Els jutges, els polítics i l’erosió de la democràcia

Les actuacions judicials s’han fet omnipresents en la nostra societat. No és una situació pròpia del nostre país, sinó que es troba arreu del món. Açò ha donat peu a algun comentarista a afirmar que és la debilitat de la política el que mena a l’enfortiment de la justícia, tot qüestionant si aquest fet no estarà erosionant la democràcia. 

Fonaments polítics de la supremacia judicial

Tanmateix, contraposar un dels poders clàssics de l’estat amb els altres dos en el millor dels casos és confondre les coses, si no suposa un atac frontal al sistema democràtic. El fet que els jutges ara s’ocupin d’aspectes amb més rellevància política i social no és una anomalia; al contrari, es tracta de l’evidència que la justícia respon als reptes que planteja la ciutadania. És més: és difícil sostenir que la política s’hagi debilitat; salta a la vista que els governants actuen de cada vegada de manera més agosarada. La forma de procedir d’individus tan diversos com Donald Trump, Carles Puigdemont, Pedro Sánchez o Díaz Ayuso deixa a les clares que els polítics actuals que no els tremola el pols a l’hora de jugar-s’ho tot a una carta i apostar al doble o res.

En realitat, és la conflictivitat social el que ocasiona una major presència dels tribunals en l’arena pública. No és que els jutges la demanin, cosa d’altra banda impracticable, perquè no són ells els que presenten les denúncies i els recursos, sinó els ciutadans, que reclamen la seva intervenció per controlar el comportament dels polítics. A Menorca, el moment en què la justícia va interferir més en l’escena política va ser a finals del segle XX, quan es va aturar el desenvolupament urbanístic del litoral, frustrant les expectatives econòmiques d’un bon nombre d’inversors, des de les urbanitzacions de Macarella i s’Albufera des Grau fins al Cesgarden de Son Bou. Un cop el tema va quedar políticament resolt, els tribunals es van retirar a un discret segon pla. 

Diari Menorca, 11 d'octubre del 1990

La societat actual és molt diversa i cadascun de nosaltres som conscients dels nostres drets i tenim unes aspiracions i valors contraposats als quals no volem renunciar. És aquesta disparitat de criteris i actuacions el que obliga a actuar els jutges. Segurament açò obeeix al desenvolupament econòmic i social de les comunitats modernes. Fa un segle i mig, Marx podia resumir tota la història en una lluita entre oprimits i opressors, que el seu lema “proletaris de tots els països, uniu-vos”, identificava amb obrers i burgesos. Avui en dia, la rivalitat econòmica conviu amb moltes més: racial, de gènere, nacional, religiosa, ecològica... Són aquestes identitats creuades, que fa tan complexa i difícil de governar la societat contemporània, les que promouen l’actuació de la justícia.

L’heterogeneïtat també és un motiu d’insatisfacció permanent, perquè els tribunals no poden acontentar els diversos bàndols. El jutge només proporciona la solució que li ofereixen els mecanismes jurídics: el corpus legislatiu i la interpretació de la llei. Aquesta solució mai podrà resoldre els conflictes socials o polítics, d’aquí la necessitat de reformar les lleis quan les decisions dels tribunals s’aparten del sentit majoritari, cosa que, per un altre costat, esdevé cada vegada més difícil, perquè l’obtenció del consens resulta problemàtic en comunitats fragmentades, on cada persona es mou per un conjunt de valors i prioritats diferents.

La judicialització de la política respon a l’augment de les divisions existents en el si de la col·lectivitat. Únicament és discutible la facultat dels polítics i els partits de presentar denúncies contra els seus rivals, que sobretot cerquen l’atenció dels mitjans i de forma freqüent acaben essent rebutjades pels tribunals. Tampoc és innocent la intervenció dels polítics en l’elecció dels òrgans judicials i la fiscalia. L’alternativa, deixar que els triïn els jutges, sembla més neutral que els jocs subterranis dels partits per imposar els seus candidats. La contrapartida hauria de ser restringir el pas de la judicatura a la política i prohibir el camí invers.

Les resolucions judicials es produeixen a una velocitat que fa difícil assimilar-les i ens poden induir a pensar un dia d’una manera i el següent d’una altra contradictòria, només perquè s’ha suscitat en un altre país o en unes circumstàncies diferents. La condemna de Nicolàs Sarkozy a França, que li ha tancat el pas a una més que possible candidatura conservadora, té un paral·lelisme al nostre país. Ens recorda la inhabilitació de Quim Torra i la que podria recaure sobre Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya, investigada per presumptes actuacions corruptes en la Institució de les Lletres Catalanes. Tant Sarkozy com Borràs exclamen indignats que són objecte d’una persecució política, però el fet que ens costi acceptar que un jutge francès tengui motivacions espúries per enviar Sarkozy a presó fa que es plantegin interrogants sobre si el mateix pot passar aquí.

I tanmateix, la justícia no és perfecte, en ocasions cau en vicis lamentables. Al Brasil, el Tribunal Suprem ha anul·lat la condemna de l’expresident Lula per un cas de corrupció. A Espanya, l’Audiència Nacional va absoldre l’expresident del Futbol Club Barcelona, Sandro Rosell, acusat de cobrar suborns i comissions il·legals, després d’haver passat quasi dos anys en presó preventiva. 

Així i tot, el fet que es posin en llibertat persones després d’un procés penal té la seva part positiva: demostra que els tribunals no són manejats per ningú ni desviats dels seus fins per objectius polítics. Els errors o malinterpretacions d’uns jutges acaben essent corregits per instàncies superiors, que restableixen el dret, amb la possibilitat en els casos més sensibles d’apel·lar a la Unió Europea. Els magistrats no són infal·libles: com a éssers humans s’erren, però el sistema judicial té prou recursos per esmenar-se. Si rectificar és de savis, la justícia ha donat proves de saviesa, que deixen en evidència els polítics, que perseveren en els errors i no reculen gairebé mai.