Les costes de la Miranda: un assumpte pelut

La formació de la plaça de la Miranda i el barri que s’estén al seu costat va eliminar les tanques del Carme, els terrenys de conradís que es trobaven a l’indret. De resultes, les aigües d’escorrentia, que fins llavors s’havien filtrat al sòl, van començar a córrer lliurement, passaven per damunt les penyes i causaven perjudicis als magatzems de la Marina, que llavors era el punt neuràlgic de l’economia de la ciutat.

Per aquest motiu, des del començament es va preveure l’obertura de dues costes que servissin de gual de les aigües. Aquestes són les que existeixen a l’actualitat, una cap a llevant, que al segle XX va prendre el nom d’en Reynés, però que abans era coneguda com la de la Punta o la costa Llarga, que és la denominació que recull l’Arxiduc Lluís d’Àustria, i la que s’anomenava del Carme o de la Peixateria i als nostres dies coneixem com de la Mirada, que surt de la plaça en direcció contrària i desemboca a les Voltes i antigament a la barriada de Sant Pere, fins que fou desmuntada la dècada del 1940 per crear una avinguda que facilités la comunicació entre la ciutat i el port.

 

Costa Llarga (Reynés). Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

Encara que avui en dia pensem en aquests vials com a lloc de trànsit, en l’origen aquest ús no s’esmenta gairebé mai i la seva justificació sempre és la conducció de les aigües, que, amb el règim torrencial de pluges que ens és propi, molts anys era un greu problema. En realitat, com que ja existia la costa dita de l’Abundància, que travessava les cases a què ens acabam de referir, la circulació de persones i mercaderies ja estava solucionada i és probable que, si la seva funció només hagués estat aquesta, les altres no s’haguessin obert, si més no fins més endavant, un cop consolidat el nou barri.

Com ja es va comentar, la construcció d’aquests vials des del primer moment va ser una font de conflictes entre l’Ajuntament i la Comunitat del Carme. El novembre del 1811 el governador va decidir que els treballs es costegessin amb els fons de l’estanc de l’aiguardent, un impost els recursos del qual habitualment es destinaven a obres públiques. Tanmateix, aquesta disposició no es va portar a efecte.

El tema ja feia temps que cuejava i, de fet, el mes d’abril la Universitat de Maó (antecedent de l’Ajuntament) va encarregar a una comissió de cinc pèrits el pressupost de les dues obres. Segons aquest, la costa de la Peixateria, ascendia a 1.658 lliures i la meitat de la de la Punta a 2.035. L’altra meitat d’aquesta potser havia d’anar a compte d’Eulàlia Poli, l’altra propietària de la zona, encara que res es diu al respecte. Es deixava a part el valor dels terrenys, que s’estimava en una barcella de sembradura, uns 1.100 m².

La resolució del governador va permetre que continués la urbanització del sector i amb aquesta es van agreujar els problemes ocasionats per la davallada de les aigües, que tenien el seu punt neuràlgic a la plaça de la Miranda, lloc d’on havien d’arrencar les costes. Dos anys més tard, el 1813, diversos particulars van instar l’execució de l’acord i el governador va determinar que la construcció d’una de les costes que baixaven al moll del port (no s’indica quina és, però com veurem és la de la Punta) s’executés conforme al projecte presentat el qual, i aquesta era una novetat, seria costejat pels particulars, sota la vigilància de la Universitat, que nomenaria dos representants per dur “exacte compte” de les quantitats invertides. Açò no obstant, abans de començar les obres s’havia d’esbrinar quins eren els propietaris dels terrenys i convenir el preu de venda o consignar en escriptura la seva renúncia del dret de propietat.

 

Instància sobre els danys de les aigües. 1814. Arxiu de Menorca

Segurament, el tema dels terrenys va ser l’obstacle perquè no s’iniciés l’obertura del vial. L’any següent es va esdevenir el que era inevitable: les pluges van malmetre els negocis del moll. Així el 16 d’agost del 1814 els propietaris van demanar que Andreu Valls (que havia aixecat un gran casal, amb façana a Sant Sebastià i que arribava fins a la zona on s’havia projectat que comencessin les costes) els rescabalés dels perjudicis que havien patit. Convé apuntar que, en aquell moment, la plaça només ocupava l’extrem més alt de l’actual, fins a l’entrada al claustre. L’espai que avui dia és enjardinat i poblat amb arbres, així com el mirador, pel que sembla, formaven l’horta del convent i confrontaven amb la casa d’en Valls.

El 5 de setembre quatre comerciants reiteraven la seva sol·licitud al·ludint als danys que havien experimentat els seus magatzems per “les grans aigües dels últims tres dies i nits, a què ha donat lloc el curs que tenen sobre les penyes del Carme per un orifici que s’ha fet a propòsit darrera la casa del Sr. Andreu Valls i immediata a l’hort d’aquell convent”. Demanaven una indemnització per les pèrdues que havien sofert, les que patissin en endavant i les que ja havien reclamat el setembre de l’any anterior, si bé en aquesta ocasió els perjudicis havien estat molt superiors, ja que els seus magatzems s’havien vist inundats diversos cops. La culpa de tot la tenia Andreu Valls, que havia girat la canal i desmuntat una paret de cantons que la Universitat havia fet construir per canalitzar i contenir les aigües, davant la passivitat de l’encarregat municipal d’obres, mestre Antoni Basilis.

Andreu Valls era un comerciant important i cònsol dels Països Baixos a Menorca. L’Ajuntament, en sessió de 29 de setembre, va reconèixer els fets i acordà que es tapés el conducte que aquell havia practicat i es dirigissin les aigües a l’horta dels carmelites. Tanmateix, el senyor Valls (la casa del qual tenia un semisoterrani que se’ns dubte es devia veure afectat per les pluges) s’obstinà a llevar la paret perquè les aigües seguissin el seu curs, de manera que van provocar nous desperfectes als edificis de Baixamar.

Davant d’aquesta obstinació, l’Ajuntament va demanar un informe, que va tornar a donar la raó als propietaris dels magatzems, i el 3 d’octubre ordenà a Andreu Valls que “no s’atrevís a remoure ni alterar cosa alguna que el Públic [l’Ajuntament] disposarà interinament per a les aigües, mentre no se’ls donava curs per medi de costes a carrers, sota pena” i al mateix temps li feia present que seria responsable de tots els danys causats i que pogués causar tant als particulars com a l’Ajuntament.

Costa Llarga (Reynés). Foto Femenias. Arxiu d'Imatge i So de Menorca

L’assumpte va donar un tomb quan, el 15 d’octubre, el capità del port es va queixar davant el governador dels perjudicis que ocasionaven al port de Maó les pedres i la terra que arrabassaven les aigües quan baixaven de les tanques del Carme, tot demanant que se’ls donés una direcció i es construís un dipòsit que aturés el peltret. En resposta, el governador va manar la construcció de dues costes per facilitar el trànsit a la Marina. Corrobora aquest fet la notícia que proporciona Riudavets que aquell any l’Ajuntament va determinar l’obertura de dues costes, la costa Llarga, que va a parar a la cala des Moreret i una altra que baixa en ziga-zaga per desembocar prop de la Consigna i que era coneguda com la d’en Pujol. Aquesta és una costa amb escalons i només apta per a vianants que travessa l’anterior. Afegeix que, per mor dels desmunts que es van haver de fer a la roca, no van quedar llestes, empedrades i amb les seves corresponents baranes fins el 1818, amb el comentari que, per mor dels esllavissaments de roques, la circulació quedava freqüentment interrompuda, cosa no només cert quan escriu al 1888, sinó en temps molt recents.

De fet, el 29 de juliol de l’any següent, 1815, el capità es tornà a dirigir al governador i es congratulava que ja s’hagués obert una de les costes, per la qual podien passar les aigües, però li recordava que hi mancava el dipòsit i l’empedrat i remarcava la seva necessitat, ja que, en cas contrari, l’erosió de les aigües l’espenyaria i faria intransitable i “inutilitzaria el port considerablement”. El governador va acceptar la idea i ordenà l’Ajuntament que les obres es realitzessin amb la màxima promptitud abans que arribessin les pluges de la tardor i l’hivern.