apostar per un turisme que valora el que pot oferir l’illa i realitzar amb dignitat una reconversió, dolorosa com totes, però, en tot cas, inevitable. Aquesta és la música que hauríem de demanar que toqués el pianista.