La urbanització definitiva de les costes de la Miranda

El 1814 el governador de Menorca va ordenar la construcció de dues costes per facilitar el trànsit a la Marina. En realitat, deuen ser les baixades que actualment coneixem com d’en Reynés, i a l’època es deien de la Punta o costa Llarga. Una és apta per vehicles i l’altra, estreta i amb esglaons, destinada als vianants. Riudavets afirma que no es van finalitzar fins el 1818. El 1815 se n’havia obert una, però encara hi mancava el dipòsit d’aigües i l’empedrat, per la qual cosa el governador va instar l’Ajuntament perquè executés amb la màxima promptitud les obres, abans que arribessin les pluges de la tardor i l’hivern.

 

Costa de la Miranda. Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Segons Guillem Sintes, citant un informe posterior, es va suscitar un plet entre la Universitat i els pares Carmelites sobre qui havia de costejar aquests vials; els monjos s’oposaven perquè no tenien fons. En efecte, a les acaballes de la Guerra de la Independència, el 28 de maig del 1814 les tropes napoleòniques sortien de Barcelona, la qual cosa va propiciar el retorn dels exiliats que havien vingut a Maó, que van deixar el barri de les tanques del Carme gairebé buit. De resultes, el preu dels lloguers va caure a una quart part del valor original i els ingressos del convent es van depreciar en una proporció semblant. El governador va fer de mitjancer entre les dues parts i es va arribar a un acord, aprovat per la Reial Audiència, el gener del 1817, segons el qual les despeses es repartien a mitges entre el convent i l’Ajuntament, però el primer, que cobraria els censals dels edificis que es construirien al barri, faria les obres en disputa i l’Ajuntament li pagaria un cens del 3% anual sobre l’import pendent, fins que pogués liquidar el deute.

L’expropiació dels terrenys es va realitzar el mes de maig del 1817. El setembre, els propietaris dels magatzems es van tornar a queixar dels perjudicis que els ocasionaven les aigües de pluja i demanaren que es portés a terme la resolució presa tres anys abans en relació a Andreu Valls. Malgrat tot, el tema s’allargaria encara molt més. El gener del 1819 alguns veïns van pagar les despeses perquè la costa de la Punta quedés segons es preveia al plànol.

Un cop finalitzada del tot la primera baixada, les actuacions van continuar sobre els vials que mancaven. El febrer del 1820 l’Ajuntament va encarregar a tres pèrits el seu parer sobre l’obertura d’un carrer, previst al plànol d’urbanització del sector, que comuniqués la zona amb les carnisseries (que es trobaven al costat de Llevant del lloc on ara hi ha la Peixateria), dictamen que ens permet de fer-nos una idea sobre la situació de l’indret. Consideren els informants que el nou carrer és inviable pel volum de les obres, ja que s’haurien de desmuntar més de trenta pams de penya viva, i per les afectacions de propietats, en particular una porció considerable de l’hort dels pares Carmelites, les coves d’en Gabriel Seguí i del carnisser Antoni Jordi, el solar d’una casa, i el jardí i part del gabinet del pare Joan Mercadal. A més, el convent del Carme havia de cedir el terreny tirant en línia recta des del carrer de Sant Sebastià per engrandir la plaça (encara que no es diu el nom, és la Miranda). Finalment, hi havia el problema de les aigües que vessarien damunt dels magatzems.

Costa de la Miranda. Postal Remigio Alejandre devers 1906

El litigi amb els eclesiàstics s’acabà transitòriament quan, l’1 d’octubre del 1820 el govern liberal va aprovar una ordre que decretava la supressió de les ordes monacals i el pas dels seus béns al patrimoni públic, per la qual cosa l’horta del convent fou venuda. Tot i que el 1823 es va reintegrar la propietat als monjos, aquests la perdrien definitivament el 1835 arran de la desamortització de Mendizàbal.

El problema de les aigües es dilatava. L’agost del 1822 l’Ajuntament va sol·licitar un nou dictamen, sobre el mitjà més convenient per donar sortida a les aigües de la plaça de Sant Ferran (la Miranda) i altres carrers que anaven a parar a l’horta de l’extingit convent dels carmelites. S’hi va encarregar l’afer a una comissió de cinc persones, que encapçalava Teodor Ladico, batle de Maó durant el trienni liberal, i amb interessos a la zona, on el seu fill acabaria edificant-se una gran casa.

El comitè, després de demanar el parer de diversos facultatius (per a la qual cosa es va prendre quatre mesos) fou de l’opinió que, per donar gual a les aigües, la manera més còmoda, segura i sense perjudici dels veïns confrontants, era menar-les cap a la mar per mitjà d’una costa que comencés des de l’esmentada plaça, cadascun dels trams de la qual havia de tenir trenta pams d’ample i amb el mateix pendent en tots ells, i que es dibuixaren a un plànol que no s’ha conservat. El darrer tram es podria bastir per damunt de la font pública, mitjançant un arc, per evitar passar per la propietat de Jaume Llambías. El pressupost de les obres s’estimava entre cinc-centes i sis-centes lliures. La rampa projectada ha de ser l’actual, que baixa en ziga-zaga de la Mirada i desemboca just damunt de les cases del port.

Imatge de la zona. Boyd (1911)

El 1826 els propietaris dels magatzems van instar el tribunal de justícia perquè es construís el carrer que havia de comunicar amb la plaça de les Carnisseries. El jutge, després de recordar que l’afer havia quedat solucionat (almenys sobre el paper) el 1817, va ordenar la celebració d’una vista verbal entre l’Ajuntament i els Carmelites (que havien recuperat els seus béns). El problema era que el conveni indicava que s’havia d’obrir el carrer que figurava al plànol que, com hem vist, dos comitès de l’Ajuntament havien descartat, tot proposant la formació d’una nova costa.

L’Ajuntament defensava que es fes la baixada que els pèrits havien dictaminat com a mitjà més escaient per resoldre el tema del drenatge de la zona. Atès que amb aquesta solució els pares Carmelites sortien beneficiats, ja que conservaven la part de l’horta que era precisa per obrir el carrer, havien d’assumir totes les despeses. En cas contrari, reclamava l’aplicació del conveni del 1817, segons el qual, com hem vist, els monjos s’havien de fer càrrec de les obres, la meitat de les quals la Corporació maonesa aniria pagant quan tingués els mitjans necessaris.

Finalment, el tribunal va decretar que es construís la costa del Carme, popularment coneguda com d’en Valls (i en l’actualitat de la Miranda), però es va arribar a un conveni segons el qual, de les 2.000 lliures pressupostades, la meitat l’assumirien els Carmelites i l’altra part Andreu Valls. Tanmateix, l’any següent els religiosos comunicaven a l’Ajuntament la impossibilitat d’afrontar la xifra estipulada per concloure els treballs. Posteriorment la Corporació faria constar que, al cap i a la fi, van ser els particulars els que van assumir les despeses, en la qual cosa degué influir el fet que el 1835 l’Estat expropiava els béns del convent i exclaustrava els monjos.

En tot cas, la resolució del plet i la signatura del conveni va permetre escometre l’obra i aviat la baixada quedà enllestida, ja que el juliol del 1829 Antonio Salcedo, propietari d’una fàbrica de licors i un dels membres de la comissió que havia dictaminat sobre la conveniència de la costa del Carme el 1820, va remetre una sol·licitud a la Corporació on es queixava dels perjudicis que patia el seu establiment perquè la rampa tenia una barana massa baixa i l’home quedava exposat a la vista i els insults dels transeünts, per la qual cosa demanava permís per aixecar la barana, tot recordant que s’havia construït damunt d’un arc del seu magatzem. L’Ajuntament, inspeccionat el terreny, el va autoritzar a alçar una paret de 17 pams, que considerà que no afectaria a l’estètica de la baixada.

Magatzems del port. Museu de Menorca

Val a dir que aquesta destil·leria podria ser la que figura en una pintura del port de Maó d’aquesta època, que es conserva al Museu de Menorca, en la qual es veuen amb gran detall els magatzems i on, efectivament, l’establiment és bastant proper a la costa. També és convenient assenyalar que es tracta d’una de les primeres fàbriques de licors documentades a Menorca, la qual devia assortir la demanda dels vaixells que visitaven el port, en especial la flota americana de la Mediterrània, que recordem que tenia el de Maó com a lloc de descans, abans de marxar a Nàpols el 1845.

Aquest quadre ens ofereix una magnífica visió de la zona de la Miranda des de Baixamar, amb els magatzems en primer pla, la costa de què hem parlat i la casa d’Andreu Valls al capdamunt, fàcilment reconeixible, perquè hi oneja la bandera holandesa.